dissabte, 15 d’agost del 2015

5 de Montblanc









Vaig arribar a aquest món a dos quarts de quatre de la tarda del 5 de novembre de 1897. El dia, segons m'han explicat, era rúfol i plujós, un dia d'hivern dels de Montblanc, tot i que feia poc que havíem deixat Tots Sants. El part es presentava malament, de manera que, malgrat els bons auspicis i l'experiència de la Pepa Madrina -la llevadora de casa-, calgué l'ajut del respir d'una gallina encastada a la meva boca per fer-me reaccionar. Temps era temps, que es creia en aquestes coses primàries, heretades de la vellúria. Tot plegat volia dir que no van mancar els gemecs ni els sospirs a la cambra del fons de l'entresól de l'edifici que porta el número 11 de la Plaça Major de la vila. És, doncs, segons m'asseguraven els entrants vinents de casa, com, gràcies a la cèlebre gallina, vaig poder fer el primer plor i avui puc escriure aquesta història.

Memòries d'un rodamón
Josep Maria Poblet i Guarro



dissabte, 8 d’agost del 2015

Malentesos



A veure, jo m'estimo moltíssim al nét però per qui de veritat pateixo és per la meva filla. Si el nen està bé, ella també ho està i això és el més important. Mentre és pugui, se'ls ha d'ajudar, Quin remei! 
(conversa sentida a la fleca ).




Els nens? S'han quedat a dormir a casa de la meva mare, així nosaltres podem anar al cine. No saps pas quan temps fa que no veiem una peli de grans! 
A més, segur que es queixaria si no li portés els nens... ja saps com és la gent gran, pobreta, són com canalla.
(conversa sentida a la cua del cinema).



Tota la vellesa cuidant dels vostres fills i mira  com ens ho pagueu.
Si els heu cuidat, és perquè heu volgut,  no us feu les víctimes, ara!
De desagraïts, el món n'és ple...
(conversa imaginada)