La literatura no és més que l'entreteniment de quatre gats

Des que la veïna del pis de sota sap que m’agrada llegir la nostra relació de conveniència  ha canviat. Quan coincidim a l'ascensor ja no ens conformem a saludar-nos amb displicència sinó que encetem una conversa sobre algun afer que, lluny de ser transcendental,  serveix per trencar la rutina i assossegar-nos els ànims.

Els temes que ens uneixen són dos: els cans i els llibres. Deixant de banda que els  gossos no es poden veure ni en pintura, sobre llibres tenim gustos similars, fet que intensifica el nostre interès per aquestes trobades llampec "de passadís" (això em recorda que, quan estudiava a la universitat, es comentava que el nostre futur professional no es decidia a les aules sinó a la cafeteria i als passadissos. Qui sap on es deu forjar ara el futur dels universitaris...).

Però la lectura no ho és tot, malgrat algunes persones voldriem creure que sí. Ja va dir-ho Josep Pla   “la literatura no és més que l’entreteniment de quatre gats”. La meva veïna ho sap i per això, quan va descobrir que jo era el cinquè gat, va emocionar-se i va proposar-se cultivar la relació, com si fos una planta exòtica i delicada que cal acaronar cada dia.

Si desapareguessin tots els escriptors i les escriptores no passaria absolutament res ja que els qui hem decidit invertir el temps en llegir som una minoria (convé que les minories ens reconeguem com a tals, en benefici de la pròpia salut). Seria un daltabaix, en canvi, quedar-nos sense metges, informàtics, mecànics, botiguers o professors de Pilates.  

Com deia Pla la literatura no és més que un entreteniment. No és una necessitat, ni real ni fictícia.  De fet, és una opció d’oci que la majoria de persones ni tan sols ha sospesat de manera seriosa.

La qüestió és que, a pesar aquesta indiferència generalitzada, que a casa nostra només es trenca per Sant Jordi i encara de manera arbitraria, continuen publicant-se llibres nous i reeditant-se’n de vells, organitzant-se clubs de lectura, celebrant recitals de poesia i  omplint-se d’assistents les fires especialitzades.

La meva veïna i jo podem respirar alleugerides. Afortunadament la lectura i l’escriptura són dures de pelar.    

Bon vent, senyor Lara

L’escriptor Josep Maria Espinàs, en el seu llibre “El meu ofici” ens deixa una anècdota que va protagonitzar el señor José Manuel Lara Bosch, II Marqués del Pedroso de Lara i flamant propietari d’aquella editorial que, quan Catalunya sigui un estat sobirà, es veurà obligada a marxar cap a altres verals.

Espinàs ens explica que un dia es trobava dinant amb uns amics al restaurant Via Veneto, un dels restaurant més cosmopolites de Barcelona, quan va entrar el senyor Lara i, des del mig de la sala, va cridar-lo amb veu forta “Espinàs! Pasate por el despacho, hombre, para que te pueda magrear un poco!”

L’escriptor defineix la situació com a “pintoresca i incòmoda”, malgrat crec que, per no ofendre més del compte o per evitar ser groller, és queda curt. No sé que devia pensar exactament en aquells moments Espinàs però la qüestió és que Planeta va deixar  d’editar els seus llibres.

No crec que a Espinàs li manqui sentit de l’humor. Però em penso que, com molts de nosaltres, no comprèn el “salero” espanyol. Deu ser que no ens l’han ensenyat a escola. A  veure si al final tindrà raó el senyor Wert.

Una definició de cultura (ara que està en perill d'extinció)

La cultura s’ha definit de moltes maneres diferents al llarg de la historia. De fet, avui dia encara no hem arribat a cap consens ja que el concepte de cultura  constitueix un dels grans temes clàssics de la filosofia pendents de resoldre.

E.B Tylor, el primer teòric que va formular-ne una definició des del punt de vista exclusivament antropològic, la va concebre com a un tot complex (art, moral, idees…) adquirit per l’home com a membre d’una societat. Des de llavors, però, ha plogut molt   i totes les definicions que han anat sorgint no fan res més que obrir nous interrogants que ens allunyen de qualsevol definició “total”.

Segons la UNESCO la cultura és un estil de vida compartit per tots els membres d’una mateixa comunitat: els nostres gustos, les nostres afeccions, la nostra manera de vestir, de divertir-nos... Només hem de mirar al nostre voltant per adonar-nos que les persones que tenim a prop s’assemblen molt a nosaltres mateixos. És evident, doncs, que existeix un tipus de cultura comuna delimitada per l’entorn i el sistema social on estem immersos i de la qual no ens podem escapar fàcilment.

Gràcies a la disponibilitat de temps lliure, però, cada societat ha anat desenvolupant un altre tipus d’activitats, que lluny d’arribar només a les classes privilegiades tal com passava durant l’anomenat Àntic Règim, avui dia estan disponibles per tothom, com per exemple la música, els museus, les discoteques, els jocs informàtics, el teatre, la literatura, l’esport, la cuina, la televisió, passejar etc.

I aquí és on volia arribar. Per mi totes aquestes activitats serveixen per ocupar el temps lliure però no totes són cultura precisament perquè la cultura busca alguna cosa més que entretenir.

Un producte cultural és aquell que satisfà la necessitat que les persones sentim d’expressar-nos emocionalment, ja sigui de manera passiva –com a espectadors- o activa –com a creadors-. La cultura, per tant, persegueix l’impacte estètic, expressiu, cognitiu, emocional o espiritual sobre un mateix o sobre els  altres. És tancar un llibre i plantejar-nos noves qüestions que abans ni ens havien passat pel cap; És observar un quadre i emocionar-se. És sortir del cinema i entaular una conversa interessant sobre la pel·lícula. I és, sobretot, que passin els dies i puguem reviure l’experiència amb la mateixa intensitat.

Allò important és l’impacte, sense aquest no hi ha cultura (almenys el tipus de cultura al qual em refereixo). Ja sé que em direu: cadascú s’impacta amb el què vol i pot. És clar que sí. La cultura és tant personal com les emocions i, per això, costa tant trobar una definició compartida. No podem negar, però, que hi ha obres que han aconseguit arribar a moltíssimes persones i, per més que passin els anys, continuaran fent-ho. Plantegem-nos els motius, Dubto que sigui per casualitat. 

La tele del futur

El mes d’agost d’enguany vaig escriure una entrada en el bloc http://desdelbalc.blogspot.com.es/2012/08/rebaixes-estiuenques.html  on em lamentava de la letargia  que, tradicionalment, pateix la televisió catalana durant l’estiu.  Tenint en compte que el director acabava d’estrenar-se i, sobretot, el context de crisi econòmica en què ens trobem, vaig decidir donar un vot de confiança a “la nostra”. Això sí, esperava que al setembre la programació millorés. Malauradament vaig equivocar-me.

Com ja haureu vist, TV3 ens ha encolomat una  reestructuració dels canals ben peculiar. Així on abans hi havia el Super 3 o el 3XL (al vespre) ara trobem el Canal Esport3.  Pel que fa al Canal 33 i al Canal Super3 s’han fusionat en un de sol i, finalment, TV3 i TV3HD no han experimentat cap modificació.

Què comporten aquests canvis, a banda d’haver de re sintonitzar les freqüències d’emissió?  

Doncs que hem perdut pràcticament tota la programació cultural de qualitat que ens oferia la televisió ja que el Canal que la transmetia, el 33,  només es pot veure dins l’horari nocturn, de les 21.30 a les 6.00 hores. La resta de jornada l’ocupa la programació infantil.

Pel que fa a la Cadena 3XL ha passat a la història, perdent així aquella programació més alternativa i original que donava un xic d’ aire fresc a la televisió catalana, sovint massa conservadora.

I per acabar-ho de rematar, ara que toca ser més papista que el papa, han decidit censurar-nos el Bestiari Il·lustrat, un bon programa que ens permetia conèixer des d’una vessant original i nova els artistes catalans en actiu.

Mentrestant TV3 s'entesta a transmetre, atribuint-los gratuïtament  la consideració de cultura,  un munt de programes sobre bolets, pagesos, tradicions, homenatges a personatges ja desapareguts, menjars... tots amb una mica de tuf de resclosit.

Sóc conscient que deuen agradar perquè,  si la gent no se’ls mirés, no durarien ni quatre dies en una televisió més preocupada pels nivells d'audiència que per  la qualitat i la diversitat,  però  no deixa de semblar-me sinistre.

Per decidir, ens cal saber

Segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat hi ha un 34,6% de catalans que encara no han decidit a quin partit polític votaran en les properes eleccions del Parlament de Catalunya. Un 12,4% opta per no respondre l’enquesta i un 5,9 reconeix que no té previst votar.

A banda dels que no votaran, que no necessàriament ha de ser per “passotisme”, penso que, si volem que totes aquestes persones indecises s’acabin de posicionar,  no n’hi ha prou amb la campanya preelectoral que duran a terme els partits polítics sinó que cal que  experts, intel·lectuals, universitats, empreses i entitats socials del país -i de fora, si cal- s’involucrin en el procés d’informar a la ciutadania – que és diferent de convèncer ja que això correspon en exclusiva als polítics – sobre l'encert o l'error de pretendre un estat propi. No dic que no s’estigui fent, al contrari, cada dia ens arriben un munt d’opinions sobre el tema a través de la premsa, les xarxes socials i  la televisió però penso que caldria procurar que aquesta informació fos més exhaustiva i rigorosa, menys afectada i que, alhora, abasti a més gent.

Si no es fa d’aquesta manera correm el risc que el 47 % dels catalans trïin una opció o altra basant-se en sentimentalismes o arguments massa allunyats de la realitat,  sigui per desinformació, sigui perquè considerin com a certes raons que no ho són tant.

Sempre he  pensat que les persones hem de responsabilitzar-nos de la nostra pròpia formació però, aquest cop, la fita és tant important que convé que aquells que més en saben ens donin un cop de mà.

Amunt

En el concurs de castellers de Tarragona, l’Artur Mas va manifestar que “el país necessita força, equilibri, valor, seny i una gran pinya, una gran base perquè tot això miri molt alt”.

Fent ús de les paraules del compositor i escriptor Josep Anselm Clavé el president va referir-se a l’engrescador procés que, tard o d’hora, ens convertirà en ciutadans d’un país lliure i ens permetrà tornar a escriure la nostra pròpia història col·lectiva.

Certament un castell es carrega i descarrega amb aquestes quatre virtuts i  també amb treball, esforç, regularitat, confiança, energia, ganes, compenetració, seriositat i cascs per la mainada. Malgrat complir tots els requisits, però, encara és possible que el castell faci llenya ja que, per molt que mirem d’evitar-ho, sempre se’ns pot escapar algun factor capaç de desestabilitzar-lo.

El president té raó quan diu que cal treballar sense pausa però sense pressa. No podem permetre’ns el luxe de errar el tret perquè, després de molts anys de letargia –no necessàriament imposada, a alguns ja els estava bé - els catalans ens hem desvetllat i  ens hem il·lusionat davant la perspectiva de construir un país nou de trinca pels nostres fills. Un lloc on puguem viure confiats, sense necessitat de justificar-nos per tot i on, sobretot, no hàgim d’estar sempre a l’aguait que no ens donin garsa per perdiu. Precisament perquè ens hi juguem molt no podem espifiar-la.

 

 

Necessitats molt prescindibles

Com alguns haureu pogut llegir, la darrera entrada del bloc feia referència a una estratègia comercial, pèssima,  per vendre mobles. Reconec que el tema és banal, especialment en aquests temps tant complexes que corren. De fet, jo mateixa no vacil·laria alhora de retreure’m més profunditat alhora d’escollir temàtiques. Dono per descomptat, doncs, que molts ja ho het fet i me n'alegro.

Retornant al post, més enllà de la incertesa de si el viatge que ofereix l’empresa és real o no, penso que  aquest tipus de promocions exemplifiquen molt bé l’actitud d’algunes persones davant de les vacances. La qüestió és viatjar, sigui on sigui. Amb això no vull dir que escullin el destí llançant una moneda a l’aire sinó que, a partir d’una possibilitat, creen una necessitat.

Un exemple clar d’aquest fenomen són les companyies de vols de baix cost, les quals venen, entre molts altres destins, viatges a ciutats segurament fascinants però desconegudes per molta gent, almenys fins el moment d’interessar-se’n.

Conec una persona que, d’aquí pocs dies, viatjarà a Szczecin, que és la ciutat polonesa on van néixer Catalina II de Rússia i l’escriptor d’origen jueu Alfred Döblin. La ciutat conserva algunes esglésies gòtiques i un castell d’estil renaixentista, on van residir els ducs de Pomerania.  

Tret que, pel motiu que sigui, no estigui vinculada a  Szczecin allò normal és que una persona que viu a Catalunya no conegui aquestes dades (confesso que les acabo de cercar a la Wikipedia). Per tant, posaria la mà al foc que el meu amic  tampoc no les  coneixia.  

Però no importa. Ell va prendre la decisió perquè té ganes de marxar de vacances, perquè s’apropa el pont del 12 d’octubre i, sobretot, perquè ha descobert que la companyia aèria més coneguda ofereix bitllets a un preu irrisori. És en aquest moment quan la necessitat de viatjar a Szczecin  se li ha fet insuportable.

Una empresa amb la màniga ampla

El catàleg comercial d’una empresa que es dedica a vendre mobles informa que si comprem un somier, una capçalera de llit, un armari i una tauleta de nit obtindrem, com aquell qui no vol la cosa, dos viatges amb avió d’anada i tornada i dues nits d’hotel.  

No necessito cap moble però, com que sóc una mica escèptica amb aquesta mena de promocions esquer, he volgut conèixer la magnitud del regal i he buscat l’asterisc que, en teoria, m’havia d’informar sobre el destí del viatge i el tipus d’hotel. La sorpresa ha sigut que no hi ha asterisc, ni cap caràcter en format de superíndex ni res de res.  Tampoc a la portada del catàleg ni a la contraportada no s’hi fa cap  referència.

Pel que es veu a l’establiment de mobles tant li fa pagar un viatge a Cancún, com al Congo com a Andorra. I la categoria de l’hotel tampoc no l’importa, com si costés el mateix una pensió solitària que un hotel de 5 estrelles al mig de la ciutat.  Això sí, l’estada no pot allargar-se  més de dues nits, clar.

D’acord que sóc una persona completament ignorant pel que fa a les estratègies de màrqueting de les grans empreses però, fins i tot així, penso que aquesta oferta grinyola per totes bandes.

Consulto la pàgina web de l’establiment, no fos cas que allà sí que apareguessin les condicions de la promoció. Res. Aquí ni tant sols apareix el titular.

Els dubtes m’assetgen. Certament no necessito cap d’aquests mobles però em sento temptada de comprar-los, encara que només sigui per què em regalin dos bitllets d’avió per fer la volta al món aturant-me a cada capital. Sóc conscient que això no pot fer-se en dos dies però ja m’espavilaré. Al cap i a la fi, l’aventura és l’aventura.

La Pilarín

Deixant de banda que perdre una llibreria sempre és un esdeveniment trist i que, a partir d’ara, si volem comprar segons quin llibre ens veurem obligats a desplaçar-nos a la capital, estic ansiosa per descobrir la nova sala d’exposicions Santa Caterina de Girona, ubicada on abans hi havia la llibreria de la Generalitat.

No és que senti cap predilecció especial per aquesta mena d’equipaments, més aviat al contrari, però és que, a partir de demà, s’hi exposaran els dibuixos de la Pilarín Bayés.

Tot i que la Pilarín ha col·laborat molt estretament amb la revista Cavall Fort durant molt de temps el primer contacte que vaig tenir amb la seva obra va ser el “Zoo d’en Pitus”, una novel·la juvenil de Sebastià Sorribes que tracta sobre el cruent tema de les malalties infantils des del punt de vista de l’amistat.  

Més enllà de l’argument recordo que els dibuixos, en blanc i negre, van fascinar-me.  Aquells personatges de galtes vermelles i nas gran, de traç senzill, fins infantil, van agradar-me des del primer moment.  Tant que no vaig poder evitar acolorir-los, malgrat tingués 10 anys i això de “pintar dibuixets fos cosa de nens petits”.

Al cap d’un temps vaig atrevir-me a copiar alguns dels seus personatges, sobretot les nenes amb vestit curt i cames llargues, i, passats uns anys, vaig acabar dibuixant els meus propis ninots. Inspirada per la mestra, és clar.

Fa unes setmanes vaig regalar-me la “Història de Catalunya”, un clàssic de la nostra literatura escrita per l’Oriol Vergés i il·lustrat per la Pilarín. Penso que cal tenir-lo a la biblioteca de casa ja que és un d’aquells llibres dels quals podem treure’n suc, ensenyar-lo als  fills i conservar-lo com si fos un tresor. I, a més a més, pot acolorir-se.

El darrer paràgraf del llibre diu així: “I és que el 10 de juliol de 2010, més d’un milió i mig d’homes i dones, de totes les edats, es van aplegar sota les pancartes que amb lletres molt grans deien: VOLEM LA INDEPENDÊNCIA.  

Per molts anys la Pilarín continui dibuixant-nos la història i l'Oriol explicant-nos-la.

Us deixo un enllaç per conèixer millor a l'Oriol Vergés http://www.memoro.org/es-ca/El-plaer-d-escriure-per-a-joves-i-nens_4964.html