diumenge, 27 de gener del 2013

"Superdona"


 
Llegeixo en El País  que les famílies de l'Índia continuen preferint els nens que les nenes. Fins a l’extrem que, en les llars més pobres,  mengen abans el pare i els fills i després, només si sobren aliments, la mare i les filles.  Això per no parlar de la l’accés a la sanitat i a l’educació, o de la diferència en l'índex de mortalitat infantil que hi ha entre els dos sexes.  

Llegeixo també que una sentència de l’Audiència Nacional d’Espanya ha resolt que  els homes que ocupen llocs importants en el Corte Inglés hauran de portar uniforme, tal com ja fan les dones amb càrrecs similars.
Pel que fa a la gravetat, és evident que ambdues notícies no poden comparar-se ja que mentre que la primera evidencia un delicte contra els drets humans, la segona no passa de ser una anècdota.
Estem millor que en altres païssos, és cert, però no podem abaixar la guardia perquè és precisament ara, a meitat del camí, quan és més fàcil caure en tot tipus de paranys, encara que siguin subtils.
Com el de la "superdona" o la dona que treballa alhora que exerceix de mare i de mestressa de casa i que, per postres, se sent satisfeta d'estar sempre tan ocupada.



divendres, 25 de gener del 2013

El gos

* 267è Joc literari proposat per l'escriptor Jesús M. Tibau en el seu bloc Tens un racó dalt del món


 
El gos, que està tip que el sedueixin amb patés, xocolatines, trossos de frankfurt i un jaç que fa olor de suavitzant, avui ha dit prou. 

Prou campionats d’agilitat, passejos per fer pipí  i perruqueries.  Prou revisions veterinàries i prou de pidolar el menjar entre les potes de la taula.

Coneix els seus orígens i, si alguna persona s’aventura a posar-li pals a les rodes, es defensarà com un llop.

dimarts, 22 de gener del 2013

El lladre


El narrador i el punt de vista:  El narrador càmara pot narrar allò que veu, sent, olora... però, a diferència del narrador omniscient, no coneix els pensaments ni les emocions  dels personatges. Tampoc no sap què va succeïr en el passat ni què succeirà en el futur.
 El narrador càmara ha de conformar-se a descriure l'espai, l'aparença dels personatges, enregistrar gestos, accions i paraules.  

Tot just el noi va introduir la targeta dins de la ranura del caixer automàtic, l’home de l’abric beix va sortir del cotxe, va creuar el carrer a pas ràpid i va acostar-se-li per l’esquena.

Quan va tenir-lo a frec, l'home va treure’s de la butxaca de l’abric una petita navalla i, sense obrir-la, va clavar-li el mànec al clatell. Immediatament el noi va provar de girar-se però l'home va empentar-lo amb el braç que tenia lliure, fent-lo tornar a la posició inicial, de cara al caixer.

-       La cartera, ràpid! –va bramar l’atracador

Sense pronunciar ni una paraula el noi l’hi va entregar i l’home  va guardar-se-la dins de la butxaca. Després, sense deixar d’amenaçar el jove amb l'arma, va recular un parell  de passes, va tornar a creuar el carrer, va entrar dins del cotxe i va desaparèixer carretera enllà.

Encara davant del caixer el jove va mirar-se la targeta, que continuava apuntalada a la ranura, i la va empènyer cap a l’interior. Va assajar diverses  combinacions de xifres fins que la màquina va bloquejar-se. Després, en un rampell d’ira, va ventar un cop de puny a la pantalla, va etzibar una puntada de peu a la paret i va allunyar-se amb el cap cot. 

Al cap de poca estona, l’home de l’abric beix va asseure’s al sofà de casa seva i va disposar-se a revisar la cartera, dins la qual solament va trobar un parell de bitllets de deu euros, algunes monedes i diverses targetes promocionals. També hi havia un carnet de conduir, una cartilla sanitària i un carnet de la biblioteca municipal.

Els tres documents pertanyien a la senyora Alícia Homs Martínez, jubilada.

 

dilluns, 21 de gener del 2013

El nostre estimat company


Ja fa set anys que compartim la llar amb un gos menut, fornit, rabiüt, presumptuós, dominant, intel·ligent, fidel, cabut, juganer, desconfiat, enèrgic, manyac amb els de casa i esquerp amb els de fora.

Malgrat que, per la seva mida, no se’l considera oficialment un animal perillós, cal anar amb compte perquè desafia a tots els congèneres mascles que troba, sobretot si tenen el morro aixafat, com els  boxers o els buldogs. I si els amenaçats no es mostren submisos ja podem córrer tots!

En fi, és un animal amb caràcter. Com algunes persones. Hi ha gent que, sota la bandera de la sinceritat, escometen contra els demés de la pitjor manera, cercant de fer-los sempre el màxim de mal.  Després, per apaivagar els remordiments, reconeixen tenir massa caràcter i es queden tan amples.

El meu gos és de la raça Jack Russell Terrier i, si us informeu del seu temperament mitjançant revistes o articles especialitzats o si en coneixeu algun d’aprop, coincidireu en que la majoria d’animals d’aquesta raça tenen un caràcter similar.
Igual que les persones, la diferència entre un bon Jack Russell i un de no tan bo no recau en el temperament, que pot modelar-se, sinó en l'educació.

divendres, 18 de gener del 2013

Passar el barret


Dec ser ingènua de mena, però tractar amb persones astutes i alhora àvides  d’enredar a tothom em genera tensió i recel, segurament per por de no estar a l’altura.  Per això, de petita, no m’agradava jugar a cromos i, de gran, prefereixo anar a comprar a les botigues convencionals que en els mercats on encara es practica el regateig.   

Deixant de banda aquesta reflexió, he llegit a la premsa que un teatre de Barcelona ha adoptat el sistema de la taquilla invertida, que consisteix en que els espectadors i espectadores paguin la quantitat de diners que considerin justa un cop presenciat l’espectacle. La idea no és nova sinó que ve a ser una actualització d’allò que fan els artistes de carrer quan “passen el barret”.  

De moment, el director de la sala teatral es mostra satisfet amb la recaptació que estan aconseguint però caldrà veure si, a la llarga, un cop passat l’efecte inicial, el mètode serveix per eixorivir el teatre de casa nostra, ara que les companyies ja no reben subvencions i els espectadors tenen les butxaques cada cop més buides.

Diuen que les persones ens adonem més dels defectes dels altres quan nosaltres també els tenim. Per això crec que el director del teatre peca d’ingenuïtat a l’hora de pressuposar tanta bona fe en les persones.

De pillets, n’hi ha per tot arreu i de tota mena. Alguns també són aficionats al teatre. Si no, fixeu-vos en la munió de persones que es retiren dissimuladament quan l’artista que actua a la Rambla passa el barret.  

dilluns, 14 de gener del 2013

L'incendi

El dia que la Lourdes va patir l’atac de cor que li féu repensar la vida va adonar-se que s'estimava a la Marta i a l'Albert amb bogeria. De fet, si no hagués sobreviscut a l’escomesa, hauria enyorat només dues coses d’aquest món: els seus dos fills i els passeigs entre les pinedes dels afores de Tossa de Mar.
L’endemà mateix de rebre l’alta hospitalària va començar a planificar minuciosament el temps del qual disposava. Cada dia, abans d’anar al despatx, caminaria durant tres quarts d’hora per les pinedes i, quan passades les vuit del vespre, plegués de la feina, es dedicaria íntegrament als seus fills. Estava convençuda que solament així podria descansar en pau, sense enyorances, en cas que el cor li tornés a fallar.
Gràcies a una força de voluntat de ferro la Lourdes va acomplir fil per randa els seus propòsits durant quinze anys consecutius, en el transcurs dels quals els fills van fer-se grans. El noi va començar a treballar de biòleg marí a Greempeace i va traslladar-se al Canadà amb la seva xicota de tota la vida. La Marta, que s’havia llicenciat en belles arts, va obtenir una plaça de conservadora en el British Museum.

A pesar de la insistència dels fills per què l’acompanyessin als països d’acollida, la Lourdes va preferir quedar-se al pis de Tossa per no haver de renunciar als passeigs matinals, els quals ara, com que disposava de més temps lliure, havia decidit ampliar als vespres. La Marta i l'Albert, després de jurar-li una i una altra vegada que tornarien a casa tots els nadals, van marxar.
El primer nadal van passar-lo plegats, com si la distància no pogués canviar res entre ells; el segon nadal la dona de l'Albert, que estava embarassada de vuit mesos, va absentar-se perquè no va veure's en cor de viatjar fins a Tossa; el tercer nadal van ser cinc persones, comptant el petit Carson; el quart nadal la Marta va presentar-los al Paul i el cinquè nadal, al seu fill Jordi; el sisè nadal la Lourdes va rebre per correu una felicitació de l’Albert, feta a mà, i és va conformar a dinar només amb la Marta i a la seva família; el setè nadal l’Albert només va enviar un correu electrònic i el vuitè nadal la Marta tampoc va viatjar fins a Tossa perquè, senzillament, tenia d'altres compromisos.
El vuitè nadal la Lourdes, que tornava a tenir el cor delicat, va menjar sola l’escudella i els torrons.
Un matí d’agost del novè any tant l’Albert com la Marta van rebre una trucada de l’ambaixada catalana per avisar-los la seva mare havia mort víctima d’un incendi que havia arrasat la Costa Brava. El foc, que la policia sospitava que havia estat intencionat, havia calcinat tots els arbres de la contrada i havia enxampat a una colla d'excursionistes, quatre dels quals no havien sobreviscut.

Els dos germans, cadascú a casa seva, de seguida van lligar caps. La seva mare havia aconseguit marxar sense enyorar-se de res però, a ells, els remordiments no els permetrien viure tranquils mai més. Només els restava esperar la trucada de la policia.

El principi

Al començament l’ésser estava sol i no hi havia res enlloc. Fins que una ufanosa fulla de cirerer, empesa per una rafega de vent, va posar-se prop dels seus peus. L’ésser la va prendre, la va flairar, la va tastar i la va llançar lluny.

Aviat va néixer un cirerer i, al cap d'un temps, ja hi era tot.

L’ésser va ser proclamant rei dels homes i les dones i venerat pels segles dels segles.

Avui encara és pregunta qui devia enviar-li aquella rafega de vent.

Un conte de por tradicional

Encara no són les 6 del matí que la Bàrbara ja feineja per casa. És l’agost i la canícula es fa insuportable, fins i tota a aquella hora. El motiu pel qual s’ha llevat tan aviat, però, no és que li costi dormir sinó treure en Pin, el seu Fox Terrier de pèl llis, a passejar abans que el sol esquerdi les pedres.
Per la seva banda el gos fa estona que esgarrapa la porta de la cuina. –Ja va, ja va... ets un corcó, Pin- li diu la Bàrbara tot acabant d’escombrar el passadís.

El carrer és buit, malgrat ser un dia feiner. Tothom està de vacances o encara dorm. Com que no hi ha transit la Bàrbara aprofita per deslligar el gos, el qual li retorna el gest amb un parell de llepades ben fresques a la cama.
Mentre la Bàrbara està absorta en pensaments quotidians en Pin, que és enjogassat de mena, va a la seva. Ensuma rastres, menja herbes i orina als arbres. De sobte aixeca la pota esquerra del davant i roman quiet, amatent a algun soroll que la oïda de la seva mestressa no pot percebre. De cop i volta arranca a córrer i en pocs segons desapareix de la vista de la Bàrbara.
- Pin! , Pin! On vas? Torna aquí ! – crida la Bàrbara mentre corre al seu darrera .
La Bàrbara esguarda al seu voltant però no reconeix el lloc, malgrat no és lluny de la ciutat. A la ratlla de l’horitzó es perfila una casa majestuosa, envoltada d’una vasta tanca de ferro rovellat. Mentrestant el gos continua sense donar senyals de vida.
De prop la mansió no és tant imponent com li havia semblat abans. La façana és gran i atapeïda d’ornaments però està mal conservada. Igualment el jardí que hi ha a tot volt devia ser bonic en uns altres temps però avui està deixat i infestat de males herbes. La Bàrbara pensa que es tracta d’un edifici abandonat i sent recança que ningú no en tingui cura.
No bufa el vent però, a l’altre costat de la tanca, un gronxador es mou de manera estranya. La Bàrbara tampoc no se n’adona que hi ha llum darrera d’un dels porticons de la casa ni arriba a albirar la figura humana que l’espia des de la glorieta estant.
De cop i volta sent els lladrucs ansiosos d’en Pin provinents del jardí. La Bàrbara s’atansa amb cautela a la porta reixada i prova d’obrir-la però està massa rovellada. - Només em faltava això! – pensa – Maleit gos! Encara que rondini, però, no és capaç de deixar-lo sol allà dins ni un minut més ja que és evident que en Pin està molt espantat.
Un parell de nois d’uns 30 anys d’edat s’apropen pel camí. Xerren fort i semblen contents. Dins d’un carretó porten una nevera atrotinada i un sac ple de mantes velles. Els acompanyen tres gossos que remenen la cua sense parar.
La Bàrbara pensa que deuen pertànyer al grup d’okupes que darrerament ronda per la ciutat. Els crida i els demana si la poden ajudar a obrir la porta per rescatar el gos i els joves consenten de grat. Al cap i a la fi s’estimen els animals. A més a més ja havien planejat entrar a la casa per quedar-s’hi a viure durant un temps .
Just obrir la porta en Pin surt escopetejat, es llença damunt la Bàrbara i l’omple de moixaines. Un cop li ha ben llepat la cara es dedica de ple als dos nois, als quals també els regala una bona dosi de saliva. Els únics que se n’escapen són els altres gossos, que prefereixen tancar el tema dedicant-li unes quantes bordades prudencials.
- Sembla tranquil·la la casa, oi? – comenta un dels nois
- Sí, i si l’arregleu una mica hi estareu molt bé, ja veureu – diu la Bàrbara
- Vista des de fora sembla una casa encantada, plena d’espectres condemnats – diu l’altre noi enriolant-se
Mentre els tres nois xerren la figura de la glorieta és cada vegada més a prop, tant que podrien notar el seu alè.

Cap, però, no se n’adona. Els cans tenen el pèl de l’espinada eriçat, sobretot en Pin, que ja sap de què va el tema.

La llum de l'estrella

Com ja sabeu, a l’univers hi ha moltes estrelles. N’hi ha de 3 puntes, de quatre, de cinc i fins de sis. També hi ha estrelles blaves, grogues, violetes, taronges i vermelles. Totes brillen i desprenen calor.
Hi ha una estrella, però, que no brilla tant com les altres. La seva lluor és interna, discreta i difuminada. Per això de vegades se sent diferent i una mica trista.
Allò que més li agrada a la petita estrella és contemplar el mar des del cel estant i imaginar que és un peix gran i lluent. Llavors els ulls se l’il·luminen com fars. Ella, però, està massa capficada en la seva tristor per adonar-se’n.
Una nit d’hivern les estrelles van celebrar una festa. La lluna era decreixent i les més menudes aprofitaven la foscor del cel per alinear-se i jugar a les formes. Un centaure, un arquer, una fletxa i una óssa major. Milers de petites estrelles ressaltaven sobre l’immens fons negre!
Però l’ estrella estava convençuda que la seva llum era massa dèbil i no faria bonic. Per això va fugir a corre cuita vers un altre racó del cel. Desitjava estar sola per contemplar el seu estimat mar i fer-se passar un xic la pena.

- Què et passa petita estrella de l'aire? - li pregunta un peixet platejat tot traient el cap de dins l'aigua.

- Les meves amigues estan jugant a les formes, però jo no puc. Elles són boniques i lluents però jo sóc massa pàl·lida.

- Pàl·lida? –exclama el peix sorprès. – Però si els teus ulls ens donen la vida!

- La vida? Què vols dir? –pregunta l’estrella

- Cada vegada que ens observes amb aquests ulls tan brillants, és com si l’oceà s’encengués. L’aigua ja no es negra sinó transparent i els pares i mares peixos deixen que les seves cries surtin a nedar soles. Els dofins organitzen festes i balls, els cavallets marins exploren nous indrets, els corals engalanen les cases i les escoles i fins els taurons estan de bon humor!

L’estrella no se’n sabia avenir però se sentia molt feliç. Va donar les gràcies al peixet per les seves paraules i li va prometre no deixar de contemplar mai l’oceà.

Després va tornar a la festa i, tota cofoia, va col·locar-se al bell mig de la silueta del centaure, entre les seves companyes. La resta d’estrelles van alegrar-se tant de veure-la que van començar a parpellejar, primer poc a poc i després amb totes les seves forces.

Aquella nit tots els éssers de la terra, dels oceans, dels boscos, de les muntanyes, de les aigües... que estaven desvetllats van veure un imponent centaure, amb uns ulls com fars, cavalcant pel cel.

Ben segur que, si esteu atents, vosaltres també el podreu veure.

No és d'aquest món

Mira-te’l, aquesta jaqueta pel cap baix val 2.000 euros. I les sabates, i aquests pantalons… Déu ni do, talment com si acabés de sortir de l’envàs. I com parla, quina elegància, quanta raó que té!

Ahir vam coincidir en els vestidors de la piscina. Cercava, apressat i nerviós, la roba dins la motxilla. Els cabells, encara humits, estaven tant encrespats com ho estava el seu estat d’ànim. El vestit de bany se li enganxava a les anques, configurant una imatge ben galdosa del seu paner. I els dits dels peus, embotits dins unes espantoses sandàlies de goma blau cel, se li començaven a reblanir. Finalment va trobar en el fons de la motxilla una camisa beix i arrugada i, empès pel pudor, va posar-se-la sense ni tant sols eixugar-se, de manera que immediatament van formar-se unes ridícules taques d’humitat allà on la roba li tibava amb més força. Ja només li restava treure’s el banyador i posar-se els calçotets. L’home va sotjar l’estança i va mantenir-se amatent de tot el que succeïa: un home nu sortia d’una de les dutxes, deixant un regalim d’aigua al llarg del mosaic; un altre s’eixugava els peus assegut damunt la banqueta de plàstic; un altre intentava convèncer a un nen d’uns 5 anys de la necessitat de fer un pipí abans d’entrar a la piscina. Massa gent –va pensar l’home- No hauria d’haver vingut un dissabte. Se li va ocórrer canviar-se dins del wàter però l’olor que desprenien els pixums a peu de tassa ràpidament li van provocar nàusees.
Finalment va pressionar la tovallola, els calçotets i les sabates dins la motxilla i va sortir dels vestuaris. Ja es canviaria a casa.

Avui, però, tot és diferent. L’home se sent còmode davant les càmeres de televisió. Manté la mirada serena i el posat imponent. L’únic que reté de l’episodi de la piscina és un sentiment d’humiliació intensa. Sort que l’endemà, just arribar al despatx, va tenir la satisfacció d’acomiadar a l’ assessor d’imatge. Qui es pensava que era? Com li va poder suggerir que anés a un gimnàs públic? Maleïda època! Tot està capgirat. La gent no sap quin és el seu lloc, homes i dones qualssevol es barregen a les piscines, als restaurants, als avions... talment com si fos bestiar. Ja no hi ha respecte per res ni per ningú.

Silenci, que tothom se senti feliç. El president del govern comença el discurs de Nadal.
"Senyores, senyors, és un honor per mi representar aquest gran país ple de gent fantàstica que és Catalunya... "

Recomanacions per silenciar la intel·ligència

Pensa que són ments privilegiades. Tenen formació, experiència i, alguns, fins i tot carisma. Et protegiran. T’ instruiran. A voltes et curaran. I mai et demanaran res a canvi. Només cal un petit gest i el seu color serà el teu. Sense variacions cromàtiques. Sense escala de grisos. Les urnes ja estan a punt. Les ranures són obertes. Les dents s’amaguen sota les butlletes.

Ja només resta esperar la queixalada. Potser només serà un lleu pessic. També pot ser mortal. Tot depèn de la teva fortalesa. Els forts han de sobreviure i els dèbils han de morir. Solament així poden garantir la seva omnipotència. T’has d’acostumar als seus enganys. Has de comprendre’ls. Has de conformar-te. Tot en nom de la democràcia.

El malestar del poeta

Gràcies a un poema curtet, de rima consonant, sobre les cigonyes que cada estiu niuen a la teulada de casa la Lorena va guanyar els Jocs Florals de l'escola. D'entrada, quan la professora de català li ho va dir, va sorprendre’s molt. -Però si només era un exercici de classe!- va pensar la nena. Quan li van explicar que el premi consistia en un llibre, però, va estar d’allò més contenta.

L’acte d'entrega va fer-se el dia de Sant Jordi. Les professores de català i plàstica van improvisar un escenari dins el gimnàs i, per donar-li un aire més solemne, van decorar-lo amb algunes flors de paper de seda i una gran pancarta de coloraines. Tota l'ornamentació era molt senzilla però feia goig de veure.

La Lorena i els seus pares van ser els primers a arribar ja que havien sortit molt d'hora de casa per poder seure a primera fila. La mare lluïa un vestit nou, comprat expressament per la cerimònia, però per res del món no considerava que hagués malbaratat els diners . L'ocasió bé s'ho mereixia.

El pare, en canvi, no se'n sabia avenir. No acabava de convèncer's que la seva filla finalment hagués heretat les seves aptituds narratives. La Lorena era tan poc aplicada en els estudis!

A casa, dins d'un calaix de l’escriptori, el pare hi guardava un esborrany de novel•la, però no ho sabia ningú. Només li restava un final rodó i original per tenir-la enllestida. Feia un munt d' anys que el cercava però encara no l'havia trobat. Un cop el tingués, però, creia que es convertiria en un autor genial, de l'alçada dels mateixos escriptors clàssics. No podia ser d'altra manera ja que posseïa un talent innat per la literatura. Al cap i a la fi quan era un nen va trionfar en tots els Jocs Florals als quals va presentar-se, no com la Lorena que en prou feines n'havia guanyat un.

–I tot seguit us presento el poema “Les cigonyes amigues”, de la Lorena Gràcia Pinyol, de quart de primària - va anunciar la professora. Un gran aplaudiment ressonà per tota la sala i la nena, amb el rostre enrojolat, sortí a recitar el poema. Tal com li havien dit, van obsequiar-la amb “Els bruixots de Kibor”, una novel•la juvenil de Joaquim Carbó.

En arribar l’hora de marxar, un cop closa la cerimònia, la Lorena ja s’havia oblidat del poema, del llibre i de tot plegat. S'havia enfrascat a jugar a gomes amb tres amigues i estava del tot immersa en l'activitat. Entre una cosa i altra, doncs, va marxar sense pensar a agafar el llibre, que va quedar oblidat damunt el segon graó de les escales del gimnàs.

No va adonar-se'n fins que va arribar a casa. Llavors va demanar als pares de tornar a l’escola a buscar-lo però el pare va negar-s’hi en sec. Per més raons que la Lorena va adduir res no va fer-lo canviar d’opinió. Si no ets prou responsable per tenir cura de les teves coses, potser és que no et mereixes cap premi” -va dir l'home, visiblement irritat. Així el llibre va perdre’s per sempre més.

Al vespre, quan la mare de la Lorena va preguntar al seu marit perquè no havia volgut tornar a l'escola a buscar el llibre, va quedar-se mut, incapaç de donar-li una explicació raonable.

En Cucanat i el monstre dels esbarzers

Una tarda, tornant d’escola, en Tomeu va ensopegar amb en Cucanat, un espantacriatures que habitava al bell mig del bosc. En veure aquella bestiota tant grossa, peluda i amb els ulls tant vermells en Tomeu va espantar-se molt i volia arrencar a córrer però de seguida en Cucanat va dir-li:

-Eps, no fugis que no vull fer-te cap mal
- Què vols? – va dir en Tomeu, que no se’n refiava gens ni mica

Llavors en Cucanat li va preguntar on anava i en Tomeu li va respondre que estava esperant en Bru, el monstre dels esbarzers, per donar-li un ensurt.

- I aquest Bru és un monstre dels de debò ? – va preguntar en Cucanat
- No, no – va respondre en Tomeu- És un nen. Però no viu al poble com els altres nens i nenes. Viu enmig del bosc, en una casa de branques i fulles. Per això tots l’anomenem el monstre dels esbarzers.

En Cucanat va dir que ell era l’espantacriatures més ferotge d’aquelles terres i que, en un tres i no res, podia aconseguir que en Bru s’escagarrinés de por.

- Serà molt divertit, ja veuràs. Però a canvi has de prometre’m que seràs el meu amic per sempre- va dir en Cucanat.

En Cucanat va amagar-se darrera un arbre ben gros i, al cap de poca estona, va arribar en Bru. Quan va veure en Tomeu va acostar-se per saludar-lo però ràpidament en Cucanat va sortir de l’amagatall i va plantar-se-li al davant tot movent els braços amunt i avall i fent uns crits esfereïdors. En Bru va espantar-se molt i va marxar corrents com un esperitat.

- Ha sigut molt divertit Cucanat. Ara he de marxar cap a casa perquè la mare i el pare m’esperen per sopar – va dir en Tomeu que ja s’havia oblidat de la promesa que havia fet a en Cucanat.

Aquella mateixa nit, però, en Cucanat va presentar-se a casa d’en Tomeu. Va enfilar-se per la paret fins arribar a la finestra i, sense fer soroll, va entrar a l’habitació del nen, que estava ben adormit. Després va carregar en Tomeu amb molt de compte fins el cau que tenia al mig del bosc.

Quan en Tomeu va despertar-se dins aquell forat tant fosc, estret i brut va espantar-se molt i va començar a plorar i a xisclar. Va cridar tant que en Bru, que dormia tranquil•lament a la seva casa de branques i fulles, també va despertar-se.

- Qui crida d’aquesta manera? – va pensar en Bru – Segur que en Tomeu ja torna a estar amb aquella bestiota horrible – I va marxar cap al cau d’en Cucanat per esbrinar què passava.

- No et preocupis Tomeu, t’ajudaré a sortir d’aquest forat- va dir en Bru.

Però en aquell moment va arribar en Cucanat i, quan va veure a en Bru, va enfadar-se molt i va començar a empaitar-lo.

- No t’escaparàs, nen del bosc! –va bramar l’espantacriatures – En Tomeu és el meu amic i no te’l emportaràs enlloc!

En Bru va començar a córrer tant ràpid com va poder fins a la part més fosca del bosc i, com que coneixia tots els racons, de seguida va trobar un amagatall darrera unes roques. En canvi en Cucanat va quedar enganxat entre les branques d’una vella surera i no va poder alliberar-se fins l’endemà al matí.

En Bru, quan va veure que en Cucanat ja no podia empaitar-lo, va tornar al cau i va allargar la mà a en Tomeu per ajudar-lo a sortir del forat.

- Estàs bé, Tomeu? – va preguntar en Bru
- Sí, gràcies per ajudar-me Bru. No et diré mai més el monstre dels esbarzers, a partir d’ara et diré només Bru! – va dir en Tomeu al seu nou amic.

Per l'amor de Déu, no feriu els sentiments de la vella

La veu del jutge és ferma però tan melindrosa que no puc evitar de somriure. No és que digui res d’especial, ben al contrari, però qualsevol paraula sota l’encís d’aquella veu sensual és com una colpidora declaració d’amor. - Vet aquí un jove errat- penso – Segur que les coses li anirien millor si hagués escollit un altre ofici. De totes maneres, qui pot jutjar el jutge? Ben mirat, d’errades jo també n’he comés un munt.

La primera va ser casar-me amb aquell home. La segona, ser massa covarda per abandonar-lo. I la resta van arribar soles. El cas és que l’home ja és mort i, mireu com són les coses, va tenir una fi ràpida i indolora. Una mort massa perfecta per un ésser abominable.

Però l’error més terrible de tots va ser no engegar-li un tret al cervell, ras i curt. Fins i tot tenia la pistola però em va mancar valor per utilitzar-la. En comptes d’això, vaig provocar l’incendi que va estendre’s per tota l’arbreda fins arribar al càmping. Aquella nit van morir dinou persones i desenes van patir cremades molt importants. Però ell ni tant sols va despertar-se. Va morir ofegat pel fum.

Contemplo el jutge, que continua recitant lleis i repartint els torns de paraula dels lletrats. És un magistrat jove, d’entre 35 i 40 anys , amb tota la vida per davant. La meva, en canvi, s’està marcint. Aviat compliré 76 anys, l’edat en què va morir la mare i el límit que, fa temps, m’havia fixat per mi mateixa. No hi ha dubte que setanta sis anys és una bona edat per marxar.

Torno a mirar el jutge. Sembla que finalment dictarà la sentència. Desitjo tornar a sentir aquella veu. Però no, la seva expressió és tova. Això ja m’ho conec. No hi haurà pena, no hi haurà presó perquè, en aquest país, no es condemnen les persones de 76 anys. Absolta per vella. El jutge ha considerat que sóc una dona acabada. Com una nena petita em tapo les orelles. No em convé sentir una sentència tant denigrant, m’ensorrarria sense remei.

Per sort la pistola continua amagada al calaix de la tauleta de nit, sota la genollera. Demà esbrinaré com sona la veu del jutge quan li rebenti la jugular

La màquina del judici final

Quan la Maria Rosa va veure aquell artefacte gairebé cau del pòdium on tant matusserament l’havien col•locada. Un cop recomposta, va mirar de reüll el senyor que tenia al costat, segurament una celebritat d’algun país remot. Aquella altivesa, aquella jaqueta almidonada, aquell mocador blanc sobresortint de la butxaca, aquells cabells tant ben clenxinats. Tot el delatava. La Maria Rosa, que en vida mai no havia tolerat a aquell tipus de gent, menys ho faria ara que estava morta. Senzillament no tenia prou estómac. Ella sempre va formar part dels altres, com la immensa majoria de persones va ser una no escollida. Com podia ser que l’haguessin situat a frec d’aquell individu? Si havien de jutjar-li l’ànima, i tot feia preveure que sí, que almenys tinguessin la decència de col•locar-la on li corresponia.

- Què se n’ha fet de l’estatus social?- va preguntar en veu alta
- Senyora, que prou feina tenim – va respondre la resclosida celebritat
- Doncs a mi em sembla que, de feina, ben poca – va respondre un jove que estava situat tres llocs més endarrere.

Algunes persones van adreçar-li mirades aprovatòries però ningú va intervenir. El Dia del judici final havia arribat massa d’hora per alguns i aquell jove, que en prou feines devia arribar als vint anys, n’era una prova irrefutable. El silenci va tornar a imposar-se com a mostra de respecte per aquells infants i joves que, tot just començar a jugar havien anat a petar a la casella de la calavera. La vida no tenia res a veure amb la justícia i tot semblava indicar que la mort tampoc.

Mentrestant la màquina continuava funcionant a tot drap. Les persones hi entraven de set en set i cap no en sortia. La Maria Rosa es preguntava on carai anaven a parar aquelles ànimes. De sobte una altra personalitat, situada al començament de la filera, va patir un atac de pànic.

- No em mateu!! Pietat! Aquesta cosa no pot jutjar-me, què no sabeu qui soc? –
Era evident que saber-ho, en aquells moments, no importava a ningú. Però la Maria Rosa sí que va reconèixer’l. No recordava el nom però l’havia vist moltes vegades a la televisió. Era un totalitarista, un individu dels que creien que podien imposar la seva voluntat a tot un país en benefici propi i dels seus. Durant tota la vida havia pogut escollir a dit qui menjava i qui no, qui vivia i qui no. La Maria Rosa hauria volgut explicar-li que no calia que s’escarrassés, que ja era mort, però no va fer-ho. No valia la pena alleugerir-li el patiment. Al cap i a la fi ell no ho hauria fet.

- Pateix perquè es pensa que la màquina el condemnarà- va dir el jove amb solemnitat
- I amb tota la raó – va respondre la Maria Rosa- Si no va tenir càstig a la terra, el trobarà a l’altra vida.
El jove va afirmar amb el cap. Però no compartia el dictamen perquè, al contrari que la Maria Rosa, no havia rebut educació catòlica. Malgrat això sabia respectar totes les creences i més en un moment tant delicat. Amb quin bastó podria recolzar-se ell ara que la ciència li havia fallat?
Mentrestant la màquina acabava d’engolir el dictador juntament amb sis persones més.
- La història ens absoldrà- devien pensar Neró, Caligula, els faraons, Ponç Pilat, els Borja, Primo de Rivera, Lerroux, Stalin, Hitler, Mao,  Franco... i tants altres.

La Maria Rosa comptava les ànimes que tenia al davant. No trigaria a arribar el seu torn.

L'eco

El primer cop que va sentir la seva presència fou durant una classe de ciències naturals, just quan cursava el quart curs d’educació bàsica a Oldenburg. La Helen seia sola, en un pupitre proper a la finestra, escoltant amb desgana com la professora explicava el procés de formació de la Serralada del Jura. Estava distreta, pensant en el malaguanyat dia assolellat que transcorria a l’altra banda de les parets de l’escola, quan va notar alguna cosa estranya. De sobte la veu de la professora, a la qual estava tant avesada, va canviar. La Helen s’afanyà a aixecar la vista però no va tenir temps de veure com ocorria la transformació.
La professora havia desaparegut i, en el seu lloc, hi havia una senyora més jove, aproximadament d’uns vint-i-cinc anys, vestida amb roba estranya i calçada amb ballarines daurades, que es bellugava ansiosament d’un costat a un altre de l’aula. Va ser-hi durant uns breus minuts, no més de 4 o 5, i va parlar-los d’un cometa que ella mateixa havia descobert. L’explicació fou era rica i acurada però massa rigorosa perquè la Helen pogués comprendre-la. El que sí va copsar ràpidament fou l’entusiasme que reeixia de les seves paraules.
Després fou com si la imatge s’anés esborrant , poc a poc, fins a convertir-se en un punt de llum cada vegada més petit i desaparèixer. Al cap d’un instant la professora tornava a parlar de la Serralada com si res no hagués passat i la Helen va oblidar el succés de manera espontània, talment com acostumen a fer els infants.

La segona experiència amb el fenomen sorgí quan la Helen tenia aproximadament 14 anys. El personatge era el mateix, una altra vegada la senyora de les ballarines daurades, bastant més envellida. Aquest cop estava irritada, com si una injustícia immerescuda, encara sense pair, l’estigués fustigant. Alçava els braços compulsivament i es posava les mans al cap. –Això és injust, com si no hagués demostrat la meva capacitat! Com si jo no valgués més que tots aquests! – bramava en alemany.
Aquest cop la Helen també va presenciar l’escena de manera vívida però, a més a més, va percebre l’estat d’ànim de la dona, que era de ràbia intensa. Alguna cosa havia canviat des de la primera aparició i no era només l’enteniment de la Helen. Ara tot li semblava més real, com si ho visqués en la pròpia pell. Tant bon punt la imatge va difuminar-se la Helen va sentir alleugerida però durant la resta del dia no va poder deslliurar-se de la intensa angoixa que li oprimia el pit.

No fou fins la tercera aparició que la Helen va entendre el que estava succeint. Tenia 26 anys i estava a punt de parir una nena. Tenia la visió emboirada i el cos calent, massa calent, segons el parer de la metgessa que l’atenia.
I allà, a l’altra banda del llit, la va veure. És deia Maria Winkelman, era astrònoma i va néixer pels volts de 1670. Agonitzava en el llit de mort però no tenia por. Estava esgotava però també se sentia alliberada i contenta. Havia realitzat grans descobriments i els deixava en herència a la humanitat, malgrat la societat on va viure mai no va voler-ho reconèixer.
Tot això fou el què va sentir la Helen mentre la seva sang s’escolava entre la roba del llit, enduent-se-li la vida sense contemplacions.

Les emocions humanes tenen un eco i, si són autèntiques, poden unir mons i temps. La Helen llavors va entendre amb alleugerament que la seva filla no es quedava sola. Va vessar una llàgrima i va marxar.


"Per tu, Irma, perquè sé que el missatge t’arribarà."

Una confessió inacabada

Ja ha transcorregut tota una setmana i no aconsegueixo retornar a la normalitat. Però estic convençut que la retrobaré, sigui d’aquí uns mesos o uns anys. No tinc pressa perquè sé que, finalment, tot continuarà igual entre la meva dona i jo, com si res no hagués succeït aquella nit, mentre tornàvem de sopar a casa de la sogra.

- Per què m’ho has explicat? vaig preguntar-li
- Per que t’estimo, ja ho saps – va contestar ella.
- No és veritat. Una cosa així no s’explica a la persona que estimes
- Tens raó. T’ho he dit per que tu sí que m’estimes – va dir, aquest cop sense apartar els ulls de la guantera del cotxe.
- Et crec, però no et puc perdonar
La meva dona va mirar-me. Plorava. No era estrany. M’havia enganyat amb un alumne de l’escola d'idiomes i, com si amb això no n’hi hagués prou, acabava de confessar-me que no m’estimava. Però no era això el que més va doldre’m. El pitjor fou adonar-me’n que jo feia temps que ho sabia. Aquella obsessió per la feina, aquelles interminables vetllades davant el televisor fins la matinada, els silencis dels pocs dies que coincidíem dinant o sopant, la completa dedicació a la nostra filla, l’alegria que mostrava quan sortia amb els amics... És clar que me n’havia adonat però havia decidit mirar cap a una altra banda.
No podia seguir conduint en aquell estat de caos mental, així que vaig aturar el cotxe en un marge prou ample de la carretera.
La meva dona encara tenia els ulls vermells de plorar i cercava amb mans maldestres un mocador dins de la bossa. Vaig oferir-li el meu. Com sempre, li vaig oferir.
- Gràcies
- De res –vaig respondre de manera automàtica
- Sento que no puguis perdonar-me
- Jo també ho sento
- I què farem ara?
- Tornar a casa, sopar i anar a dormir – Vaig respondre. No desitjava dir res fora de lloc, res que alterés la nostra quotidianitat. Tot havia de continuar com feia mitja hora, abans que em confessés l’engany, senzillament perquè no era capaç d’imaginar la vida allunyat d’ella. Per mi no existia aquesta possibilitat. El sol fet de pensar-m’hi m’aterria.
De sobte, la petita Joana va començar a plorar.
- Afanyem-nos, la nena demana el sopar – vaig dir.
- Vinga, ja condueixo jo – va dir ella, amb un entusiasme ben cert
- Saps què? Finalment sí que aniré a Madrid a fer el curs. És important per la feina.
- Me n’alegro. Segur que t’anirà molt bé.
- Segur que sí- vaig respondre. De manera inevitable vaig pensar en el piset del carrer Cervantes, l’existència del qual la meva dona desconeixia. Al cap i a la fi, aquell pis també formava part de la nostra quotidianitat.

El Mètode

L’Elsa Turró s’havia acostumat a allunyar-se dels aparadors de les botigues, dels vidres nets, dels miralls, dels electrodomèstics reflectants i fins del retrovisor del seu utilitari. De fet, evitava qualsevol objecte que li retornés la pròpia imatge. Per maquillar-se, però, havia d’utilitzar al mirall. I llavors s’obligava a mirar. El nas una mica punxegut i inclinat lleugerament cap a l’esquerra, els ulls junts i vivaços, les celles primes i el front ample de la mare. Des de ben petita l’Elsa se sabia posseïdora d’ uns trets facials absolutament harmoniosos, fins i tot bonics, però actualment no se’n sentia gens orgullosa. Succeïa més aviat el contrari. A causa de la seva professió, que d’altra banda adorava, la imatge del seu rostre la turmentava en gran manera.

Tot va començar uns mesos enrere, quan un professor associat li va oferir una feina de psicòloga en el Departament d’Afers Interns. L’Elsa, que tot just acabava de llicenciar-se, no se’n sabia avenir. Durant la carrera les seves qualificacions sempre van ser mitjanes i, a diferència d’alguns companys que havien obtingut càrrecs de confiança en el Govern, ella mai no va aconseguir fer cap contacte important. No hi havia res, i més tenint en compte com funcionava el mercat laboral, que la induís a creure que trobaria feina tant fàcilment.

- És una feina sense cap risc – va dir-li el professor - Tu els veuràs els rostres però ells a tu no. I només caldrà que anotis minuciosament els trets comuns. D’altra banda, no hauràs de decidir res, de la feina bruta ja se n’encarregarà la Justícia.

L’Elsa, que era una persona impulsiva i ambiciosa, no va dubtar a aprofitar el cop de sort. Ni tant sols va plantejar-se els motius pels quals el professor li havia ofert la feina precisament a ella. Senzillament va confiar en la fortuna i va consentir.

Durant les primeres setmanes va realitzar la tasca amb entusiasme, enlluernada pels diners que ingressava a final de mes i convençuda de poder canviar el món. El Mètode era senzill. Primer va analitzar el rostre de totes els assassins condemnats a mort del país i seguidament va elaborar un retrat exhaustiu de cadascun. Posteriorment, va cercar les característiques comunes i d’aquesta manera va obtenir el rostre criminal prototípic. I aquí finalitzava la feina més important. A partir de llavors només havia d’anar actualitzant i ampliant l’arquetip. Fins i tot, com que li sobraven hores, va introduir la vessant psicològica, tasca molt més adient a la seva formació acadèmica i als seus interessos professionals.

Després, amb l’arquetip a la mà, haurien de ser els peritatges judicials els qui decidissin què fer amb els homicides venidors. Donar valor de prova a la similitud amb el rostre prototípic, en cas que n’hi hagués, o no fer-ho sols havia de dependre de la Justicia. Ella quedava eximida de tota responsabilitat.

Uns mesos més tard, l’Elsa, que havia contemplat el rostre de tants criminals, se sentia incòmoda de mirar-se en un mirall. No podia evitar trobar concidències en la fesomia, encara que fossin molt vagues. Prou que s’esforçava a pensar que eren dèries seves però durant les hores següents a la presentació d’un informe facial en un judici o fins d’una entrevista rutinària, la imatge d’un nas inclinat cap a l’esquerra, punxegut o d’uns ulls junts o vivaços l’aturmentaven a més no poder.

Per tal d’alliberar-se de qualsevol facció sospitosa va decidir sotmetre’s a diverses operacions de cirurgia plàstica. Atès que la doctora que havia d’operar-la era partidària d’un estricte codi ètic va veure’s obligada a explicar-li fil per randa el seu cas per tal de convèncer-la de la necessitat d’entrar a quiròfan. Finalment va convèncer-la i l' Elsa va poder operar-se sense més complicacions.

D'aquesta manera va obtenir un nas recte i sense inclinacions, uns ulls separats i unes celles un xic més poblades. Immediatament va sentir-se alleugerida. Per fi tenia un rostre que no guardava cap semblança amb el del criminal tipus. Ja podia tornar a emmirallar-se sense temor.

Un vespre, mentre retornava a casa, un pensament fosc l’envaí. I si la cirurgiana ho explicava tot? Ara, que per fi podria dedicar-se a la seva feina sense recels, no podia permetre’s el luxe que tot s’esguerrés. Si el món descobria l’existència del Mètode aquest se n’aniria en orris. Ella es quedaria sense feina i la seva carrera professional quedaria tocada de mort .

A més a més hi havia la funció social. Quantes vides havien salvat pel fet d’eliminar els condemnats i condemnades tant precoçment ? Abans del Mètode alguns homicides eren alliberats per manca de proves i tornaven a matar sense remei, una i altra vegada. Amb el Mètode, en canvi, la primera víctima era l’última.

L’endemà, pels volts de les vuit del vespre, l’Elsa va esperar, dins del cotxe, que la cirurgiana acabés la jornada laboral. Va saludar-la i va convidar-la a pujar.
– Anem a fer un cafè -va dir-li- En agraïment pels serveis prestats-. Abans d’arribar al primer revolt ja li havia tallat la jugular. Va llançar el cos dins un pou abandonat i va tornar cap a casa a descansar.

L’endemà va llevar-se amb les energies renovades. Va entrar a la cafeteria del costat de la feina, tal com feia cada dia, i va disposar-se a llegir la premsa local mentre es prenia el cafè amb llet. Just a la primera pàgina apareixia la fotografia de la nova presidenta d’Afers Interns. El nas punxegut, lleugerament inclinat cap a l’esquerra, els ulls junts i vivaços, les celles primes i el front ample. L’Elsa va somriure. Quan toqués, li hauria d’explicar el funcionament del Mètode. Qui sap si la dona sabria apreciar la seva utilitat. En cas contrari, restava el cos de la cirurgiana en el fons del pou. Només calia una denúncia i la Justícia emetria el seu dictamen inapel•lable.

Memòria incompleta

El primer que va fer el govern va ser apujar el preu de la llum. De bon començament només a les cases, després a les oficines i comerços i finalment a les empreses. Però la gent continuava gastant-la. Per aquest motiu van començar a restringir-la.

Al cap de pocs mesos només hi havia llum de les vuit del vespre a les onze de la nit, moment en què tothom aprofitava per llegir, cuinar, cosir o el què fos necessari. Els armaris de les vivendes van omplir-se de llanternes i espelmes, fet que va comportar que el preu d'aquests articles augmentés de manera desproporcionada i que s'obrissin molts negocis especialitzats en tot tipus d'estris d'il·luminació no elèctrica, convertits en material de primera necessitat.

Fins que s'esdevingué la gran apagada. La llum artificial va desaparèixer del planeta.

Davant d'aquesta situació algunes persones van aprendre a pensar i sorgiren moltes idees, algunes de les quals resultaren fins i tot profitoses.

Les places s'ompliren de gom a gom, la mainada va recuperar jocs antics i fins va inventar-ne de nous. Els berenars al camp van posar-se de moda, fer esport va deixar de ser una obligació, les jornades laborals van escurçar-se, van reduir-se els delictes i fins la salut dels homes i les dones va millor inexplicablement.

Però al cap d'un parell d'anys de la gran apagada, va arribar la notícia: la llum havia retornat en un petit poble d'Àsia. L'amenaça atòmica va disparar-se i gairebé tots els païssos van declarar-se en guerra. Van haver-hi milions de morts.

Només quan totes les persones i nacions van tornar a disposar de llum artificial va imposar-se la pau a la terra (excepte en alguns indrets, com és natural).

Al cap d'un temps, quan tot ja estava oblidat i els governants van permetre d'escriure-ho, algú va batejar el succés com a "Primer període de sang i terror".

Curiosament cap llibre d'història va informar de com va transcórrer realment la vida durant aquells dos anys de foscor. Algú va aconsellar amagar-ho per proïsme.

La secta de Candes

L’any 1986 Candes era un poble d’aproximadament 100 habitants, sense platja ni muntanya, que conservava l’antic encant de les petites poblacions de la Catalunya central. Allà, la gent vivia sense pressa ni gaires maldecaps però, en contrapartida, havia renunciat a les emocions i a les grans gestes. Els pocs joves que el patien frisaven per marxar a la ciutat i els molts vells que el gaudien no volien abandonar-lo per res del món.

Per aquest motiu tothom va estranyar-se quan, una nit d’octubre, van desaparèixer quatre àvies. Veïns i familiars van cercar-les per tot arreu però, al cap de set dies sense trobar-ne cap rastre, van desistir. Finalment, tenint en compte l’edat avançada de les dones, van donar-les per finades.

Transcorreguts 3 mesos, quan ja gairebé s’havia oblidat l’episodi, va succeir el més inesperat. Van desaparèixer vuit ancians més. Aquesta vegada els habitants de Candes van començar a angoixar-se. La gent parlava dels fets, els rumors creixien sense mesura i els vells es tancaven a casa i es feien acompanyar a tot arreu pels familiars i amics.

L’alcalde va plantejar la qüestió a la policia de la capital i aviat el poble va omplir-se d’agents, tant uniformats com de paisà, que, a parer de molts ciutadans, feien més nosa que servei. Finalment un inspector va assenyalar una secta, amb les instal·lacions als afores de Candes, com a responsable de les intrigants desaparicions.

La primera pista va proporcionar-la la senyora Rita, una dona de 78 anys que afirmava que una noia jove i estrangera li havia convidada a casa seva i li havia promés que podia regalar-li la vida eterna. – El cos morirà però l’ànima viurà per sempre si s’uneix a nosaltres- va dir-li. En sentir allò, la senyora Rita va espantar-se sobiranament ja que la darrera cosa que desitjava era convertir-se en una ànima en pena, sense coneguts vius i aliena a les inevitables transformacions de la societat. Després de negar-s’hi amb fermesa, va fugir del lloc com una esperitada i va acudir directament a la polícia.

Davant d’aquesta declaració tant sorprenent l’inspector va començar a vigilar les instal·lacions, la pressumpte delincuent, els diversos ancians que entraven i sortien de la finca i va concloure que realment es tractava d’una secta destructiva. A partir d’aquí tot va anar molt ràpid: van detenir a la jove estrangera, van clausurar l’edifici i van retornar un munt d’avis i àvies desorientats a les seves famílies.

Gràcies a aquest desafortunat incident Candes va fer-se visible per tot el món i alguns programes de televisió, que volien aprofitar la popularitat del poble per incrementar els índexs d’audiència, van entrevistar les persones afectades i van omplir-los les butxaques de diners. Com que gairebé tots els implicats passaven dels 75 anys, foren els fills, filles, néts i nétes els qui realment gaudiren del capital i el primer que van fer fou marxar cap a ciutat. Al cap de dos anys, el cens de la població va reduir-se dràsticament i al cap de cinc anys el poble va quedar desert.

I així fou com Candes deixà de ser un acolllidor llogaret de la Catalunya central per convertir-se en un genuí poble fantasma, amb tota mena d’espectres que, profundament penedits d'haver demanat la vida eterna, vagaven pels carrerons humits carents de rumb i desitjosos de desaparèixer d'una vegada per totes.

Mentrestant, en el pavelló psiquiàtric de la presó de Madrid, una jove estrangera insistia a regalar la immortalitat als companys de cel·la.

La troballa

El principal temor d’en Ricard Magí era despertar i adonar-se que allò que veia no era real sinò un somni malintencionat.

Sabia que no li quedaven més oportunitats, si tornava a errar s’hauria acabat tot. El govern no li renovaria la subvenció i ja no hi haurien més expedicions. El seu nom acabaria desapareixent amb ell, res de la cobejada immortalitat, només la mediocre insignificància de l’home que mor sense deixar petja ni rastre del seu pas pel món.

Per allunyar aquests pensaments i intentar convèncer’s que no estava somiant en Ricard va aclucar els ulls amb energia, va comptar fins a deu i va tornar-los a obrir.

El poblat continuava allà, real i intrigant. Finalment l’havia trobat.

En Ricard, que restava amagat darrera una duna, en prou feines podia distinguir les cabanes grisenques del roquerar. Segurament uns ulls més inexperts mai no haurien pogut diferenciar-les però ell era un home avesat a mirar, capaç de distinguir entre set tonalitats de blanc i cinc de verd.

Podia notar presència humana, unes fulles que es movien, un branquell que es partia damunt la sorra, uns passos delicats que s’apressaven a amagar-se. Des d’allà estant podia comptar aproximadament una cinquantena d’éssers vius repartits per la plana, tots desconeixedors del xoc entre civilitzacions que estava a punt de succeir.

Va alçar-se. Havia arribat el moment de descobrir-se.

- S’han de respectar totes les cultures, s’han de respectar totes les cultures…-

Algú l’observava rere un arbust proper. Tot i l’excitació en Ricard no va poder evitar sentir por. Al cap i a la fi no sabia qui era aquella gent ni d’on provenien ni les seves intencions. Potser no volien ser descoberts, fins i tot podien agredir-lo. Si alguna cosa havia après durant la carrera d’antropologia era que l’ésser humà davant la por, pot fugir o atacar i ell, després de tot el què havia patit, no estava disposat a fugir. Va asumir que no tenia cap control sobre la situació i va seguir endavant.

Va caminar fins l’arbust, amb la mirada clavada en l’ombra que havia entrevist, fins que va ser prou aprop per distingir l’ésser que s’amagava al darrera. Era una nena petita, d’uns quatre anys, amb la pell bruna i uns cabells negres rinxolats que li queien per damunt les espatlles. Tenia uns ulls grans i brillants, foscos, i la seva mirada era alegre i joganera. En Ricard va sentir-se alleujat i agraït de la sort que havia tingut. De sobte, com si li hagués llegit el pensament, la nena va palplantar-se-li al davant.

En Ricard va sotjar aquells ulls negres i va veure aire, fulles, aigua, llum, nit. En un instant va saber-ho tot. Qui era ella, allò que sentia, el seu passat, present i futur. No tenia nom ni edat. No coneixia el neguit ni l’opressió. Ho tenia tot a l’abast però mai no prendria res, només la pau i la calidesa de la terra que li donava la vida i l’alè. No era un ésser especial, però, sinò una simple habitant d’aquell món.

En Ricard podia comprendre tota la saviesa de la nena de manera intensa però mai no podria explicar-la, ni tant sols recordar-la, amb paraules. El vast coneixement que l'infant li havia trasmés no era lingüístic ni requeria de cap simbologia. S’escolava directament amb les emocions i si volia trasmetre-la havia de ser necessàriament per la mateixa via.

Uns mesos abans, quan els seus companys l’expedició, després d’anomenar-lo llunàtic i desequilibrat, van retornar a casa i van deixar-lo sol enmig del desert va estar a punt d’ abandonar-ho tot. Ell, que havia dedicat la vida sencera a estudiar els origens de la humanitat, especialment de les primeres civilitzacions prelingüístiques, i s’havia entusiasmat amb la idea que encara podia quedar-ne algun vestigi, va estar a punt de desistir. La manca de finançament i l’escassa credibilitat que li restava davant els col•legues de professió van estar a punt de precipitar el desastre. Si havia resistit era solament perquè alguna cosa dins el cor l’empenyia a continuar.

I finalment ho havia aconseguit. Havia trobat una civilització genuïna, potser la primera de tots els temps. Les teories evolucionistes que situaven el llenguatge com a origen del desenvolupament humà i social estaven equivocades.
Aquella troballa demostrava que els éssers humans, abans d’adquirir la parla, ja es comunicaven molt efectivament fent ús de les emocions, sense deixar lloc a la simulació ni engany ja que, des que la terra és terra, els sentiments segueixen un camí diferent de la racionalitat i mentre la darrera pot dominar-se i atallar-se, els primers s’escapen del control de qualsevol ésser humà.

En Ricard va tornar a mirar els ulls de la nena perquè necesitava adquirir més sabers però, de sobte, tot va canviar.

Va notar una estrebada al cap, inesperada, violenta. Un cop de terror profund que naixia d’ell mateix, explotava, abandonava el seu cos, s’estenia per la vall i impregnava tot el que trobava al seu pas, penetrant sense dificultat dins una cinquantena de cossos immòbils, que restaven atònits pel que estava succeint.

Ell l’havia portada. Com si fos una hepatitis o un refredat havia encomanat la seva por a aquell poble. Podia notar com se li escapava a través de la pell, de les orelles, dels músculs, de la sang, dels òrgans més amagats i no era capaç d’aturar-la.

Aquell era un món no verbal on les emocions, positives i negatives, no trobaven barreres dins el cervell dels organismes sinò que s’alliberaven i es trasmetien fàcilment per tots els racons de la terra.

Fins ara la bondat i ingenuïtat dels natius els havia protegit d’ells mateixos però, amb l’arribada d’un estranger, tot s’havia transformat. La primera emoció que els havia trasmès en Ricard era la por, però encara els en podia encomanar moltes altres com l’enveja, el rancor, la cobdicia, l’odi… totes ben amagades dins seu però que solament necessitaven un motiu, per petit que fos, per emergir. En uns pocs dies la població sencera s’hauria infectat.

Sens dubte en Ricard havia fet el descobriment de la seva vida. El llenguatge, amb la seva simbologia, no va impulsar l’evolució de tots els homes i dones sinò que va salvar-los d’una extinció fulminant i definitiva.

Un esgarip proper el feu reaccionar. Darrere seu, un home havia esclafat el cap a un altre amb una pedra enorme. Una mare estava escanyant el seu nadó, un individu enfonsava una branca esmolada al pit d'una dona abans que un altre li esberlés el cap amb una mena de martell fet de pedra.

En Ricard va mirar per última vegada els ulls de la nena mentre aquesta li estripava el ventre amb un còdol afiladíssim.

diumenge, 13 de gener del 2013

Sobre l'estudi de la literatura


Tinc la sensació que hi ha estudiants del grau de llengua i literatura catalana que coneixen molt bé els articles d'estudiosos de la literatura com Molas, Castellanos, Marfany,  Llovet, Castellet, Arnau... i molt poc les obres de Mercè Rodoreda, J.V Foix, Montserrat Roig o Jacint Verdaguer.

No és just, però, atribuir tota la responsabilitat a la manca d’interès o incompetència d’aquests estudiants; sobretot quan hi ha professors universitaris que recomanen –fins exigeixen- que els treballs de crítica literària no continguin l’opinió personal dels alumnes sinó que es fonamentin exclusivament en els estudis fiables i contrastats que han publicat els experts.  

A aquestes alçades, quan ja està gairebé tot dit i analitzat, seria una bajanada no tenir en compte el treball dels especialistes els quals, d’altra banda, ens ajuden a comprendre molt millor els nostres clàssics.  

Però aquells que avui són estudiants, demà seran els qui hauran d’opinar sobre les obres que encara no s’han escrit i, sobretot, encomanar a les noves generacions el gust per la literatura.

Com podran fer-ho si, a pesar de conèixer fil per randa tots els autors, les obres, els estils, les crítiques...  no han llegit les novel·les originals o, si ho han fet, no han contemplat la vida a través dels ulls dels personatges sinó que s’han limitat a subratllar els paràgrafs més importants?
Estic convençuda que la majoria de  persones que s’embranquen a estudiar el grau de llengua i literatura catalana són uns lletraferits; altrament no s’haurien decidit a cursar una carrera amb unes sortides professionals tan magres. Però alguns professors i professores, en comptes d’aprofitar-ho, els imposen regles que no els permeten de mostrar i treballar la sensibilitat literària ni la creativitat.  O, encara pitjor, els preparen exàmens tipus test.    
 

divendres, 11 de gener del 2013

Els "Alcibíades"


A Alcibíades, que  es feia forats i esparracs al mantell, Sòcrates li retreia que anhelava la vanaglòria i l’atenció de la gent.

Avui dia hem pregunto on han anat a parar tots els “alcibíades” que, fins fa pocs anys, omplien els carrers, les universitats, les cafeteries... de pobles i ciutats. On són aquells joves que lluïen barbes descurades, pantalons esparracats, samarretes  esquinçades i calces a mig cul?  

La moda canvia molt ràpidament però també és cíclica i, per tant, moltes peces de roba tenen una segona primavera -amb petites variacions, és clar-.

Tot i això, a pesar de no ser ni de bon tros cap aficionada a la moda,  m’atreviria a pronosticar que passaran molts anys abans no tornem a veure aquests “falsos pobres” passejant pels carrers del nostre país; altrament podrien córrer el risc de confondre’s amb els veritables i, això, ja no crida l’atenció.  

dimarts, 8 de gener del 2013

Les festes d'aniversari, un altre cop


Passades les vacances de Nadal, quan els nens i nenes retornen a escola, fins i tot el menut de la classe, aquell que celebra l’aniversari pel desembre, ja  ha complert els anys. Comença, doncs, una nova tanda d’aniversaris que caldrà celebrar, cosa que moltes vegades significa conformar-nos a passar la tarda en el parc infantil de moda.

Aquest any alguns pares i mares de la nostra escola han proposat, en comptes que cada família organitzi una festa individual, de fer-ne una de conjunta al final de cada trimestre on podran assistir tots els nens i nenes de la classe, sense distincions. La idea és bona, diuen, perquè, entre molts altres motius, cap infant és discriminat per raons d’amiguisme.

L’Optimot apunta que “amiguisme” significa tenir favoritisme amb els amics. És clar, un nen s’estima més fer favors a un amic o amiga que a un company amb qui no té res en comú. I, a l’hora de celebrar l’aniversari, prefereix els amics, a pesar que en tingui pocs.  Quin mal hi ha, doncs, a discriminar per amiguisme quan parlem d’infants que tot just comencen a experimentar l’amistat?

El problema és que hi ha adults que creuen que el nombre d’amics que tenen les persones està relacionat amb les seves habilitats socials o, pitjor encara, amb la seva vàlua. Per això s’angoixen davant la perspectiva d’una festa d’aniversari poc concorreguda i, si poguessin, fins i tot prohibirien les celebracions individuals per evitar patiment als infants que no hi són convidats.

Penso que és poc probable, però, que els nens i nenes –sobretot els més menuts- comparteixin aquesta creença tan rebuscada. Per tant, deixar-los escollir a qui conviden a la seva festa o haver de guanyar-se un lloc a la dels altres no els representa cap maldecap que no puguin entomar sinó que constitueix una oportunitat de créixer que no hauríem de negar-los.   

Una altra cosa és que les mares i els pares ens vulguem estalviar la feinada que comporta organitzar la festa tot sols.