divendres, 31 d’agost del 2012

L'avorriment

 “Perquè, fins i tot aquí, la senyora Dedlock s’ha mort d’avorriment. Ni concerts, ni festes, ni òpera, ni teatre, ni passejades, no hi ha res sota la cap del cel que sigui nou per ella (...) sumida en el pou del tedi i aclaparada per la llosa de la indolència, va tenir quasi tírria de la seva dama de companyia perquè la va veure contenta”  Dickens

Ja al segle XIX Charles Dickens va tractar del tema de l’avorriment crònic però el va relacionar sobretot  amb algunes  persones pertanyents a la classe social alta, a qui els costava trobar sentit a la  vida justament perquè, gràcies als diners, podien resoldre qualsevol problema o aconseguir qualsevol desig sense necessitat de fer cap esforç.  

Avui dia a ningú no se li acut de vincular el tedi únicament a una determinada classe social  sinó que aquest s’atribueix a múltiples factors, com la rutina del treball o de l’estudi imposat, l’estat d’ànim deprimit o la manca de creativitat.  

No hi ha dubte que si l’avorriment esdevé crònic pot constituir un problema per la persona ja que corre el perill de caure en el decandiment i fins en la depressió.

Ara bé, l’avorriment controlat és necessari ja que d’aquestes hores buides, d’aquest temps que transcorre lent sorgeix sovint la pulsió creativa. - “Que hubiera hecho sin ti!”- va referir-s’hi Cervantes després d’escriure. De la mateixa manera el filòsof Kierkegaard va mantenir la hipòtesi que fou l’avorriment allò que empenyé a Déu a crear el món.

De fet, està provat que el tedi ha estat un excel·lent company de camí pels grans intel·lectuals i creadors. Per què, doncs, ens sentim culpables i fins ens flagel·lem quan no hem de dur a terme cap activitat?  Per què podem arribar a pensar que si no fem res estem perdent el temps?

Imagino que la raó cal buscar-la en la societat del consum que, pel seu afany de vendre, ens  presenta l’avorriment com si fos el mateix diable i ens atia a comprar, realitzar cursos, assistir a espectacles, anar de copes, viatjar... i un munt d’altres activitats que, si es fan amb il·lusió, poden servir per enriquir-nos emocionalment. Ara bé, si es fan només per esquivar el tedi constitueixen el paradigma d’allò que volíem evitar, o sigui perdre el temps.  
Pel que fa als infants el tema és més preocupant perquè ells encara no poden decidir lliurement com invertir les hores i s’han d’avenir a allò que els indiquen els progenitors.
Així, les activitats extraescolars i el munt de possibilitats d’oci que els oferim, juntament amb el grapat d’hores que passen a l’escola,  fa que no tinguin temps d’entrenar-se per avorrir-se. I no podem oblidar que l’avorriment, com totes les emocions, s’ha d’aprendre a gestionar durant la infantesa per treure’n profit en el futur.

dimarts, 28 d’agost del 2012

L'hora de l'esmorzar


Com que sortir a esmorzar fora de casa també s'ha convertit en un luxe no podem conformar-nos a escollir qualsevol bar a la babalà sinó que és aconsellable que dediquem uns minuts a valorar els establiments que tenim al nostre abast.
D’entrada allò més important és el preu i  la qualitat del menjar però hi ha molts altres elements que convé tenir en compte. Un és l’oferta lectora, sobretot si som d'aquelles persones que no podem finalitzar la jornada sense fullejar un diari i, per allò del romanticisme de la lletra impresa, les versions digitals no ens acaben de fer el pes.  

Primer de tot caldrà que ens assegurem que l’establiment disposa de molts diaris, com més variats millor, ja que les possibilitats de trobar-ne un de disponible augmentaran de manera significativa. Si, tot i això, no n’aconseguim cap no ens quedarà altre remei que esperar pacientment que alguna persona enllesteixi la lectura (no s’hi val recórrer a estratègies pèrfides, com preguntar-li si ja ha acabat -quan és evident que no- amb l’objectiu de coaccionar-la)   o resignar-nos a prendre el cafè  i, quan arribem a casa, acudir a la no-tàctil, no- olorosa i no-romàntica versió digital del diari.
 
Un altre element molt important és el tèrmic ja que és estrictament necessari estar còmodes.  A l’hivern ens hem d'assegurar que no hi ha cap porta mal ajustada o susceptible de quedar oberta i a l’estiu hem d’estar molt pendents de l’aire condicionat, que no ha de ser ni massa fluix ni massa fort.

A més a més també caldrà que sospesem la decoració, la higiene, la varietat de productes, la tranquil·litat, l’amplitud de l’espai, si admeten animals, l’ofici dels cambrers etc. Segur que m’oblido de moltes coses perquè, en temps de crisi, tots ens tornem més exigents.

És clar, entremig de tantes pretensions m'havia passat per alt l’idioma. Però no, el fet que els cambrers ens atenguin en català no és imprescindible perquè,  al cap i a la fi, no ens perjudica la  butxaca ni el benestar individual. Només repercuteix en la salut del país.

dilluns, 27 d’agost del 2012

Per què tinc un bloc?


“Des de que existe internet solo pierden la voz los que se resignan a estar callados” Eldiario.es
Avui dia en pocs minuts podem disposar d’un blog, un espai propi  que ens permet expressar de manera virtual.

Ara bé, mantenir un bloc actualitzat no és senzill. Requereix dedicació, constància i estar disposat a treballar dur sense obtenir cap recompensa externa, menats únicament per la nostra motivació i per l’interès que sentim vers el tema que tractem en el blog.  Per aquesta raó la xarxa està plena de blocs abandonats, oblidats fins i tot pel seu autor o autora, que difícilment desapareixeran de l’espai virtual.  
Al contrari que les xarxes socials, les persones ja no utilitzen els blogs per desfogar-se, relacionar-se o  xafardejar sobre la vida social d’amics i coneguts  sinó que la majoria tenen un objectiu concret i ben definit.

De fet, molts bloggers és documenten abans de publicar una entrada i es responsabilitzen d’allò que han escrit. Un altre requisit indispensable es disposar d’un bon domini de la llengua, tant a nivell ortogràfic com de redacció.
Els motius pels quals les persones  decideixen obrir un bloc són, entre altres, els següents:

-       Per fer difusió d’un treball concret

-       Per expressar una opinió

-       Per fer publicitat d’una empresa

-       Per compartir coneixements

-       Per conèixer gent amb els mateixos interessos

-       Per organitzar un treball de manera ordenada i segura, ja que allò que es penja no es perd.
 
D’entre totes les eines 2.0 que conec, el blog és la que més m’agrada ja que em permet posar en pràctica dues de les meves grans aficions, que són la lectura i l’escriptura.

Una altra funció, molt important per aquells que aspirem a expressar-nos de manera literària, és que em possibilita continuar escrivint quan jo sóc a Girona i la inspiració a la quinta forca, o sigui quan no sóc capaç d’escriure res amb cara i ulls.
Escriure aquestes petites opinions en el blog, doncs, em permet mantenir l’ofici i esquivar el rovell creatiu.  

divendres, 24 d’agost del 2012

Informàtic, caixer o músic


A l’hora de presentar-nos davant d’altres persones acostumem a informar-los del nostre nom propi i del lloc on vivim. Però quan, pels motius que sigui,  necessitem proporcionar-los més dades el tema es complica. Podem dir-los els anys que tenim, si vivim en parella o si tenim fills. Una altra opció és assabentar-los de la professió que exercim.   
Anys enrera aquesta última opció era molt vàlida perquè les persones realitzaven un únic ofici durant tota la vida . Avui dia, en canvi, allò més habitual és haver exercit múltiples professions, moltes de les quals  considerem transitòries.

Cal tenir present, a més, que la generació dels que ara rondem entre 30 i 40 anys vam créixer en una època prospera, durant la qual assistir a la universitat era realtivament senzill.

Aquest fet ha fet possible que molts  joves, provinents de totes les classes socials, disposem d’una diplomatura o llicenciatura que, a més, hem escollit de manera lliure.  Allò normal, doncs, hauria de ser que una persona que ha estudiat, per exemple, infermeria exercís d’infermer i, alhora, estigués motivada per assistir als malalts.

A la practica, però, tot és més enrevessat. Moltes vegades la formació de la persona no es correspon amb la professió que exerceix i ni una ni l’altra no acostumen a casar amb els seus interessos personals

Ens trobem, doncs, que hi ha persones que se senten  forçades a presentar-se d’una manera que frega el surrealisme, utilitzant frases com per exemple  “Sóc informàtic de formació, caixer de professió i músic de vocació”. 

A nivell individual la polivalència no ha de ser necessàriament negativa. Tot dependrà de si la persona la viu com una frustració o com un enriquiment personal. Ara bé, a nivell professional pot desgastar els treballadors i treballadores,  que es veuen obligats a treballar de dia per alimentar l'estòmac i treballar de nit per nodrir la ment.

En referència a la vocació ocorre quelcom similar. Els empresaris i gestors persisteixen a ignorar la potencialitat de les persones que tenen a càrrec i la majoria ni tan sols sap què agrada fer als seus treballadors o quines habilitats dominen. Aquest desconeixament comporta que els adjudiquin tasques a la babalà i acabin desaprofitant una bona oportunitat de gestionar l'empresa de manera més productiva i alhora més motivadora per tothom.
M’atreviria a dir que el fons d’ aquest problema, però, no recau tant en el desconeixement sinó en la por  que els empresaris i càrrecs entremitjos tenen  de perdre el seu status i els seus privilegis.
Cal que es deixin de pors i prejudicis, doncs, i comencin a treure profit dels seus treballadors. Necessitem agafar el toro per les banyes si realment volem tirar el país endavant.

dijous, 23 d’agost del 2012

Els llibres d'autoajuda i la literatura

Aprendre a estimar-se a un mateix, controlar la ment, ser una mare perfecta, arribar a l’harmonia espiritual, assolir la felicitat...  són algunes de les fites que els anomenats llibres d’autoajuda prometen als seus lectors i lectores.
 
Deixant de banda la qualitat literària  i el rigor científic que aquest tipus de llibres pugui tenir,  hi ha persones que opinen que  “no fan cap mal”. Certament, els llibres per sí sols no són perillosos però són útils? Tot dependrà del sentit comú i de la capacitat del lector de discernir allò que més li convé davant cada circumstància.
El que algunes persones potser ignoren és que tot el què diuen aquests manuals també ho poden trobar en l’autèntica literatura, des d’Isop fins a Imma Monsó.

La diferència és que la literatura, com l'art en general, a més a més del contingut estricte té un evident component estètic. Transmet informació  però també sentiments.   

Els manuals d’autoajuda, en canvi, són una enumeració d’idees soltes, sentencioses, ja elaborades, expressades en llenguatge telegràfic i que no requereixen que el lector faci cap esforç de re-interpretació.  És, en definitiva,  com si un professor, des de la tarima,  ens expliqués com hem de viure. La literatura, en canvi, ens fa viure.   

dimecres, 22 d’agost del 2012

Repensem els herois


Sovint sentim a dir que els autèntics herois de les guerres són les persones que les pateixen. De la mateixa manera, quan coneixem una persona que suporta alguna malaltia greu considerem que és una heroïna. Fins i tot la gosseta Laika, el primer animal que va orbitar al voltant de la terra i que va agonitzar durant dies fins morir asfixiada o cremada -no se sap del cert- va ser considerada una heroïna.
 En tots aquests casos, però, confonem l’heroi amb la víctima. Així, un heroi o heroïna és un personatge que reuneix qualitats que la majoria de persones del seu entorn valoren com a desitjables i, mitjançant aquestes, pot realitzar una actuació en benefici dels demés, per la qual és reconegut i admirat públicament.
 Com que l’escala de valors de les persones canvia d’una època a una altra, els herois no seran iguals a l’actualitat que, per exemple, durant l’edat mitjana.  

Una víctima, en canvi, és l’individu que,  per circumstàncies que s’escapen al seu control, es troba en una situació difícil i es veu forçat a conviure-hi. Que se’n surti millor o pitjor no el converteixen en heroi. De fet, totes les persones tenim una gran capacitat per afrontar les circumstàncies adverses –els psicòlegs l’anomenen resiliència-  malgrat no en som conscients fins que no la necessitem.
Al llarg de la història els governants s’han servit d’aquesta confusió per fomentar determinades conductes  que estimen desitjables, sobretot en temps d’agitació social i desafecció política. Aquest seria el cas de l’antiga Alemanya socialista on s’aplicava el terme “herois del treball”  als empleats més productius i compromesos amb el govern.
També hi ha múltiples exemples trets d’episodis bèl·lics, els quals fan referència principalment als soldats que resulten ferits o morts durant la batalla.

 Els grans herois actuals són els esportistes, especialment els futbolistes, siguin del Barça o de la “Roja”. Són els que més admirem, els que prenem com a model per als nostres fills i, sobretot, els que més cobren.

Amb això  no hi ha confusió possible perquè, de víctimes, no ho són pas. Ara bé, potser caldria que rumiéssim perquè els que manen mostren tant d’interès en fer-nos-els presents, quines qualitats posseeixen  i si realment son  les que més ens  convenen.

dimarts, 21 d’agost del 2012

El barri de Sant Narcís



Fa uns dies un camió municipal de les escombraries va topar contra una de les voltes de la Plaça Assumpció del barri de Sant Narcís de Girona, ocasionant important destrosses en la seva estructura bàsica que, segons l’Ajuntament, poden acabar provocant que l’arc s’hagi d’enderrocar.  
Com la majoria d’edificacions del barri, les voltes de la plaça van construir-se  durant la post-guerra quan –com ara- no hi havia diners per malbaratar. Per aquest motiu els polítics de torn van demanar a l’arquitecte gironí Ignasi Bosch Reitg  que “trobés un element econòmic, lleuger i estructuralment resistent” per aixecar els arcs.

L’arquitecte va trencar així amb la tendència a construir voltes de quatre punts i va establir un sistema de voltes lleugeres, d’un sol gruix de maó foradat. Va ser tota una demostració sobre com aconseguir el màxim resultat amb els pocs mitjans tecnològics i materials que caracteritzaven l’època.

El sistema també va aplicar-se alhora de construir les típiques cases “barates” que conformen la fesomia d’un dels barris amb més encant de Girona.

Amb el temps aquell barri de “cases barates” va anar-se convertint en un barri residencial – “el més privilegiat de la ciutat”, segons l’arquitecte Albert Cabrera- i, juntament amb les classes més populars, va anar-se omplint de funcionaris i professionals liberals que valoraven la bellesa de l’entorn i la proximitat amb el centre de la ciutat.

Avui dia en el barri de Sant Narcís hi conviuen persones molt diverses. Des de gent gran que hi ha viscut tota la vida a persones nouvingudes que s’hi han instal·lat recentment. La seva aparença bohèmia, a més a més,  continua atraient molts professionals liberals i artistes.

En definitiva és un barri bonic, còmode, amb molta activitat social, lluny de la contaminació del centre però suficientment a prop per arribar-s’hi amb una passejada.

Fa tres anys, tot just  instal·lar-m’hi, una de les coses que més van sobtar-me va ser que els veïns  anaven a comprar a Girona, o a passejar per Girona ”, com si el barri mateix no formés part de Girona.

Avui jo també dic que “me’n vaig a Girona”, entre altres coses per un sentit de pertinença i perquè sóc conscient que no és el mateix.  

dilluns, 20 d’agost del 2012

Pencaires de mena


Aquest any el Ramadà va començar el passat 20 de juliol i va finalitzar ahir, 19 d’agost de 2012 amb la posta del sol.
Durant aquest període els  musulmans catalans han celebrat la seva festa grossa, la qual commemora la primera revelació de l’Alcorà que Déu va fer al profeta Mahoma quan aquest es trobava  al desert.
Des de que surt el sol fins que es pon els creients han de complir una sèrie de preceptes, com ara dejunar, practicar la caritat, no prendre substàncies tòxiques i no practicar relacions sexuals. Un cop arriba el capvespre, però, comença la celebració i les famílies i amics es reuneixen dins les llars per realitzar àpats abundosos, explicar històries, fer tertúlia i, en alguns casos, intercanviar-se regals.
El Ramadà és, doncs, una època alegre que té molts punts en comú amb la Quaresma cristiana, sobretot pel que fa al dejuni i a l’oració. De fet, el dejú és una pràctica habitual en moltes cultures ja que, a més a més de ser saludable, purifica l’organisme i permet assolir una visió més espiritual de la realitat.
Dins la nostra societat, principalment cristiana malgrat hi ha una gran diversitat de religions, hi ha persones que veuen el Ramadà com una mena de ritual estrany i tèrbol i, fins i tot, arriben a qüestionar el rendiment dels musulmans alhora de treballar –sobretot si la feina requereix esforç físic- durant el període d’abstinència.  
Una altra festa religiosa que també té molts de seguidors en el nostre país és el Nadal, que són uns dies en els quals els cristians commemoren el naixement de Jesús. Com el Ramadà, és una celebració familiar centrada, principalment, en l’oració i la solidaritat entre les persones.
Malgrat  les dues celebracions són similars els catalans no les tolerem de la mateixa manera ja que, mentre pel Ramadà tot són maldecaps, durant el Nadal tot és joia i alegria.
De fet el Nadal gairebé no té repercussió en la vida diària de les persones. Veiem-ho.
Si necessitem anar al metge o gestionar un tràmit burocràtic hem de prendre paciència i acceptar que la majoria de professionals estan de “pont” (d’una llargada que en altres països seria impensable). Per tant, doncs, ens atendran amb  ritme nadalenc.   
Un altre esdeveniment que cal saber –i celebrar- és  que durant la nit de Reis no  podrem circular ni amb cotxe, ni amb bus, ni amb bicicleta pel centre de cap ciutat ni poble, ja que les carrosses reials tenen prioritat.
Els pares i mares encara tenim més motius per alegrar-nos ja que totes les escoles i instituts tanquen durant, com a mínim, 15 dies. Ens tocarà, doncs, “tirar” dels avis o inscriure als nens en algun casal- guarderia el qual, en sintonia amb les festes,  ens cobrarà un preu estel·lar.
Pel Ramadà, en canvi, els ciutadans córrem l'enorme risc de trobar-nos  musulmans mudats i perfumats transitant pel carrer, camí de la mesquita o de casa dels familiars.
I, per si amb això no n’hi hagués prou, en alguns casos és possible que arribem a sentir algun cant religiós, fet gairebé tan greu com que els musulmans no rendeixin a la feina durant l’abstinència.
És evident que no és el mateix.




diumenge, 19 d’agost del 2012

Els estereotips, la pràctica



Els estereotips es troben per tot arreu. Un dels més arrelats en la nostra societat és aquell que pressuposa que els homes són forts i agressius i les dones dèbils i sensibles.
Igualment algunes dites populars com “A la dona i a la burra cada dia una surra” o “Cap home savi i discret diu a la dona un secret” també exemplifiquen certa tolerància dels prejudicis sexistes en la cultura popular.
Avui dia, però, la televisió és la principal divulgadora dels estereotips gràcies, majoritàriament, als anuncis publicitaris i algunes sèries que provenen dels Estats Units (especialment les comèdies familiars i les destinades a adolescents), però també de  casa nostra.  Un exemple molt clar és “Gran Nord” la qual, amb l’objectiu de cercar la rialla fàcil, insisteix en l’estereotip de “noia civilitzada de ciutat contra els feréstecs habitants de les muntanyes”.  

Programes com “Tot un món” en canvi, han estat pensats expressament per desmuntar els prejudicis vers les persones vingudes de fora.
 
 Els concursos tampoc no en són cap excepció i alguns ja no es limiten a difondre els prejudicis de manera implícita sinó que ho fan obertament, integrant-los fins i tot en les seves pròpies normes de funcionament. Ja havia parlat fa temps del desaparegut concurs “Salta a la vista” http://desdelbalc.blogspot.com.es/2012/01/salta-la-vista.html però voldria afegir-ne un parell més que em semblen ben representatius.

D’una banda tenim l’ “Ahora caigo ”, un típic concurs de preguntes i respostes  emès per Antena 3. Un concursant central s’enfronta a deu oponents i és el mateix concursant central qui ha d’escollir l’ordre en què comencen a jugar la resta. Cada concursant, doncs, adopta el criteri que vol, o pot, per fer la tria d’oponents. Alguns els escullen per l’alçada, d’altres per si tenen cara d’intel·ligents, d’altres pel sexe... dependent del moment del concurs en el qual es troben.  
Allò més interessant, però, és quan els contrincants s’han de presentar ja que acostumen a informar-nos de la seva professió. És llavors quan els estereotips  prenen la màxima importància ja que, segons quin ofici facin, són considerats millors o pitjors rivals. Si treballen de professors, d’enginyers, de metges... o senzillament són graduats universitaris s’han de témer.  Però si treballen de taxistes, d’administratius, de mecànics, de mestresses de casa, de botiguers... el concursant central pot relaxar-se ja que l’adversari serà més fàcil de vèncer.

Si tenim en compte que el concurs consisteix en resoldre preguntes de cultura general com si es tractés del joc del penjat resulta evident la poca rellevància que té la professió dels concursants, tret que, com en Màrius Serra,  es dediquin a l'enigmística.
D’altra banda també voldria fer referència a “Lo sabe, no lo sabe”, un concurs de la cadena Cuatro. El seu funcionament consisteix també en encertar preguntes de cultura general però aquí  no ha de respondre el concursant sinó que ha de trobar, enmig del carrer, persones que ho facin enlloc seu.
La peculiaritat és que cada pregunta porta associada la condició de si s’ha d’encertar o no. Així el concursant de vegades haurà de buscar persones que responguin correctament i d’altres que ho facin de manera errònia. Només cal estar atents a quines persones escullen els participants en cada cas per descobrir els estereotips que hi ha al darrera. 
Repassar tots els prejudicis que fomenta la televisió és una tasca ambiciosa i inacabable, però no estic segura que tingui massa interès. Com ja he dit abans, els estereotips formen part de tots els individus i de totes les societats i només una voluntat ferma d’eradicar-los, que s’ha d’entrenar a les escoles, a casa i sobretot en els mateixos mitjans de comunicació, farà que en tinguem menys o que, com a mínim,  no els confonguem amb la realitat.

dissabte, 18 d’agost del 2012

Els estereotips. La teoria


Fa uns quants anys que la psicologia social es dedica a estudiar els estereotips, o sigui, les creences més o menys estructurades que les persones elaborem envers un grup social.  No són  més que generalitzacions que fem de manera precipitada i que acostumen a estar basades en una informació incompleta o errònia. 
Els estereotips, però, són necessaris perquè simplifiquen la realitat, ens ajuden a comprendre-la i fan possible la socialització entre persones. Ens permeten estalviar esforços ja que intentar veure-ho sempre tot amb una mirada ingènua, sense models, resultaria esgotador i fins impossible.
Els estereotips poden ser favorables (tots els bombers són valents) o desfavorables (els xinesos no s’integren). Quan són positius comporten una sobrevaloració de la condició a la qual fan referència. Quan són negatius, en canvi, s’anomenen prejudicis i, si els portem a l’extrem, poden conduir-nos cap a conductes radicals i intolerants, com ara el sexisme, el racisme o l’homofòbia.
Ens agradi o no els estereotips són inherents a l’espècie humana i, per tant, n'hi ha per triar i remenar. El primer pas és assumir que tots en tenim i, a posteriori, entrenar-nos per identificar-los i desfer-nos-en, especialment d'aquells que no ens aporten res de bo.
Reconèixer-los és senzill, només cal que parem atenció al vocabulari que utilitzem. Paraules com “tots”, “la majoria”, "sempre" i “en general” haurien d'alertar-nos de la seva probable presència. Després caldrà que despertem l’esperit crític que tots i totes tenim, allò que s’anomena “obrir la ment”. Si ho aconseguim segur que ens haurem apropat un xic més a la veritat. 

divendres, 17 d’agost del 2012

Un art efímer


En un article  publicat en el Punt Avui (16 d’agost de 2012), l’escriptora Maria Mercè Roca  reconeix que no li fan peça els tatuatges perquè són “per sempre” i ella prefereix les persones que aprenen dels errors i són capaces de canviar d’opinió quan és necessari.   
Probablement l’escriptora gironina fa aquesta apreciació, d’altra banda bellament romàntica, perquè associa el tatuatge amb algun fet íntim i poderós de la persona, com ara una creença, una passió o una opinió  que l’acompanyarà durant tota la vida i que desitja expressar obertament.

Però aquesta concepció dels tatuatges com a símbol de lliure expressió personal, i fins de protesta, és estrictament occidental ja que, en zones d’Egipte o de Sud-àfrica els utilitzen com a medicació contra, per exemple, el “mal d’ull”, el mal de cap i altres tipus de dolors. Igualment els indis inuïts i els indis nord-americans creuen que els tatuatges els protegeixen de qualsevol tipus de desastre. De la mateixa manera, els tatuatges sempre han format part de molts rituals d’iniciació i algunes tribus tropicals els utilitzen per camuflar-se dins la jungla. Una altra raó per tatuar-se es terroritzar l’enemic durant els combats físics ja que poden provocar que l’adversari es distregui mínimament, fet essencial per decantar el combat cap a una banda o altra.
No és d’estranyar, doncs, que els individus que els utilitzen per totes aquestes finalitats desitgin conservar la seva pell tatuada de manera definitiva.


Pels occidentals el tema és diferent, però. Les estadístiques apunten que el 60% de les persones que s’han fet un tatuatge decideix treure-se’l al cap de tres anys. Per fortuna avui dia disposem del làser i amb poques sessions és possible esborrar-lo definitivament sense lesionar la pell. D’aquesta manera ja no cal que els tatuatges romanguin inamovibles durant tota la vida de l’individu i les idees tampoc. 

Cal tenir present, però, que cada tatuatge és una petita obra d’art efímera i, com algunes bones intencions, desapareix amb la persona que el porta. Aquesta constitueix l’autèntica tragèdia  de les societats.  

dimecres, 15 d’agost del 2012

El pòsit del desenfré


Som a l’estiu i convé escriure sobre temes refrescants. Tal com està el panorama, però, constitueix una tasca cada cop més dificultosa, malgrat necessària.
Podem jutjar escaient, doncs, parlar de viatges, de tapes i gelats, de turisme, d’esport, d’ excursions, de la platja, de biquinis, de mainada, de flors, de llibres, de festivals... i inadequat  fer-ho de diners, crisi, atur, política, malalties o focs, entre d’altres.   
D’entre  els temes benvolents n’hi ha un que sempre em sedueix. Es tracta dels llibres els quals prenen una dimensió especial durant la canícula i es converteixen en aliats fins i tot de les persones que no acostumen a tenir-los massa en consideració durant la resta de l’any.  
Relacionades amb els llibres  hi ha les llibreries i, entre elles, les llibreries de vell, la majoria de les quals es troben  ubicades a Barcelona.
Fa temps, quan estudiava allò que abans s’anomenava Formació Professional, el professor de català va organitzar-nos una sortida a la capital precisament per visitar algunes d’aquestes emblemàtiques llibreries.
No recordo quin treball acadèmic vam haver de realizar després però sí que  havíem de localitzar les llibreries en un plànol, recórrer els carrers fins trobar-les i  fer-nos una fotografia davant el rètol de l’establiment.  
De donar-hi un cop d’ull, però, no ens van dir res així que, deixant-nos portar pel tarannà inquiet que caracteritza les persones molt joves, no vam entrar dins cap de les llibreries i no vam remenar ni un sol llibre de vell.
Acadèmicament parlant pot semblar un experiment fallit  però, a llarg termini, va convertir-se en un exercici del tot profitós, fet que agraeixo de cor a aquell professor que va fer-ho possible.
Tenint en compte, a més, que es considerava que els alumnes de Formació Professional érem, per norma, mals estudiants i que, per tant, la instrucció havia de ser essencialment pràctica, encara hem de valorar més l'excepcionalitat d'aquella avinentesa.
La veritat és que l'experiència va contribuir a què alguns alumnes comencéssim a estimar els llibres i a què  jo  pugui escriure aquestes línies tan estiuenques, malgrat sigui evocant l’oportunitat perduda de visitar algunes llibreries que, malauradament,  avui dia ja no hi són.

dimarts, 14 d’agost del 2012

No sóc emprenedora. I què?

L’any 1999 la London Business School va engegar un estudi anomenat Global Entrepreneurship Monitor (GEM) que tenia com a objectiu obtenir dades referents a l’activitat dels emprenedors i emprenedores d’arreu del món. Espanya va adherir-s’hi l’any 2000 i, l’any 2003, va inaugurar-se el GEM- Catalunya. 

Així, segons les dades de l’any 2011, el perfil de l’emprenedor català és un home, d’entre 25 i 34 anys, que disposa d’estudis universitaris i amb un nivell de renda d’entre 20.001 i 40.000 euros anuals (l’any 2010 el 29,1% disposava d’uns ingressos superiors als 40.000 euros anuals, xifra molt superior a la de la població general).  
D’altra banda,  la Generalitat de Catalunya disposa del programa “Inicia”, mitjançant el qual ofereix un munt d’informació contrastada  sobre com iniciar un projecte d’emprenedoria, des de les passes a seguir per engegar-lo fins a com obtenir finançament i assessorament.  
Pel que fa  a les qualitats que ha de tenir l’emprenedor o emprenedora, a més a més de coincidir amb les dades del GEM,  el programa especifica que ha de ser una persona amb autoestima elevada, adaptable, amb esperit de sacrifici, ambiciosa, capaç d’assumir riscos, competitiva, amb un bon coneixement d’ella mateixa, curiosa, decidida, flexible, honesta, responsable, optimista, persistent, proactiva, amb visió de futur ...
Referent a les habilitats personals afegeix que la persona ha de disposar d’aptituds negociadores i de tècniques de comunicació persuasives, ha de ser capaç de generar xarxes de recolzament, ha de conèixer diferents idiomes, ha de tenir capacitat per gestionar i organitzar, ha de saber desenvolupar i conduir un equip de treball, ha de disposar d’habilitats per analitzar la realitat interna de l’empresa, ha de conèixer bé els nous recursos tecnològics... entre moltes altres.
I, en el cas que a alguna persona encara li sembli poc, afegiria que el futur emprenedor o emprenedora ha de tenir molta sort, pocs compromisos familiars i molta confiança en ell mateix.
Coneixeu a alguna persona així? Si teniu la sort de conèixer-la aprofiteu per aprendre d’ella ja que no hi ha dubte que constitueix un gran tresor a preservar. Això sí, pregunteu-li quines vitamines pren que jo també les vull.  
Certament els emprenedors tenen el potencial de generar llocs de treball i riquesa econòmica i se’ls ha de donar la importància que es mereixen. Ara bé, no podem acceptar que alguns partits polítics, bancs i empresaris els deleguin a ells sols la responsabilitat de treure el país de l’estancament econòmic actual mentre els altres ciutadans, que també tenen habilitats interessants i útils malgrat no siguin emprenedors, no troben feina ni sota les pedres.

dilluns, 13 d’agost del 2012

La burilla, el tren i, ara, les prescripcions escolars

Resulta que els nostres governants, com si en lloc de polítics fossin mestres de parvulari (no em refereixo pas al sou) a més a més de recomanar-nos que, si a l’estiu tenim calor, ens posem a la fresca i bevem aigua, ens tornen a incitar a exercir de delators dels nostres semblants.

Aquest cop la premissa ve de la consellera d’Educació que, com si hagués trobat la solució al nostre maltractat sistema escolar, ens anuncia que ja podem denunciar als  pares i mares que  cometin frau alhora de prescriure als fills a l’escola.
Així, en el cas que el nostre fill no obtingui plaça en l’escola desitjada, només caldrà demanar les dades de les famílies que sí n’han obtingut i comprovar que tot estigui dins la legalitat. En cas que es detecti alguna irregularitat el nen o nena que l’hagi comés anirà a petar al final de la cua i la família denunciant obtindrà l’anhelat lloc en aquella escola.
Però què passarà si la família denunciant no era la següent de la llista? Li donaran a ella la plaça, com a premi per la seva col·laboració desinteressada amb la justícia,  o l’atorgaran a l’infant que va quedar-se a les portes durant el procés ordinari de prescripció?

Serà el “qui no corre, vola” de la burocràcia tot plegat? Home, abans que sigui una altra família qui acusi, ja ho faig jo primer –pensaran uns pares-  Mira, la nena dels García ha aconseguit plaça  –diran uns altres- Més val que la denunciem... És que no els puc perdonar que l'estiu passat viatgessin a les Illes Maldives.
Una bona estratègia, sens dubte, per estalviar recursos i per crispar encara més els ànims de les persones. El govern podrà continuar sense controlar el frau, que evidentment és tasca seva, i, el que és més important, sense solucionar el tema dels guetos escolars ni garantir una educació de qualitat i igualitària per tots els nens i nenes, visquin al barri que visquin.
Mentrestant tindrà via lliure per continuar  retallant en recursos i prescindint de professors, alhora que l'altre govern ens apuja el preu del material escolar a partir de setembre.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Lectures calentes


 "En el cas dels mesos de juliol i agost, la literatura ha de posseir els mateixos efectes balsàmics que una bona dutxa, una llimonada fresca o un gelat de taronges mandarines [...]. Hem de mirar de tirar cap a l'humor, l'amabilitat, la gràcia i la galania. Tot això són virtuts literàries que refresquen." Jordi Llovet

Per algunes persones que no tenen el costum de llegir massa arrelat, l’estiu és el moment ideal per començar una novel·la  ja que disposen de prou temps lliure per fer-ho tot. O sigui, estones per mandrejar damunt el sofà, per mirar la televisió, per sortir amb els amics, per escoltar música, per badar i, a més a més, per llegir. D’altres, en canvi, mantenen l'hàbit tot l’any i  el fet que sigui estiu no els representa cap excepció.
Als primers segurament els vindrà de gust una novel·la que, tal com diu Jordi Llovet, els refresqui i els entretingui, que sigui de bon entendre i que no requereixi gaire concentració. Si, a més a més, pesa poc molt millor  perquè podran portar-la al damunt quan vagin a torrar-se a la platja o quan viatgin en avió amb destí a les Illes Caiman.

Hi ha novel·les “refrescants” de molta qualitat i que mereixen molt la pena de llegir. Entre d’altres, els recomanaria “El moliner udolaire” d’Arto Passilina, “La tieta Mame” de Patrick Dennis, “Quatre germanes” de Jetta Carletton, “Els jugadors de Whist” de Vicenç Pagès i, per què no, alguna novel·la gràfica com “La perdida” de Jessica Abel.

Per aquells que llegeixen tot l’any i prefereixen una novel·la que tingui moltes pàgines i que, a més a més, els atrapi intensament els recomano dos clàssics, “El Casalot” de Charles Dickens, amb l’afegitó que aquest any és celebra el bicentenari del seu naixement (1812- 1870) i “Els Miserables” de Víctor Hugo (ambdós autors revolucionaris i crítics amb la societat, malgrat fossin d’un altre segle). Potser és el que ens cal avui dia.

dimarts, 7 d’agost del 2012

Alerta, que ens vigilen

Quan fa calor, malgrat pesi massa per dur-lo a la platja, m’agrada gaudir d’un llibre llarg, intens, dels que duren molt i que provoquen que ens endinsem completament dins la trama, fins i tot quan no l’estem llegint.  

L'estiu passat, doncs, vaig decantar-me per “Tu rostro mañana”, de l’escriptor espanyol Javier Marias (1951). Narra la historia de Jacques Deza, un periodista que es troba, gairebé per accident, treballant per una associació secreta en la qual ha de “llegir” rostres, endevinar com es comportarà la gent en el futur i fer-ne informes adreçats a destinataris d'intencions almenys tèrboles.

“Tu rostro mañana” és una novel·la excel·lent i alhora inquietant, sobretot perquè, entre moltes altres coses, tracta el tema de les acusacions arbitràries entre ciutadans, pràctica que els governs dictatorials acostumen a fomentar.  

Sense anar més lluny, l’any 1939, el primer govern de la dictadura franquista va dictar la Llei de Responsabilitats polítiques, que pretenia castigar totes les accions i omissions de les persones que haguessin col·laborat, fos com fos, amb la Segona República Espanyola.

La llei era tan àmplia que incloïa totes les actuacions que, segons el franquisme, mereixien un càstig, com per exemple disposar de segons quins llibres (d’orientació marxista, contraris al règim o senzillament escrits en català –amb algunes excepcions, com els llibres d’autor amb poca difusió o de temàtica eclesiàstica-)  o ser, o haver estat, simpatitzant de determinats partits polítics.

Gràcies a aquesta llei, el règim franquista va poder mantenir els ciutadans i ciutadanes del tot atemorits ja que tothom corria el risc de ser denunciat mitjançant qualsevol excusa, indiferentment de si era veritat o no. Qui no ha sentit la història del veí engelosit que, amb la seva acusació, acaba provocant l’afusellament de la persona objecte de les seves frustracions i enveges?

Segurament tots els pobles tenen històries similars perquè, quan van maldades, acostuma  a sorgir el pitjor de cadascú, allò que es diu “mirar per un mateix i, als demés, que els bombin”. Com més dolenta és l’època més creix l’insolidari fenomen, per la qual cosa es dóna principalment durant les dictadures més sagnants.

Per aquest motiu quan vaig assabentar-me que el govern català havia creat una aplicació informàtica per animar a la ciutadania a denunciar a qui comet infraccions en el tren (des de no pagar el bitllet, a pidolar, a seure a terra o posar els peus damunt els seients) se’n va encendre el timbre d’alerta, aquell que sona cada vegada que sento alguna notícia susceptible de ser un parany polític.

Un altre tema és el dels incendis de l'Alt Empordà. Avui el conseller anuncia que ja han desxifrat l’ADN de la persona que va llançar la burilla que va provocar els dramàtics focs i que van destrossar la vida de tantes persones. Ara només resta comprovar si  aquesta persona està fitxada ens els arxius policials i, en cas que sigui així, se la podrà acusar d’homicidi involuntari.

El govern, que sap com treure profit de la desolació col·lectiva, vol convertir aquesta persona en un boc expiatori. Pretén que serveixi de model per la resta de ciutadans perquè ningú més gosi tirar cap burilla a peu de carretera.

Alhora el conseller insta a tothom, en nom de la responsabilitat ciutadana, a denunciar a qui cometi imprudències al bosc però no planteja qui ha de garantir, en última instància,  que la massa forestal es conservi neta i si també hauria de respondre dels seus errors. Algun dia ja se n’ocuparan els presos, diu, malgrat sap que ara per ara això no és legalment possible ni raonable.

I el pitjor de tot és que el govern continua retallant en educació i cultura, que són gairebé les úniques vies mitjançant les quals els ciutadans podem arribar a ser autènticament responsables, assenyats i lliures.     

El dictador fa molts anys que és mort  i malament rai si algun dia se li acut ressuscitar. Però, massa sovint, hi ha conductes que ens el recorden.

dilluns, 6 d’agost del 2012

Rebaixes d'estiu

Tal com va explicar fa dies Eugeni  Sallent,  el director de TV3, la programació prevista per aquest estiu es basa en reposicions de series pròpies que en el seu moment van tenir índexs d’audiència elevats, com “El Convidat”, “No me les puc treure del cap”, “Plats Bruts” i “Majoria absoluta”.

Puc comprendre els motius que han portat als responsables de la cadena a repetir i repetir els mateixos formats i confio en el seu saber fer ja que entenc que  els diners que s’estalviïn a l’estiu, quan l’audiència cau, s’invertiran en oferir una programació moderna, variada i de qualitat de setembre a juny. Cal  agrair-los la prudència, doncs,  sobretot perquè arran de la pujada de l’IVA prevista pel setembre molts ciutadans no podrem accedir –almenys de manera legal- a cap altre tipus d’expressió cultural ( tret dels llibres que, de moment, continuaran gaudint de protecció).
Avui m’assabento que la quarta reposició de Plats Bruts ha estat acollida magníficament pels telespectadors catalans, amb una quota d’audiència mitjana de 19,9 %, semblant a la de “La Riera”. Això demostra que “Plats bruts” continua essent una bona comèdia per la qual no passen els anys, bé, en l’aspecte visual sí, només cal veure les camises d’en David o la indumentària de la Mercedes, però els seus diàlegs continuen arrencant somriures.
Una bona notícia, sens dubte. Ara potser només caldria comprovar si la canícula de la sobretaula, l’escandalós augment de treballadors aturats, els migrats recursos econòmics que les persones disposen per dedicar a l’oci no televisiu i, sobretot, l’escarransida qualitat de la programació de les altres cadenes, no contribueixen, i força,  al sorprenent èxit de “Plats Bruts”.  
Sort que al setembre arribarà la programació de debò, aquella que no està de rebaixes. Creuem els dits.