El principal temor d’en Ricard Magí era despertar i adonar-se que allò que veia no era real sinò un somni malintencionat.
Sabia que no li quedaven més oportunitats, si tornava a errar s’hauria acabat tot. El govern no li renovaria la subvenció i ja no hi haurien més expedicions. El seu nom acabaria desapareixent amb ell, res de la cobejada immortalitat, només la mediocre insignificància de l’home que mor sense deixar petja ni rastre del seu pas pel món.
Per allunyar aquests pensaments i intentar convèncer’s que no estava somiant en Ricard va aclucar els ulls amb energia, va comptar fins a deu i va tornar-los a obrir.
El poblat continuava allà, real i intrigant. Finalment l’havia trobat.
En Ricard, que restava amagat darrera una duna, en prou feines podia distinguir les cabanes grisenques del roquerar. Segurament uns ulls més inexperts mai no haurien pogut diferenciar-les però ell era un home avesat a mirar, capaç de distinguir entre set tonalitats de blanc i cinc de verd.
Podia notar presència humana, unes fulles que es movien, un branquell que es partia damunt la sorra, uns passos delicats que s’apressaven a amagar-se. Des d’allà estant podia comptar aproximadament una cinquantena d’éssers vius repartits per la plana, tots desconeixedors del xoc entre civilitzacions que estava a punt de succeir.
Va alçar-se. Havia arribat el moment de descobrir-se.
- S’han de respectar totes les cultures, s’han de respectar totes les cultures…-
Algú l’observava rere un arbust proper. Tot i l’excitació en Ricard no va poder evitar sentir por. Al cap i a la fi no sabia qui era aquella gent ni d’on provenien ni les seves intencions. Potser no volien ser descoberts, fins i tot podien agredir-lo. Si alguna cosa havia après durant la carrera d’antropologia era que l’ésser humà davant la por, pot fugir o atacar i ell, després de tot el què havia patit, no estava disposat a fugir. Va asumir que no tenia cap control sobre la situació i va seguir endavant.
Va caminar fins l’arbust, amb la mirada clavada en l’ombra que havia entrevist, fins que va ser prou aprop per distingir l’ésser que s’amagava al darrera. Era una nena petita, d’uns quatre anys, amb la pell bruna i uns cabells negres rinxolats que li queien per damunt les espatlles. Tenia uns ulls grans i brillants, foscos, i la seva mirada era alegre i joganera. En Ricard va sentir-se alleujat i agraït de la sort que havia tingut. De sobte, com si li hagués llegit el pensament, la nena va palplantar-se-li al davant.
En Ricard va sotjar aquells ulls negres i va veure aire, fulles, aigua, llum, nit. En un instant va saber-ho tot. Qui era ella, allò que sentia, el seu passat, present i futur. No tenia nom ni edat. No coneixia el neguit ni l’opressió. Ho tenia tot a l’abast però mai no prendria res, només la pau i la calidesa de la terra que li donava la vida i l’alè. No era un ésser especial, però, sinò una simple habitant d’aquell món.
En Ricard podia comprendre tota la saviesa de la nena de manera intensa però mai no podria explicar-la, ni tant sols recordar-la, amb paraules. El vast coneixement que l'infant li havia trasmés no era lingüístic ni requeria de cap simbologia. S’escolava directament amb les emocions i si volia trasmetre-la havia de ser necessàriament per la mateixa via.
Uns mesos abans, quan els seus companys l’expedició, després d’anomenar-lo llunàtic i desequilibrat, van retornar a casa i van deixar-lo sol enmig del desert va estar a punt d’ abandonar-ho tot. Ell, que havia dedicat la vida sencera a estudiar els origens de la humanitat, especialment de les primeres civilitzacions prelingüístiques, i s’havia entusiasmat amb la idea que encara podia quedar-ne algun vestigi, va estar a punt de desistir. La manca de finançament i l’escassa credibilitat que li restava davant els col•legues de professió van estar a punt de precipitar el desastre. Si havia resistit era solament perquè alguna cosa dins el cor l’empenyia a continuar.
I finalment ho havia aconseguit. Havia trobat una civilització genuïna, potser la primera de tots els temps. Les teories evolucionistes que situaven el llenguatge com a origen del desenvolupament humà i social estaven equivocades.
Aquella troballa demostrava que els éssers humans, abans d’adquirir la parla, ja es comunicaven molt efectivament fent ús de les emocions, sense deixar lloc a la simulació ni engany ja que, des que la terra és terra, els sentiments segueixen un camí diferent de la racionalitat i mentre la darrera pot dominar-se i atallar-se, els primers s’escapen del control de qualsevol ésser humà.
En Ricard va tornar a mirar els ulls de la nena perquè necesitava adquirir més sabers però, de sobte, tot va canviar.
Va notar una estrebada al cap, inesperada, violenta. Un cop de terror profund que naixia d’ell mateix, explotava, abandonava el seu cos, s’estenia per la vall i impregnava tot el que trobava al seu pas, penetrant sense dificultat dins una cinquantena de cossos immòbils, que restaven atònits pel que estava succeint.
Ell l’havia portada. Com si fos una hepatitis o un refredat havia encomanat la seva por a aquell poble. Podia notar com se li escapava a través de la pell, de les orelles, dels músculs, de la sang, dels òrgans més amagats i no era capaç d’aturar-la.
Aquell era un món no verbal on les emocions, positives i negatives, no trobaven barreres dins el cervell dels organismes sinò que s’alliberaven i es trasmetien fàcilment per tots els racons de la terra.
Fins ara la bondat i ingenuïtat dels natius els havia protegit d’ells mateixos però, amb l’arribada d’un estranger, tot s’havia transformat. La primera emoció que els havia trasmès en Ricard era la por, però encara els en podia encomanar moltes altres com l’enveja, el rancor, la cobdicia, l’odi… totes ben amagades dins seu però que solament necessitaven un motiu, per petit que fos, per emergir. En uns pocs dies la població sencera s’hauria infectat.
Sens dubte en Ricard havia fet el descobriment de la seva vida. El llenguatge, amb la seva simbologia, no va impulsar l’evolució de tots els homes i dones sinò que va salvar-los d’una extinció fulminant i definitiva.
Un esgarip proper el feu reaccionar. Darrere seu, un home havia esclafat el cap a un altre amb una pedra enorme. Una mare estava escanyant el seu nadó, un individu enfonsava una branca esmolada al pit d'una dona abans que un altre li esberlés el cap amb una mena de martell fet de pedra.
En Ricard va mirar per última vegada els ulls de la nena mentre aquesta li estripava el ventre amb un còdol afiladíssim.