Rumiant sobre "Un home que se'n va"

La primera persona a qui vaig sentir-ho dir va ser la meva mare “Tanto cortijo, tanto cortijo però s'han quedat a viure tots aquí!”. Molts anys després ho torno a escoltar, aquest cop referint-se a un altre tipus d'immigració “Si tan bé estava al Marroc, que se n'hi torni!”.

Ens molesten les persones que s'enyoren del seus llocs d'origen quan menyspreen Catalunya, el país que els ha acollit. Voldríem que fossin més agraïdes, que reconeguessin que aquí van trobar l'oportunitat que potser allà no haurien tingut.

És millor que ens ho prenguem bé perquè, en el fons, dependrà molt dels motius pels quals van marxar.

“Infern o jardí. Depèn. Depèn de per què vas marxar i de com t'ha anat al lloc d'arribada. Per als exiliats, fugitius per força, la terra deixada enrere, la pàtria perduda, és sempre un jardí ubèrrim de colors i d'olors, que es va fent gran i millor amb el pas del temps i la distància. És un record de fruites i de festes, l'hort dels cirerers florits. Per als qui van marxar per voluntat pròpia, els hagi anat després com els hagi anat, sempre amb certa mala consciència de desertors, cal justificar l'abandonament en la maldat de la cosa abandonada.”

“Un home que se'n va” Vicenç Villatoro

Pensant-ho bé, diria que això també podria aplicar-se a les ex-parelles...  

La veu del jutge

La veu del magistrat, ferma però melindrosa, m'arrenca un somriure. Tot i que el jutge només pronuncia paraules protocol·làries i buides de significat, estimo qualsevol so que emani d'aquells llavis carnosos. 

Tanco el ulls per delectar-me en la declaració d'amor. Vet aquí un home intel·ligent, em dic. Espero que no s'equivoqui. Però, qui pot jutjar a un jutge? Fins i tot jo, al llarg de la vida, he comès errades, dues de les quals no em perdonaré mai.

La primera va ser casar-me amb aquell home. La segona, no engegar-li un tret al cervell quan vaig tenir-ne la oportunitat. Em va faltar valor, això que era fàcil, tenia la pistola a l'abast. En comptes d'això vaig fumar-me una cigarreta i, de passada, vaig provocar un incendi que va estendre's per tota l'arbreda i va assolar el càmping on havíem anat a passar les vacances d'estiu. Van morir nou persones, entre elles aquells bessons tan simpàtics amb qui sempre coincidíem a la piscina,  i desenes van patir cremades greus.

Ell va ofegar-se amb el fum però, el cabronàs, no va despertar-se. Una mort dolça per un ésser abominable, sense jutges ni justícia.

El magistrat escolta les últimes argumentacions dels lletrats. És una persona jove, d'entre trenta i trenta-cinc anys, té tota la vida per davant. Jo, en canvi, em marceixo. Aviat compliré setanta-sis anys, l'edat que tenia la mare quan va morir i el límit que m'havia fixat per mi mateixa.

Sembla que finalment el jutge dictarà la sentència. Friso per tornar a sentir-li la veu, per acaronar-li la mirada. Però no, l'expressió del seu rostre és massa tova. Això ja ho conec d'altres vegades. Potser hi haurà pena però no hi haurà presó perquè, en aquest país tan civilitzat, no es condemna a les persones de setanta-sis anys. Absolta per vella. Aquest fill de puta creu que sóc una dona acabada, un cadàver. Em tapo les orelles amb les dues mans.

La pistola continua amagada dins el calaix de la tauleta de nit, a sota de la genollera. Potser no serà avui, ni demà, però viuré prou temps per esbrinar com sona la veu del jutge quan li rebenti la jugular.

El títol és una proposta d'en JPmerch, del blog Encara estem així?  . Gràcies a tots els que heu proposat títols. 

1 de la Colònia Vidal (malgrat no és un balcó sinó una porta)

Colònia Vidal, Berguedà de Puig- Reig

També ajuntava les mans la germana Maria dalt de la tarima, asseguda en una cadira que grinyolava, darrere una taula de fusta pintada de color marró fosc. Al damunt de la taula s'hi podia veure una carpeta negra al mig, uns quants llibres a un cantó i tot de llibretes molt ben apilades a l'altre. Les llibretes, totes de la mateixa mida, totes del mateix color, amb les taules de multiplicar al darrere, només es diferenciaven pel nom de les alumnes escrit a cadascuna, amb la lletra arrodonida i pulcra de la germana Maria. Era la mateixa lletra que es podia veure en l'anunciat de la pissarra situada al darrere de la tarima: “Copiar cien veces: no seré tan habladora y no me moveré del sitio”. I més amunt, al centre, presidint la classe, un santcrist entremig de dues fotos.

La Cèlia de cal Palau es mirava el santcrist i s'empassà la saliva. Sempre l'havia impressionat aquell cos gairebé despullat, sobretot a l'hivern, amb aquella ferida al costat dret que no parava mai de rajar, la corona d'espines, el coll inclinat i la cara de patiment. Va venir al món per redimir els nostres pecats!, deia sovint el mossèn; cada vegada que fem un pecat, el crucifiquem de nou (...).

(...) I, on van a parar els qui cometen un pecat mortal i  no es confessen? Tornà a aixecar el cap, però aquesta vegada va inclinar el cos endavant i amb l'índex de la mà dreta anava assenyalant el terra: a l'infern. A l'infern, per cremar eternament! I les quatre dotzenes d'ulls s'obrien, esfereïts (...).

"Olor de colònia" Sílvia Alcàntara 

Si us agrada el turisme cultural, visiteu el museu de la Colònia Vidal,  val la pena. 

I, si no heu llegit el llibre, podeu consultar-ne algunes ressenyes aquí, aquí i aquí (tot i que a en XeXu no li va fer gaire el pes). Si algú més l'ha ressenyat, digueu-m'ho, que  us afegiré. 

A la web de TV3 a la carta podeu trobar  una mini-sèrie, encara que  va agradar-me més el llibre (estrany, oi?) i una entrevista a la Sílvia Alcàntara. 

Mil gràcies

 El xivato diu que “La mirada del balcó” ha arribat als 3160 comentaris. No són gaires, com ja sabeu no sóc, ni de bon tros,  la bloguera més activa de la xarxa, però cada dia tinc més clar que el més enriquidor dels blogs no és ni el nombre d'entrades, ni la llargada dels textos, ni tant sols el nombre de visualitzacions,  sinó els vostres comentaris. 

- Perquè em sento escoltada i, per què no, una mica important

- Perquè m'ajudeu a pensar

- Perquè em doneu idees

- Perquè no em regaleu sempre la raó (per quedar bé) ni me la negueu (per costum)

Compassió o orgull

 Aquest estiu estic llegint “Els germans Karamàzov”, l'última i, potser més coneguda novel·la, que va escriure Dostoievski l'any 1880.

El llibre té cap a mil pàgines i, si volem capbussar-nos-hi de debò, convé llegir-lo a poc a poc, si cal deixant-lo reposar, tot i que la traducció de Joan Salas ens facilitarà molt la feina. Malgrat això no hem d'oblidar que Dostoievski ens parla, com si ens hagués enviat una llarga carta o, si ho preferiu, un correu electrònic, no només des de cent trenta-cinc anys enrere sinó també des d'unes terres molt llunyanes, tant geogràficament com culturalment. Per això té molt de mèrit que alguns experts considerin que la novel·la reflecteix l'home i la societat d'avui, també la catalana.

Però no us amoïneu que no pretenc citar-vos cap fragment. Només dir-vos que m'ha cridat l'atenció que es faci referència, a un sentiment molt humà però que avui dia està, com a mínim, qüestionat: la compassió.

L'autor ens presenta l'Aliosha, el protagonista, com un noi especialment bonhomiós que es compadeix de tothom, tant dels pobres i malalts com, fins i tot, dels que li voldrien mal.

Segons el DIEC, compassió és “una pena que hom sent davant la desgràcia, les xacres, els defectes etc. d'un altre”.

No penseu que compadir-se implica superioritat? He vist persones totalment incapaces de manegar la seva vida fer el ridícul compadint-se d'algú que, tot i patir alguna malaltia o un defecte físic, és molt més feliç que elles. “En Jordi, pobret (quina paraula més odiosa), fa el que pot” diuen. I no se'n adonen que ells, a pesar de tenir-ho tot més fàcil (o precisament per això), no els arriben ni a la sola de la sabata.

Fa molt de temps vaig coincidir a la universitat amb en Nirmal, un noi nepalí molt ben plantat que, tot i exercir de mestre en el seu país, va veure's obligat a emigrar per motius polítics. Era una persona educada i de conversa suau, per la qual cosa la gent que el coneixia havia aprés a tractar-lo amb respecte. Però, tot i això, es queixava que els mateixos companys de classe li parlaven amb condescendència *, segons el mal sentit del terme. No els hauria d'haver explicat res, deia. I potser tenia raó.  

* Una persona és condescendent quan es barreja un sentiment de superioritat amb una amabilitat mal entesa cap a la persona a qui suposadament s'intenta afavorir. És habitual obrar amb condescendència mitjançant mostres de recolzament o lloances clarament poc sinceres. De vegades, s'empra un to condescendent de manera deliberada per humiliar súbtilment a la persona a la qual es dirigeix. Wiquipedia. 

Em sembla que mai havia llegit tant com ara, per això he decidit no esperar a que s'acabi l'any per mostrar-vos els llibres que m'han tingut entretinguda un grapat d'hores. D'una banda perquè seria un post molt extens i de l'altra perquè no sé si recordaria quina impressió m'he emportat de cada llibre i només faltaria que em demanéssiu l'opinió :).  

Com que no sabria com posar-m'hi per fer una ressenya amb cara i ulls em limitaré a destacar els que m'han sorprès / impactat/ emocionat més (aquells que mataria per haver escrit jo, vaja). No estan numerats perquè no segueixen cap ordre, tots m'han agradat igual per una cosa o altra. 

Desig de xocolata (Care Santos) 

Dos tauts negres i dos de blancs (Pep Coll)

Firmin (Sam Savage) 

La terrorista bona (Doris Lessing)

Maus (Art Spiegelman)

Manuel de Pedrolo

Aprofitant que s'ha dut a bon terme un projecte de micromecenatge  per acostar als lectors l'obra de Manuel de Pedrolo, malauradament força oblidada, us deixo un fragment del seu "Diari 1986":

"Si en un moment o altre de la conversa algú et diu que penses massa, senyal, en primer lloc, que pensa d'una altra manera i, sobretot, que pensa poc.

Aquesta darrera entrada em torna a la memòria un petit episodi de temps enrere. L'indret és un establiment de comerç de l'Eixample. L'amo, català, parla en castellà amb un client que, pel que vaig entenent mentre espero, coneix de  fa molts anys i viu al veïnat. No sembla que en tingui una gran opinió quan, en ser fora l'home, es lliura a uns comentaris entre irònics i despectius sobre aquest “carallot”, com el qualifica. Aquests comentaris els fa amb el dependent, però també a benefici meu, puix que em mira mentre parla i m'inclou, doncs, en la conversa. És per això que, a la fi, em sembla justificat de dir-li:

- No deu pas ser tan carallot, si us ha fet canviar de llengua...

Posa una cara de sorpresa, però de seguida troba la resposta i, amb un petit arronsament d'espatlles, comenta:

- Català, castellà... Quina importància té?

- Bé en deu tenir per a ell -li faig observar- si entre nosaltres continua parlant el seu idioma i ens l'imposa...

I mormola el botiguer:

- No ho veig pas així, jo.

Final del trajecte. El final de trajecte de molta gent que més s'estimen pensar poc i vendre molt. Per a alguns, com aquest botiguer que potser té por de perdre clientela, és més important no “baixar del burro” que lliurar-se a una petita reflexió. Però per què ho hauria de fer, si se l'estalvien tants intel·lectuals?

La Teresa Pàmies publica una novel·la en castellà. És interessant que l'hagi escrita en aquesta llengua perquè, diu, la hi imposaven el tema, l'escenari i els personatges. Com és possible que Shakespeare badés tant? I penso en ell, quan podria pensar en tants d'altres, perquè al Paral·lel s'acaba d'estrenar Romeu i Julieta..."

Manuel de Pedrolo

Diari 1986

Per què no t'he de contractar?

Segons els experts, el currículum vitae clàssic ja no es porta. El mercat laboral està ple de persones molt preparades i, per tant, és necessari que sobresortim per damunt els demés, encara que sigui mitjançant estratègies que no tenen res a veure amb les necessitats de la plaça a què optem (és imprescindible, per exemple, que un cambrer sàpiga crear una pàgina web o un canal de YouTube per exposar el perfil professional? ).

Els empresaris ja no volen que els expliquem qui som ni que fem durant el temps lliure perquè ja poden descobrir-ho mitjançant una monitorització de la nostra reputació en línia.

El que de debò els interessa és si ens adaptarem bé a l'empresa o si constituirem una font de conflictes i insatisfacció laboral. I com que no tenen el plaer de saber com som (i, pel que sembla, no confien poder esbrinar-ho), ens demanen que nosaltres mateixos els fem la feina.

Fins fa poc una pregunta habitual de les entrevistes de treball era “Per què t'he de contractar a tu i no a un altre?”. Però ara ens la poden fer a l'inrevés: “Per què no t'he de contractar?”.

Creativitat, creativitat... cada dia sentim a dir que el mercat laboral requereix molta creativitat. Es tracta, doncs, de ser ben creatius per afrontar la qüestió. Perquè... m'imagino que aquelles respostes tronades de “perquè sóc massa perfeccionista” o bé “perquè sóc massa exigent” ja no serveixen.

Podríem emprenyar-nos perquè ens exigeixen que diguem mentires ( ei, però de manera creativa) però no ho farem perquè, gràcies a Déu, nosaltres sí que sabem adaptar-nos a qualsevol situació. 

D'amor

"El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que els altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra."

Stoner, de John Williams