Mares i pares que sobrevaloren la lectura

Els adolescents són –i han de ser- rebels. Han de qüestionar-se les normes i saltar-se-les. Han de desobeir als pares i patir per si els enxampen i han d’idear estratègies per sortir-se sempre amb la seva.

Fruit d’aquesta rebel·lia hi ha joves que, de manera sistemàtica, adopten gustos oposats a els dels seus progenitors. Tots coneixem a fervents seguidors del Barça els fills dels quals són del Madrid. O a xicots independentistes que han crescut en llars on predominava la ideologia espanyolista.

Fer de conseller pressuposa una jerarquia i una superioritat que molts joves no estan disposats a acceptar, sobretot si els consells provenen dels propis pares. Per això els psicòlegs no es cansen de repetir que la millor manera d’educar no són els sermons sinó l’exemple.  

Amb la lectura succeeix igual. En l’assaig “La lectura i la vida” l’escriptor, periodista i pedagog Emili Teixidor proposa als mestres d’entrar a l’aula amb una novel·la sota el braç, no per llegir-la als alumnes sinó  per servir-los d'exemple.

A casa, els nens i nenes han de veure que els pares gaudeixen de la lectura. Si no és així, repetir-los fins a l’extenuació “Nena, has de llegir” només servirà per generar frustració  a uns i  altres.   

És cert que mitjançant els llibres podem accedir a la cultura però també podem fer-ho a través del teatre, del cinema, de la música, de l’art o de les noves tecnologies. I en cap cas llegir és imprescindible per viure.   

 

Pobrissó Fumera

 

 

Malgrat el nom en Fumera no és un diable sinó un ajudant especial dels Reis Mags.  Té la peculiaritat de veure-s'hi molt bé ja que, en comptes de dos ulls, en disposa de sis: tres a la cara, dos al clatell i un al dit polze.  

Fins avui els reis estaven molt contents amb la feina d’en Fumera. Les seves llistes interminables farcides de noms de nens i nenes, de dones i d’homes s’han fet famoses arreu. – Si no et menges tots els fesolets li direm a en Fumera que t’apunti a la llista negra- diuen els pares. – Si no em porteu a Disneylandia en Fumera us hi posarà a vosaltres, a la llista negra- responen els fills.  

Però aquest any ses majestats l’han cridat al despatx reial. El rei Gaspar, que és el més diplomàtic, exerceix de portaveu:

-A veure Fumera, hem comprovat les llistes del 2012 i hi ha una cosa que no quadra. Per què la negra té tantes entrades i la blanca tan poques? Què potser les has intercanviat per error?

- Em sembla que no –contestà en Fumera, solemne- El què passa és que aquest any les persones han canviat.

- Totes han canviat? En quin sentit?- diu el rei Baltasar saltant-se el protocol

- Sí, sí, han canviat. Ja no volen pagar els peatges dels autopistes, fan vaga en comptes d’anar a treballar, no respecten als que manen, es manifesten, no consumeixen, alguns fins han deixat de pagar l’hipoteca! –replica en Fumera convençut

- Ai Fumera, Fumera! –diu el rei Baltasar- Tants ulls i tant curt de mires!

Wert, cap de llista

Quan tots pensàvem que l’assumpte estava liquidat, ens toca tornar a patir  pel futur de la nostra llengua. És cert que, des que estem sotmesos a l’estat espanyol, els catalans estem avesats a tota mena de descrèdits però seria un error confiar-nos massa. “Si el català ha resistit fins ara, resistirà sempre” –diuen alguns-. Però no podem abaixar la guàrdia perquè l’ofensiva espanyola més cruent encara ha d’arribar. Saben que s’hi juguen molt i no estaran disposats a desenganxar-se de la mamella així com així.

Aquest matí he assistit a la fantàstica representació dels pastorets que fan al barri de Sant Narcís. No hi ha mancat res. Una escenografia acurada, uns dimonis molt malcarats i uns pastorets que semblen ximples però no ho són gens.

Precisament el Rovelló ens ha recordat els autèntics malvats de l’època, que no són ni de bon tros els dimoniets que tan bona estona ens han fet passar: el ministre Wert, Adif, Bankia i el president Rajoy.

Podrien haver-hi llistes diferents però estic convençuda que el senyor Wert les encapçalaria totes perquè és qui ha mostrat més obertament la intenció d’aniquilar la nostra llengua, la nostra cultura i fins la nostra personalitat. Però el toro és tan brau perquè no està sol i això ho hem de tenir ben present. 

Una empresa que va contra els bons propòsits

Per any nou vida nova, diu el refrany. Prendre-se'l al peu de la lletra seria fer ciència ficció ja que no és possible fer cau i net d’un any per l’altre (les malalties s’arrosseguen, el lloc de treball és igual, la família és la mateixa...).

L’únic que podem canviar són aquelles decisions que, malgrat a la llarga poden ser determinants, afecten poc la nostra quotidianitat, com per exemple la intenció, que poques vegades es tradueix en fets, de fer esport, d’alimentar-nos millor, d’aprendre idiomes o de passar més estona amb els fills.

Aquest cap d’any moltes persones, les quals s’han auto convençut que poden passar amb pocs diners, es fixaran el  propòsit de reduir o eliminar les despeses supèrflues.

Per tant, si aconsegueixen mantenir-se fermes, l’any vinent no demanaran un mini i un cafè amb llet en el bar sinó que optaran pel tallat o pel cafè sol. I per les fires artesanals –en comptes del teatre-, pel turisme de proximitat –en comptes dels viatges a l'estranger- i pel menjar saludable –en comptes dels croissants i les llepolies - .   

Per això, vull expressar la meva admiració vers la valentia d'una empresa d’Agramunt que, precisament ara, pretén estendre la venta de torrons artesanals a tots els mesos de l’any.

Desconec si la força de voluntat de les persones  s'ha enfortit a causa de la crisi però sospito que, quan la butxaca no sona, es torna impertorbable. Fins i tot pels torrons.      

No tot han de ser contes

Els escriptors i escriptores saben que una bona narració no ha de dir coses sinó mostrar-les. És difícil que la frase “aquell matí la Laura es sentia immensament trista i compungida”  provoqui cap emoció als lectors. Una opció més literària és, per exemple,  “des del llit estant a la Laura solament li restava mirar el sostre de l’habitació i plorar”.

Amb la música succeeix igual. Un cantant que sobreactua a l’hora de representar una cançó sovint em sembla sospitós. És com si l’intèrpret no confiés prou en la pròpia capacitat de provocar emocions i, per remeiar-ho, pretengués entabanar els espectadors afegint elements de farciment, com un vestuari estrident o uns gestos facials exagerats.  Qui no recorda la posada en escena de “Los Inhumanos”, que van triomfar durant els anys 80? O, més recentment, d’un individu gros que es fa anomenar King Àfrica?

Ahir vaig assistir a un espectacle  infantil on una noia, acompanyada d’un senyor que tocava el piano, explicava contes de nadal d’arreu del món. El decorat era fantàstic, la noia cantava esplèndidament i els titelles van fascinar tant als infants com als pares i mares.

Un cop a casa vaig adonar-me que no recordava cap dels contes que havia escoltat. L'espectacle va ser tan  estètic que les narracions havien passat a segon terme. Sens dubte vaig veure art, però no literari. Els contes eren el pretext.

La vida és un pessebre

Sant Josep, la Verge Maria i el nen Jesús són els imprescindibles, però han de ser pobrets pobrets.

Els vanitosos reis mags aporten glamur i exemplifiquen la mal entesa caritat cristiana.

Des de  les alçades l’àngel, intocable, els beneeix a tots però no s’hi barreja.

Pel que fa  a la resta de figures ( la dona que renta, la dona que fila, el brau caçador, la noia que porta la gerra i el pa ...) fan bonic però, quan van maldades, són prescindibles. 

El caganer, que va a la seva, s’amaga rere un arbre i es comporta de forma irreverent. Sort en tenim, d’ell!  

Els moderats

En Prudenci viu a Catalunya però es defineix com un ciutadà del món, per això se’n riu de les fronteres i les banderes.

El seu color preferit és tota la gamma que hi ha entre el blanc i el negre.

S’estima Catalunya i Espanya però encara més les persones. 

No li agraden les discussions ni els polítics, sobretot aquells que creen problemes allà on no n’hi ha. -Per què separar? Per què atabalar els escolars amb minúcies com la llengua?-     

 És clar, en Prudenci creu que aquests temes són poc importants. Per això li proposo que els professors ensenyin en anglès, rus i xinès.

Dona- diu - Les escoles espanyoles han d’ensenyar el castellà. A on anirem a parar!

Reinventar-se

D’aquí poc, quan estigui a l'atur, em dedicaré a  pintar i a vendre les meves creacions a les fires artesanals i per internet. Confeccionaré punts de llibre, que requereixen poca matèria primera o etiquetes adhesives per enganxar a ampolles de plàstic reciclades reomplertes d’aigua de l’aixeta.

Un cop hagi fidelitzat tres milions de clients enviaré la noticia a TV3 perquè el telenotícies migdia informi que m’he “reinventat”.

Pel que fa el temps lliure, l’ompliré coordinant teràpies de parella i fent reforç escolar.

Els contes de la sala infantil de la biblioteca

A l’hora d’escollir un conte infantil de la biblioteca em fixo en moltes coses, com per exemple que les il·lustracions no siguin massa clàssiques ni massa surrealistes, que el text no inclogui missatges morals explícits, que no conegui l'argument (els contes dels germans Grimm o d’Andersen, les faules de La Fontaine i els tradicionals catalans ja els tinc molt vistos) i que aconsegueixi desvetllar els sentiment de la petita lectora que hi ha a casa.  

Per trobar un conte que compleixi tots aquests requisits cal remenar-ne i llegir-ne molts i, per tant, és preferible visitar la biblioteca quan els nens i nenes siguin a l'escola i, sobretot, no tenir pressa per marxar .

També hem de tenir present que els contes de les sales infantils estan distribuïts en estanteries estretes i baixes, adequades per la mainada però summament incòmodes pels adults i, per tant, haurem de tenir paciència a l'hora de moure'ns per aquest espai.    

Entre d'altres coses, haurem d’assumir que ens costarà penes i treballs destriar els contes encabits dins les estanteries més atapeïdes, que la jaqueta i la bossa ens faran més nosa que servei però no disposarem de cap lloc on deixar-les i que sortirem de la sala acalorats, de mal humor i amb l’esquena cruixida de tan ajupir-nos. 

Una alternativa pot ser asseure’ns al terra o en una d'aquelles cadires de colors i minúscules que acostumen a tenir les sales infantils i, sense moure’ns de lloc, anar apilonant els contes a mesura que els anem descartant.

Això sí, haurem de vigilar que el bibliotecari o bibliotecària, que és qui després haurà de desar els contes al seu lloc, no se n’adoni. Si ens descobreix sempre podem fer-li creure que som un nen o nena que no sap el què es fa.

 

 

 

El nostre futbol de cada dia

Hem sabut que l’equip de futbol Vila-Real ha renunciat a una subvenció pública de cinc milions d’euros en benefici d’altres prioritats socials. Sens dubte és un gest encomiable que pot servir de model a moltes associacions que, malgrat la situació actual, encara poden permetre’s-ho.  

El problema és que, tot i ser una bona notícia, ha provocat que molts ciutadans ingenus, els quals ignorem les dinàmiques internes de l’esport professional, ens assabentéssim que una part dels nostres diners es destinen a sostenir l’imperi del futbol.  

Fa uns dies vaig escriure una entrada on em queixava del programa “Noces d’or”  (http://desdelbalc.blogspot.com.es/2012/11/progressisme-no-es-malbaratament.html).

Com que mai és tard per rectificar reconec que m’estimo més regalar a les persones grans una sortida de cap de setmana que pagar els  shorts dels futbolistes.

Els estats del Facebook

Quan tenia 11 o 12 anys vaig provar d’escriure un diari personal  però vaig adonar-me que anotar un dia rere l’altre “Avui no m’ha passat res d’especial”  no tenia cap mena d’interès i vaig abandonar el projecte.

Avui hi ha qui penja en el Facebook una foto cruspint-se un bistec amb patates i les persones que té agregades assenyalen que els agrada. Potser no hauria d’haver deixat d’escriure el diari.

Que l'abús no ens faci perdre el sentit

Un lampista ha col·locat dins la meva bústia un anunci “Petites reparacions a preu fet”. Al costat del telèfon de contacte  hi ha l’estelada.

Algú ha deixat damunt el taulell del forn de pa el tríptic d’una acadèmia d’idiomes. A l’encapçalament de l’última pàgina hi ha l’estelada.

Una empresa d’oci ha enganxat en el taulell d’anuncis de l’escola de la meva filla la propaganda del casal de Nadal. També hi ha l’estelada.

Una senyora equatoriana s’ofereix per tenir cura de persones grans. Com que no sap escriure en català no penja res però diu que és “independiente”.  

Voleu dir que no n’estem fent un gra massa?  

Ja no som romàntics

A aquestes alçades, escriure encara és una activitat estranya. La gent continua creient que els escriptors naixem amb aquesta habilitat, que la inspiració es troba sota les pedres, que escriure significa només fer literatura o que només és escriptor qui s’hi dedica de manera professional. És pot dir “No, ho sento, no puc venir perquè haig d’anar al gimnàs” i tothom se’n fa càrrec. Però si anunciem que anem a casa a escriure ja podem preparar-nos per entomar una bateria sencera de preguntes.

Qui s’hi dedica sap que el fet d’escriure no amaga cap misteri: aprendre bé les tècniques de cada gènere (n’hi ha) i posar-les en pràctica, talment com fa el músic o el fuster.  Sense misteris, heroismes  ni mitificacions.

A Catalunya tenim conservatoris, instituts de teatre, escoles de belles arts... que ofereixen moltes garanties als alumnes. Pel que fa a escoles d’escriptura, en canvi, solament trobem iniciatives privades –com l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès o els tallers que ofereixen els centres cívics- que, si bé no qüestiono la  seva qualitat, acostumen a tenir poc reconeixement i uns preus prohibitius. Tot i així s'hi inscriuen molts alumnes cada any, fet que evidencia que la necessitat és ben real.

Penso que llegir i escriure hauria de ser una activitat normal en la vida de les persones i que cal  arraconar d’una vegada per totes els  tòpics romàntics del segle XIX.  Incloure les escoles d’escriptura dins l’ensenyament  reglat és un pas fonamental per aconseguir-ho, tal com ja s’està fent a Alemanya i Escandinàvia.  

Els murris

“La vida del buscón”, “Vida del Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades”, “Libro de entretenimiento de la pícara Justina”, “La desordenada codicia de los bienes ajenos”…

Els protagonistes d’aquestes novel·les són els murris (en castellà, “pícaros”), individus marginals que utilitzen l’engany per sobreviure. Per aconseguir-ho reneguen dels seus principis i no dubten a trepitjar els demés. Però, malgrat els seus esforços, mai no milloren la condició social ni experimenten cap tipus d’evolució psicològica.

No estic fent un repàs del “Siglo de oro” però, veient els discursos polítics d'alguns candidats, m’ha vingut al cap aquest gènere tan característic de la literatura espanyola.

No som, fem

La crisi ho canvia tot, no només el pes de les nostres butxaques. Últimament m’he fitxat que, segurament com a conseqüència de l’elevat atur i la inestabilitat laboral, les professions tenen una altra consideració. Així, mentre que abans érem botiguers, peluquers, paletes o informàtics, avui dia només n’exercim. Fruit d’això hem començat a valorar les persones d’una altra manera, segurament molt més raonable. Ja no importa tant de què treballem o quants diners guanyem sinó com pensem, què ens agrada fer o què sabem. Penso que és positiu perquè obre les portes al desenvolupament personal i creatiu, fet que contribueix a millorar la qualitat de vida.  

L’altra cara de la moneda és el risc que el rendiment laboral disminueixi ja que els interessos dels individus estaran més diversificats. Això, però, és competència dels empresaris, que hauran de començar a creure’s que un treballador il·lusionat produeix més, fins i tot estant-se menys hores a la feina.

Com sempre solament és una reflexió, sóc conscient que allò que necessiten les  persones que pateixen l’atur és un treball digne.

Progressisme no és malbaratament

Els matrimonis que porten més de 50 anys de convivència es quedaran sense vacances pagades.  La suspensió temporal del programa "Noces d'or", però,  no hauria d’escandalitzar a ningú perquè no estem parlant de rebaixar pensions ni de deixar d’atendre a cap persona gran. L’única conseqüència serà que aquells que vulguin celebrar anys de casats hauran de rascar-se la butxaca. Com qui desitgi celebrar que el seu fill finalment ha marxat de casa o que la neboda ha aprovat l’ESO.

Allò vergonyós és l'existència d’aquest programa en sí. I ja no en un context de crisi econòmica sinó també una època de bonança, malgrat sigui tant perllongada com la que hem deixat enrere. En aquest país, o no arribem o ens passem de llarg. Recordeu els 2600 euros que el Govern espanyol regalava a qui tenia un fill?

La política pública no hauria de ser universal sinó lligada a les necessitats i als mitjans de les persones. Igual que les retallades.

Café amb llet tebi

Les dues joves comparteixen taula i enraonia. El  to és pausat, els mots ferms però afables. No alcen la veu però el silenci que impera dins la cafeteria em permet sentir tot el que diuen. La conversa gira entorn la independència de Catalunya, parlen d'il·lusions i de projectes, sense fer cap concessió al despit ni als insults. De fons es sent la televisió, els tertulians d’Intereconomia bullen de ràbia però, per fortuna, és una remor que ningú atén. Mai havia pres un cafè tan gustós. Quin plaer!    

Compte amb la solidaritat

Al diari hi ha un comunicat promogut per l'Associació de Firaires que diu: "Jornades solidàries. Vine a la devesa de Girona per només 1,5 euros". D'entrada l'anunciat em descol·loca. Solidari amb qui? Destinaran la recaptació a alguna entitat social? Ah no, és clar. Són solidaris amb els ciutadans perquè ofereixen els bitllets a meitat de preu! El lema d'aquest any deu ser "Que cap infant és quedi sense anar a les atraccions per Sant Narcís".

Això sí que és una necessitat de pes. Sort en tenim, d'aquests firaires que, tot i que la festa ja fa una setmana que s'ha acabat, fan el sacrifici de quedar-se uns dies més a la devesa només per beneficiar els nostres nens i nenes. Com hi ha món!

Halloween i castanyes

Acocollona't 2012 Girona

La castanyada o Halloween? Fa temps que, per aquestes dates,  el debat és repeteix de manera incessant a les xarxes socials i a les converses de sobretaula, com si d'això depengués la sort del país.  

És normal, segurament els catalans estem tant empatxats d’assumptes greus i transcendents que de tant en tant necessitem parlar sobre afers més distesos i corrents per asserenar la ment i recuperar l’empenta.

Qui acaba pagant els plats trencats, però, és la carabassa i penso que de manera sobiranament injusta.  Diem que la festa de Haloween és una celebració invasora que amenaça les tradicions de casa, especialment la castanyada, però oblidem que la majoria de tradicions catalanes, perfectament integrades a la nostra cultura popular, van néixer en altres països: el pessebre a Itàlia, l’arbre de Nadal al Nord d’Europa, les felicitacions a Anglaterra i el carnestoltes a l’antiga Grècia. Potser només se’n salva el Tió, Sant Joan i moltes festivitats locals, com les mosques de Sant Narcís.

Per què el Halloween, que a més a més és compatible amb la castanyada, no pot rebre, a la llarga, el mateix tracte?  Per què no podem gaudir d’elements d’altres cultures alhora que ens sentim orgullosos de les nostres tradicions, participem d'elles i en tenim cura?  

També cal que tinguem en compte que, molt abans que arribessin les influències anglosaxones, en algunes comarques catalanes, com el Ripollès, durant la vigília de Tots Sants ja es penjaven als balcons carbasses buides amb espelmes enceses a dintre per fer por a la gent.

És evident que no pot comparar-se amb tota la parafernalia del Halloween però  potser les dues tradicions no estan tan allunyades. Al cap i a la fi, tot és barreja i tot és confon. I més quan parlem de cultura popular.  

Per cert, no us espanteu si veniu a les Fires de Girona i us trobeu amb un grapat de zombis fent un tomb pel barri vell de Girona mentre mengen castanyes i beuen ratafia. Per Fires, tothom és benvingut.  

La literatura no és més que l'entreteniment de quatre gats

Des que la veïna del pis de sota sap que m’agrada llegir la nostra relació de conveniència  ha canviat. Quan coincidim a l'ascensor ja no ens conformem a saludar-nos amb displicència sinó que encetem una conversa sobre algun afer que, lluny de ser transcendental,  serveix per trencar la rutina i assossegar-nos els ànims.

Els temes que ens uneixen són dos: els cans i els llibres. Deixant de banda que els  gossos no es poden veure ni en pintura, sobre llibres tenim gustos similars, fet que intensifica el nostre interès per aquestes trobades llampec "de passadís" (això em recorda que, quan estudiava a la universitat, es comentava que el nostre futur professional no es decidia a les aules sinó a la cafeteria i als passadissos. Qui sap on es deu forjar ara el futur dels universitaris...).

Però la lectura no ho és tot, malgrat algunes persones voldriem creure que sí. Ja va dir-ho Josep Pla   “la literatura no és més que l’entreteniment de quatre gats”. La meva veïna ho sap i per això, quan va descobrir que jo era el cinquè gat, va emocionar-se i va proposar-se cultivar la relació, com si fos una planta exòtica i delicada que cal acaronar cada dia.

Si desapareguessin tots els escriptors i les escriptores no passaria absolutament res ja que els qui hem decidit invertir el temps en llegir som una minoria (convé que les minories ens reconeguem com a tals, en benefici de la pròpia salut). Seria un daltabaix, en canvi, quedar-nos sense metges, informàtics, mecànics, botiguers o professors de Pilates.  

Com deia Pla la literatura no és més que un entreteniment. No és una necessitat, ni real ni fictícia.  De fet, és una opció d’oci que la majoria de persones ni tan sols ha sospesat de manera seriosa.

La qüestió és que, a pesar aquesta indiferència generalitzada, que a casa nostra només es trenca per Sant Jordi i encara de manera arbitraria, continuen publicant-se llibres nous i reeditant-se’n de vells, organitzant-se clubs de lectura, celebrant recitals de poesia i  omplint-se d’assistents les fires especialitzades.

La meva veïna i jo podem respirar alleugerides. Afortunadament la lectura i l’escriptura són dures de pelar.    

Bon vent, senyor Lara

L’escriptor Josep Maria Espinàs, en el seu llibre “El meu ofici” ens deixa una anècdota que va protagonitzar el señor José Manuel Lara Bosch, II Marqués del Pedroso de Lara i flamant propietari d’aquella editorial que, quan Catalunya sigui un estat sobirà, es veurà obligada a marxar cap a altres verals.

Espinàs ens explica que un dia es trobava dinant amb uns amics al restaurant Via Veneto, un dels restaurant més cosmopolites de Barcelona, quan va entrar el senyor Lara i, des del mig de la sala, va cridar-lo amb veu forta “Espinàs! Pasate por el despacho, hombre, para que te pueda magrear un poco!”

L’escriptor defineix la situació com a “pintoresca i incòmoda”, malgrat crec que, per no ofendre més del compte o per evitar ser groller, és queda curt. No sé que devia pensar exactament en aquells moments Espinàs però la qüestió és que Planeta va deixar  d’editar els seus llibres.

No crec que a Espinàs li manqui sentit de l’humor. Però em penso que, com molts de nosaltres, no comprèn el “salero” espanyol. Deu ser que no ens l’han ensenyat a escola. A  veure si al final tindrà raó el senyor Wert.

Una definició de cultura (ara que està en perill d'extinció)

La cultura s’ha definit de moltes maneres diferents al llarg de la historia. De fet, avui dia encara no hem arribat a cap consens ja que el concepte de cultura  constitueix un dels grans temes clàssics de la filosofia pendents de resoldre.

E.B Tylor, el primer teòric que va formular-ne una definició des del punt de vista exclusivament antropològic, la va concebre com a un tot complex (art, moral, idees…) adquirit per l’home com a membre d’una societat. Des de llavors, però, ha plogut molt   i totes les definicions que han anat sorgint no fan res més que obrir nous interrogants que ens allunyen de qualsevol definició “total”.

Segons la UNESCO la cultura és un estil de vida compartit per tots els membres d’una mateixa comunitat: els nostres gustos, les nostres afeccions, la nostra manera de vestir, de divertir-nos... Només hem de mirar al nostre voltant per adonar-nos que les persones que tenim a prop s’assemblen molt a nosaltres mateixos. És evident, doncs, que existeix un tipus de cultura comuna delimitada per l’entorn i el sistema social on estem immersos i de la qual no ens podem escapar fàcilment.

Gràcies a la disponibilitat de temps lliure, però, cada societat ha anat desenvolupant un altre tipus d’activitats, que lluny d’arribar només a les classes privilegiades tal com passava durant l’anomenat Àntic Règim, avui dia estan disponibles per tothom, com per exemple la música, els museus, les discoteques, els jocs informàtics, el teatre, la literatura, l’esport, la cuina, la televisió, passejar etc.

I aquí és on volia arribar. Per mi totes aquestes activitats serveixen per ocupar el temps lliure però no totes són cultura precisament perquè la cultura busca alguna cosa més que entretenir.

Un producte cultural és aquell que satisfà la necessitat que les persones sentim d’expressar-nos emocionalment, ja sigui de manera passiva –com a espectadors- o activa –com a creadors-. La cultura, per tant, persegueix l’impacte estètic, expressiu, cognitiu, emocional o espiritual sobre un mateix o sobre els  altres. És tancar un llibre i plantejar-nos noves qüestions que abans ni ens havien passat pel cap; És observar un quadre i emocionar-se. És sortir del cinema i entaular una conversa interessant sobre la pel·lícula. I és, sobretot, que passin els dies i puguem reviure l’experiència amb la mateixa intensitat.

Allò important és l’impacte, sense aquest no hi ha cultura (almenys el tipus de cultura al qual em refereixo). Ja sé que em direu: cadascú s’impacta amb el què vol i pot. És clar que sí. La cultura és tant personal com les emocions i, per això, costa tant trobar una definició compartida. No podem negar, però, que hi ha obres que han aconseguit arribar a moltíssimes persones i, per més que passin els anys, continuaran fent-ho. Plantegem-nos els motius, Dubto que sigui per casualitat. 

La tele del futur

El mes d’agost d’enguany vaig escriure una entrada en el bloc http://desdelbalc.blogspot.com.es/2012/08/rebaixes-estiuenques.html  on em lamentava de la letargia  que, tradicionalment, pateix la televisió catalana durant l’estiu.  Tenint en compte que el director acabava d’estrenar-se i, sobretot, el context de crisi econòmica en què ens trobem, vaig decidir donar un vot de confiança a “la nostra”. Això sí, esperava que al setembre la programació millorés. Malauradament vaig equivocar-me.

Com ja haureu vist, TV3 ens ha encolomat una  reestructuració dels canals ben peculiar. Així on abans hi havia el Super 3 o el 3XL (al vespre) ara trobem el Canal Esport3.  Pel que fa al Canal 33 i al Canal Super3 s’han fusionat en un de sol i, finalment, TV3 i TV3HD no han experimentat cap modificació.

Què comporten aquests canvis, a banda d’haver de re sintonitzar les freqüències d’emissió?  

Doncs que hem perdut pràcticament tota la programació cultural de qualitat que ens oferia la televisió ja que el Canal que la transmetia, el 33,  només es pot veure dins l’horari nocturn, de les 21.30 a les 6.00 hores. La resta de jornada l’ocupa la programació infantil.

Pel que fa a la Cadena 3XL ha passat a la història, perdent així aquella programació més alternativa i original que donava un xic d’ aire fresc a la televisió catalana, sovint massa conservadora.

I per acabar-ho de rematar, ara que toca ser més papista que el papa, han decidit censurar-nos el Bestiari Il·lustrat, un bon programa que ens permetia conèixer des d’una vessant original i nova els artistes catalans en actiu.

Mentrestant TV3 s'entesta a transmetre, atribuint-los gratuïtament  la consideració de cultura,  un munt de programes sobre bolets, pagesos, tradicions, homenatges a personatges ja desapareguts, menjars... tots amb una mica de tuf de resclosit.

Sóc conscient que deuen agradar perquè,  si la gent no se’ls mirés, no durarien ni quatre dies en una televisió més preocupada pels nivells d'audiència que per  la qualitat i la diversitat,  però  no deixa de semblar-me sinistre.

Per decidir, ens cal saber

Segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat hi ha un 34,6% de catalans que encara no han decidit a quin partit polític votaran en les properes eleccions del Parlament de Catalunya. Un 12,4% opta per no respondre l’enquesta i un 5,9 reconeix que no té previst votar.

A banda dels que no votaran, que no necessàriament ha de ser per “passotisme”, penso que, si volem que totes aquestes persones indecises s’acabin de posicionar,  no n’hi ha prou amb la campanya preelectoral que duran a terme els partits polítics sinó que cal que  experts, intel·lectuals, universitats, empreses i entitats socials del país -i de fora, si cal- s’involucrin en el procés d’informar a la ciutadania – que és diferent de convèncer ja que això correspon en exclusiva als polítics – sobre l'encert o l'error de pretendre un estat propi. No dic que no s’estigui fent, al contrari, cada dia ens arriben un munt d’opinions sobre el tema a través de la premsa, les xarxes socials i  la televisió però penso que caldria procurar que aquesta informació fos més exhaustiva i rigorosa, menys afectada i que, alhora, abasti a més gent.

Si no es fa d’aquesta manera correm el risc que el 47 % dels catalans trïin una opció o altra basant-se en sentimentalismes o arguments massa allunyats de la realitat,  sigui per desinformació, sigui perquè considerin com a certes raons que no ho són tant.

Sempre he  pensat que les persones hem de responsabilitzar-nos de la nostra pròpia formació però, aquest cop, la fita és tant important que convé que aquells que més en saben ens donin un cop de mà.

Amunt

En el concurs de castellers de Tarragona, l’Artur Mas va manifestar que “el país necessita força, equilibri, valor, seny i una gran pinya, una gran base perquè tot això miri molt alt”.

Fent ús de les paraules del compositor i escriptor Josep Anselm Clavé el president va referir-se a l’engrescador procés que, tard o d’hora, ens convertirà en ciutadans d’un país lliure i ens permetrà tornar a escriure la nostra pròpia història col·lectiva.

Certament un castell es carrega i descarrega amb aquestes quatre virtuts i  també amb treball, esforç, regularitat, confiança, energia, ganes, compenetració, seriositat i cascs per la mainada. Malgrat complir tots els requisits, però, encara és possible que el castell faci llenya ja que, per molt que mirem d’evitar-ho, sempre se’ns pot escapar algun factor capaç de desestabilitzar-lo.

El president té raó quan diu que cal treballar sense pausa però sense pressa. No podem permetre’ns el luxe de errar el tret perquè, després de molts anys de letargia –no necessàriament imposada, a alguns ja els estava bé - els catalans ens hem desvetllat i  ens hem il·lusionat davant la perspectiva de construir un país nou de trinca pels nostres fills. Un lloc on puguem viure confiats, sense necessitat de justificar-nos per tot i on, sobretot, no hàgim d’estar sempre a l’aguait que no ens donin garsa per perdiu. Precisament perquè ens hi juguem molt no podem espifiar-la.

 

 

Necessitats molt prescindibles

Com alguns haureu pogut llegir, la darrera entrada del bloc feia referència a una estratègia comercial, pèssima,  per vendre mobles. Reconec que el tema és banal, especialment en aquests temps tant complexes que corren. De fet, jo mateixa no vacil·laria alhora de retreure’m més profunditat alhora d’escollir temàtiques. Dono per descomptat, doncs, que molts ja ho het fet i me n'alegro.

Retornant al post, més enllà de la incertesa de si el viatge que ofereix l’empresa és real o no, penso que  aquest tipus de promocions exemplifiquen molt bé l’actitud d’algunes persones davant de les vacances. La qüestió és viatjar, sigui on sigui. Amb això no vull dir que escullin el destí llançant una moneda a l’aire sinó que, a partir d’una possibilitat, creen una necessitat.

Un exemple clar d’aquest fenomen són les companyies de vols de baix cost, les quals venen, entre molts altres destins, viatges a ciutats segurament fascinants però desconegudes per molta gent, almenys fins el moment d’interessar-se’n.

Conec una persona que, d’aquí pocs dies, viatjarà a Szczecin, que és la ciutat polonesa on van néixer Catalina II de Rússia i l’escriptor d’origen jueu Alfred Döblin. La ciutat conserva algunes esglésies gòtiques i un castell d’estil renaixentista, on van residir els ducs de Pomerania.  

Tret que, pel motiu que sigui, no estigui vinculada a  Szczecin allò normal és que una persona que viu a Catalunya no conegui aquestes dades (confesso que les acabo de cercar a la Wikipedia). Per tant, posaria la mà al foc que el meu amic  tampoc no les  coneixia.  

Però no importa. Ell va prendre la decisió perquè té ganes de marxar de vacances, perquè s’apropa el pont del 12 d’octubre i, sobretot, perquè ha descobert que la companyia aèria més coneguda ofereix bitllets a un preu irrisori. És en aquest moment quan la necessitat de viatjar a Szczecin  se li ha fet insuportable.

Una empresa amb la màniga ampla

El catàleg comercial d’una empresa que es dedica a vendre mobles informa que si comprem un somier, una capçalera de llit, un armari i una tauleta de nit obtindrem, com aquell qui no vol la cosa, dos viatges amb avió d’anada i tornada i dues nits d’hotel.  

No necessito cap moble però, com que sóc una mica escèptica amb aquesta mena de promocions esquer, he volgut conèixer la magnitud del regal i he buscat l’asterisc que, en teoria, m’havia d’informar sobre el destí del viatge i el tipus d’hotel. La sorpresa ha sigut que no hi ha asterisc, ni cap caràcter en format de superíndex ni res de res.  Tampoc a la portada del catàleg ni a la contraportada no s’hi fa cap  referència.

Pel que es veu a l’establiment de mobles tant li fa pagar un viatge a Cancún, com al Congo com a Andorra. I la categoria de l’hotel tampoc no l’importa, com si costés el mateix una pensió solitària que un hotel de 5 estrelles al mig de la ciutat.  Això sí, l’estada no pot allargar-se  més de dues nits, clar.

D’acord que sóc una persona completament ignorant pel que fa a les estratègies de màrqueting de les grans empreses però, fins i tot així, penso que aquesta oferta grinyola per totes bandes.

Consulto la pàgina web de l’establiment, no fos cas que allà sí que apareguessin les condicions de la promoció. Res. Aquí ni tant sols apareix el titular.

Els dubtes m’assetgen. Certament no necessito cap d’aquests mobles però em sento temptada de comprar-los, encara que només sigui per què em regalin dos bitllets d’avió per fer la volta al món aturant-me a cada capital. Sóc conscient que això no pot fer-se en dos dies però ja m’espavilaré. Al cap i a la fi, l’aventura és l’aventura.

La Pilarín

Deixant de banda que perdre una llibreria sempre és un esdeveniment trist i que, a partir d’ara, si volem comprar segons quin llibre ens veurem obligats a desplaçar-nos a la capital, estic ansiosa per descobrir la nova sala d’exposicions Santa Caterina de Girona, ubicada on abans hi havia la llibreria de la Generalitat.

No és que senti cap predilecció especial per aquesta mena d’equipaments, més aviat al contrari, però és que, a partir de demà, s’hi exposaran els dibuixos de la Pilarín Bayés.

Tot i que la Pilarín ha col·laborat molt estretament amb la revista Cavall Fort durant molt de temps el primer contacte que vaig tenir amb la seva obra va ser el “Zoo d’en Pitus”, una novel·la juvenil de Sebastià Sorribes que tracta sobre el cruent tema de les malalties infantils des del punt de vista de l’amistat.  

Més enllà de l’argument recordo que els dibuixos, en blanc i negre, van fascinar-me.  Aquells personatges de galtes vermelles i nas gran, de traç senzill, fins infantil, van agradar-me des del primer moment.  Tant que no vaig poder evitar acolorir-los, malgrat tingués 10 anys i això de “pintar dibuixets fos cosa de nens petits”.

Al cap d’un temps vaig atrevir-me a copiar alguns dels seus personatges, sobretot les nenes amb vestit curt i cames llargues, i, passats uns anys, vaig acabar dibuixant els meus propis ninots. Inspirada per la mestra, és clar.

Fa unes setmanes vaig regalar-me la “Història de Catalunya”, un clàssic de la nostra literatura escrita per l’Oriol Vergés i il·lustrat per la Pilarín. Penso que cal tenir-lo a la biblioteca de casa ja que és un d’aquells llibres dels quals podem treure’n suc, ensenyar-lo als  fills i conservar-lo com si fos un tresor. I, a més a més, pot acolorir-se.

El darrer paràgraf del llibre diu així: “I és que el 10 de juliol de 2010, més d’un milió i mig d’homes i dones, de totes les edats, es van aplegar sota les pancartes que amb lletres molt grans deien: VOLEM LA INDEPENDÊNCIA.  

Per molts anys la Pilarín continui dibuixant-nos la història i l'Oriol explicant-nos-la.

Us deixo un enllaç per conèixer millor a l'Oriol Vergés http://www.memoro.org/es-ca/El-plaer-d-escriure-per-a-joves-i-nens_4964.html

Les biblioteques familiars

Molts estudis suggereixen que els fills i filles de progenitors que tenen inquietuds intel·lectuals acaben reproduint aquesta mateixa actitud quan són adults. Créixer en un ambient culte no garanteix necessàriament l’èxit acadèmic però sí que afavoreix  que els infants estiguin millor predisposats vers l’aprenentatge, sigui del tipus que sigui.

Per això penso que disposar d’una biblioteca familiar és un hàbit recomanable, malgrat avui dia podem trobar-ho tot a internet. Certament per la xarxa circula tota mena d’informació  però no està ordenada ni segueix cap criteri de qualitat. Els llibres que formen part de les biblioteques de les llars, en canvi, han estat escollits pels pares, avis, o germans i alguns fins i tot tenen una història pròpia que els fa especials.

Convé que la biblioteca familiar estigui situada en un lloc on tots els membres de la família puguin accedir amb comoditat. També és bo mantenir els llibres ordenats, ja que l’ordre físic afavoreix l’ordre mental.

Pel que fa al nombre de llibres és més important la qualitat que la quantitat.  No cal, doncs, tenir una biblioteca molt extensa però sí que hem de seleccionar bé els llibres que la conformen. Oblidem-nos, doncs, dels dies en què les famílies adquirien enciclopèdies il·lustrades de molts toms o col·leccions senceres que mai no consultaven i que només servien per fer bonic.

L’objectiu de la llibreria familiar no es emmagatzemar molts de llibres sinó transmetre als joves interès i respecte envers la lectura. Un cop ho hàgim aconseguit serà molt més probable que els nostres fills i filles s’adrecin a les biblioteques públiques o a l’e-Book a cercar el manual que necessiten o la novel·la que els ve de gust de llegir.

El cognom no fa la cosa

Sota el lema “Torna-li el cognom a Espanya” l’associació ripollesa Intransigents insta a les persones que tenen el primer cognom castellà i el segon català a intercanviar-ne l’ordre . El motiu, segons ells, és impedir que el llinatge català s’extingeixi ja que els 25 cognoms més freqüents del país són castellans (Garcia, Martínez, López...).

Dins la mateixa línia, l’associació defineix el català com la persona que descendeix de catalans i afirma que ser-ho no pot constituir cap decisió personal sinó que és un fet objectiu que ve donat pels vincles de sang, raça, llengua, territori i costums. Per ells, una persona sense vincle de sang només pot arribar a ser català si renuncia total i definitivament als seus orígens.

Navegar per la pàgina web de l’associació constitueix un viatge àmpliament xenòfob el qual, tal com el nom indica, s’alimenta de la por als forasters i pressuposa una superioritat de la que ells consideren  “raça” catalana. En definitiva, res que no ens hagin mostrat ja les ideologies feixistes que, aprofitant-se de les situacions difícils que vivien les persones, van escampar el terror pel món durant el segle XX.

Discursos com els que manté l’Associació Intransigents evidencien que el fet de tenir cognoms catalans no implica ser ni  millors ni diferents que la resta d’individus. En tot cas, pitjors. De fet, però, no implica res de res.

Sortosament la majoria de persones tenen seny i educació i aquests grups minoritaris, encara que vergonyosos, no representen ni de bon tros a la gent que  estima Catalunya, tingui els cognoms que tingui.  

Intransigent és aquella persona amb qui no pot arribar-se a un acord, amb qui no val la pena de dialogar i, sobretot, les opinions de la qual no cal tenir en compte.  En aquest sentit, el nom sí que fa la cosa.

La cultura es muda per la Diada

Aquest any la gran protagonista de la Diada va ser, sens dubte, la manifestació per la independència que va omplir els carrers de Barcelona i que, a hores d'ara, alguns ja qualifiquen d’històrica.

 

 

Durant el matí, però, també van tenir lloc d'altres activitats com la cerimònia institucional del parc de la Ciutadella on van llegir-se fragments de textos de Pere Calders, J.V Foix ( a qui alguns s’entesten a anomenar-lo el poeta pastisser) i Mercè Rodoreda, entre d’altres.  Aquest acte, tot i que es repeteix cada any, no és gaire popular entre els catalans ja que representa la cara més polititzada i fútil de la celebració.  

 

Aprofitant que era a casa  vaig decidir veure'n un trosset, poca estona, només el temps necessari per acabar d'esmorzar. Així que vaig asseure'm al sofà i vaig encendre el televisor amb actitud desmenjada. Estava convençuda que seria un ritual frívol i feixuc, tal com acostumen a ser aquesta mena de circs. I no vaig equivocar-me pas, almenys fins que les actrius i actors van començar a llegir els textos.

 

Llavors les banderes, els polítics i els discursos demagògics van deixar de comptar.  Ressonava literatura de la bona, aquella que no és possible desatendre ni passar per alt. No  podia fer cap altra cosa, doncs,  que escoltar els mestres i  gaudir-ne.

Pel que fa a les qüestions més reivindicatives, vaig deixar-les per la tarda.

Manipulació tendra

fotografia emotiva

Per les xarxes socials circula la fotografia d’un infant negre acompanyada del text “ Si no eres racista le darás un “me gusta” a mi foto”

A hores d’ara, ja hi ha 69.359 persones que han expressat que l'enllaç els agrada, decisió que no pretenc pas qüestionar. Com tampoc la intenció de la iniciativa que, a més a més, desconec.  

El nen és formós, com ho són tots els infants d’aquesta edat, però la fotografia és un exemple clar de com ens  arriben a  manipular els mitjans de comunicació.

Si visualitzeu la fotografia dins el seu context http://www.facebook.com/#!/photo.php?fbid=351048161638540&set=a.219870278089663.51106.219868258089865&type=1  podreu veure que, malgrat el text informa clarament sobre què cal fer, la majoria de comentaris dels qui han participat no se centren en el racisme sinó en el propi nen o en com té els ulls de bonics (probablement retocats amb el photoshop).

El plantejament, doncs, incita a la confusió ja que se serveix d’una imatge tendra per influir en un assumpte totalment racional, com és la nostra actitud vers les persones de diferent origen.  

Hem de ser conscients que l’emoció i la raó sovint no van emparellades i que l’èxit d’aquest tipus d’anuncis és basa precisament en generar confusions entre una i l’altra.

Tots hem de ser lliures de deixar-nos portar pels sentiments, només faltaria, però que fer-ho sigui  una decisió raonada.  

Penseu que si la fotografia fos aquesta altra (menys afectable, malgrat totes les imatges poden generar emocions) hi haurien hagut tants “m’agrada”?  I si en comptes de nens hi apareguéssin adults?  

 

Ja no és important

És a punt de començar un nou curs escolar que, tal com reconeixen els experts, serà difícil. Concretament a les comarques de Girona hi haurà 3.655 alumnes més que l’any passat i 246 mestres i professors menys.  

Segons el senyor Albert Bayot, el director d’Ensenyament a Girona, aquesta dràstica reducció de professionals no ens ha de preocupar ja que “tots els centres tenen les plantilles necessàries per començar el curs bé, amb estàndards de qualitat”. A parer seu, doncs, l'haver incrementat les hores de docència garantirà que la qualitat de l'ensenyament no se'n ressenteixi.

Però la declaració que més sobta no és pas aquesta sinó el fet que pretengui restar importància a la retallada de recursos que les escoles pateixen argumentant que “en els últims set o vuit anys, tenir més disponibilitat de mitjans no s'ha traduït en una millora dels resultats acadèmics” .

On han anat a parar, doncs, tots aquells estudis tan fiables que  la mateixa Generalitat va encarregar sobre els beneficis de les pissarres digitals, dels ordinadors personals o la sisena hora?  No ens havien garantit que aquestes millores, a la llarga, havien de repercutir en l'aprenentatge dels nens i nenes? 

Sempre he pensat que la formació i l'experiència del professorat és la principal garantia de l'éxit escolar dels infants i joves, per davant de la disponibilitat de mitjans materials i fins de les hores que els nens dediquen a l'estudi , però estic tipa que em prometin la lluna en un cove i que després pretenguin que me n’oblidi.  

 

Els toros d'Espanya

 

Aquest estiu les corrides de toros han retornat a la televisió pública d’Espanya perquè alguns dirigents no volen que els súbdits hagin de renunciar a quelcom que, segons ells, forma part de la seva cultura i tradició.

Personalment no tinc res a dir-hi. A casa seva tothom fa el què vol i cada país ha de ser lliure per decidir quin tipus de cultura vol transmetre a les noves generacions.

Allò que no entenc, però, és que els governants catalans pretenguin sol·licitar que a Catalunya es desconnecti el senyal televisiu provinent de la televisió espanyola durant el transcurs de la corrida, dins l’horari infantil. 

Per mi és clar que les corrides de toros fomenten el maltractament vers els animals i exalten la crueltat humana. Ara bé, penso que tallar el senyal d'una televisió forània al·legant que és perjudicial pels infants no soluciona res i únicament serveix per crear problemes allà on no n’hi ha. Al cap i a la fi, els toros continuaran morint absurdament, tant si els catalans podem veure-ho per la televisió com si no.

Pel que fa a la sensibilitat de les criatures, en canvi, la solució és molt senzilla. Només cal canviar de canal o apagar la televisió. I això, malgrat a alguns els costi de creure, podem fer-ho sols.

Millorar l'educació pública o procurar que els adolescents no estiguin abocats a treballs precaris o a l'atur, en canvi, no ho aconseguirem sense l'ajuda dels governants. Seria bo, doncs, que també se n'ocupessin.