6 d'Hondarribia (Gipuzkoa)

Tren geltokia

Neguko igande goiz hotz honetan
nora gabeko trena nasa ondoan isil
barne ilun ate-leihoak oro
hertsirik lo balego bezala...

Ametsetan, agian, zuk eta biok behin
zoriontasunera egin genuen
joan-etorriko bidaia labur hura
ezin ahantzirik...

Neguko igande goiz hotz honetan
burdin bide luzeak zerumugaz bestalderantza doaz,
haiek ere nonbait, azkenean,
bi maitale dohakaberen gisa,
elkartuko diren esperantza zoroan...

Luigi Anselmi


Como un gran árbol negro

Como un gran árbol negro nos acoge la noche
en su copa, repleta de nidos y de estrellas.

O como oscura mar cuyas altas espumas
llegan alguna vez a acariciar el cielo.

Bajo las tibias aguas se deslizan felices
los peces relucientes del deseo
ajenos a las playas que inmóviles acechan
ocultas tras las olas.

Sobre la piel ardiente las manos y los labios,
navíos silenciosos, confunden sus estelas.

Abrázame otra vez: abrázame, amor mío,
antes de que los pájaros desplieguen
como una gran pancarta azul el cielo
y exijan, implacables, con sus gritos furiosos
el fin de nuestra dicha.


Moltíssimes gràcies una altra vegada per les fotos, XeXu !

Si voleu llegir més poesia d'autors bascos, doneu un cop d'ull a aquest blog

La veritat de Rebecca

En Josep M. Espinàs diu que no tornarà a recórrer els mateixos camins a peu per evitar d'alterar la idea que en aquells moments va fer-se'n. Prefereix quedar-se amb la seva veritat, malgrat no tingui en consideració el pas del temps, perquè, al cap i a la fi, és tant bona com qualsevol altra.

Ahir vaig tornar a Manderley, o sigui, vaig tornar a mirar Rebecca, el film d'Alfred Hichtcock que dóna nom a un tipus de jaqueta curta, de punt, que va estar de moda fa uns anys.

El primer cop que vaig veure la pel·lícula devia tenir uns 8 anys i recordava, sobretot, la mansió envoltada de flames i una ombra a la finestra. De fet, em pensava que el foc n'era el protagonista, com succeeix a “El colós en flames”.

Si teniu present la història sabreu que no hi ha cap incendi fins 3 minuts abans del final.  I és que tots elaborem les nostres veritats com ens dóna la gana.   

Casa meva

Em sorprenen les persones que, malgrat no viure-hi des de fa molts anys, encara tenen mitificat el poble on van néixer. Com si venir al món aquí o allà fos una decisió que haguessin pogut triar, com si haver nascut a Barcelona, al Matarranya, a Tamarit o a Sant Sadurní de l'Heura representés algun mèrit del qual ventar-se.

Entenc qui defensa que el seu poble és el millor si mai se n'ha mogut. És l'únic que coneix i a tots ens agrada presumir del que tenim. De la mateixa manera, sentir-se membre d'una comunitat, conèixer a tothom i que tothom els conegui, pot representar una font de satisfacció i seguretat per alguns individus. Fins i tot, qui ho sap, és possible que hagi tingut la sort de néixer al millor lloc del món.

Hi ha gent, però, que en un moment de la seva vida va decidir traslladar-se a un altre indret de manera voluntària. Allà tenen la família, la feina i els amics. Poden estar molt a prop o molt lluny d'on van créixer però s'hi troben a gust. I, malgrat això, continuen jurant i perjurant que, com el seu poble natal, no hi ha res. Encara que només hi hagin passat la infantesa, encara que no sàpiguen quines oportunitats laborals o d'oci ofereix, encara que ja no coneguin ni a la meitat dels veïns, res no importa. Per ells, sempre serà el millor lloc del món.

Jo vaig néixer a Vidreres però vaig saber que era gironina de cap a peus quan estudiava a la Universitat. Llavors vaig descobrir que passejar pel Barri Vell em feia feliç. Vaig adonar-me que m'interessaven més les notícies de Girona que de comarques. Vaig conèixer els barris i la força de la seva gent. Vaig enamorar-me dels rius i de les pedres, de les cafeteries, del teatre, de les botigues, dels centres cívics, de les biblioteques, dels museus i dels jardins.

Potser algun dia seré d'un altre lloc però, de moment, sóc de Girona. I, per mi, Vidreres, no és res més que el poble on vaig néixer.