Sóc d'aquí

En el seu perfil del Twitter, dues amigues es defineixen com a figuerenques i saltenques respectivament. És lògic ja que sempre han viscut a les dues poblacions gironines i, per tant, s'hi senten del tot arrelades.

Jo vaig néixer a Vidreres però tan punt l'economia m'ho va permetre vaig marxar cap a Girona. De fet, quan en la meva època d'estudiant universitària vaig conèixer la ciutat, vaig descobrir que els llocs, per sí mateixos, poden influir en les persones. És estrany però això que avui em sembla tan evident fins llavors només ho havia llegit en les novel·les i, francament, no m'imaginava que passés de debó.

Va ser una troballa descobrir que el sol fet de passejar pels carrers de Girona em provocava un benestar emocional que a Vidreres no havia sentit mai. I al cap de deu anys de viure-hi encara me'l provoca, faci calor, fred o plogui. Tan si passejo pel barri vell, com per la Devesa, com per Sant Narcís o per Fontajau.  

Això no significa que no guardi bons records del poble, especialment de l'escola i d'un bon mestre a qui un dia dedicaré un post. També de les estones de joc amb els amics. Però no conservo cap paisatge, cap indret especial, del qual enyorar-me (excepte potser la petita biblioteca pública).

Néixer en un lloc o altre no depèn de cadascú però on decidim viure, sí. De vegades l'atzar l'encerta de ple i ens col·loca en el lloc més adient per nosaltres, però d'altres li hem de donar un cop de mà.

No em cal saber quants anys són necessaris per considerar-me gironina. Quan em pregunten d'on sóc responc, convençuda, que de Girona. Potser algun dia diré d'un altre lloc, mai se sap, però de moment m'agrada ser d'aquí.

Quina hora és?

Són tres quarts i quatre minuts de nou del vespre. Pels volts d'un quart d'una tocat me n'aniré a dormir i demà vull llevar-me cap a dos quarts de deu per aprofitar el diumenge. Potser no ho aconseguiré, en definitiva és cap de setmana, però almenys sé del cert que no seran les nou i mitja.

No sóc una purista de la llengua catalana. Crec que les llengües vives han d'evolucionar amb els parlants i els temps i, fins i tot, estic a favor de manllevar, si cal, neologismes o mots provinents de llengües foranes (amb el permís de l'Institut d'Estudis Catalans, és clar).

Malgrat això estic convençuda que, pel que fa a la manera catalana d'anomenar les hores, no cal que canviem res ni ens conformem a imitar el sistema castellà per una simple qüestió de desconeixement, dificultat, brevetat o comoditat.

Sé que no es tracta d'una qüestió de vida o mort i que, malauradament, avui dia hi ha temes molt més importants que esperen ser resolts. Però no costa res esforçar-nos a parlar i escriure correctament la nostra llengua. Penso que paga la pena fer-ho abans no siguin quarts de quinze. 

 

 Notícia del Punt- Avui

Quedar retratada

Aquesta quinzena el professor d’escriptura ens ha encarregat un exercici que consisteix a mostrar com és un personatge a través de la descripció del lloc on viu. 

Ha resultat ser una feina complexa i reconec que no me n’he sortit massa bé perquè, malgrat he començat complint de manera estricte l’anunciat, he acabat explicant allò que m'ha vingut de gust, sense tenir en compte el que em demanava l’exercici.  

Finalment, doncs, no he narrat la personalitat d’un personatge sinó les aficions de l’autor de “Lolita”. I és que un passat d’escriptura solitària i intuïtiva no s’oblida fàcilment.

Tot això m’ha fet pensar en l’Ivan, una parella lingüística que vaig tenir fa temps. El noi, a més d’aprendre català, tenia una gran afició: la fotografia. I es dedicava a retratar l’interior de les bosses de mà de les senyores per, a partir dels objectes que portaven, descriure la seva manera de ser.

No sé si valdria la pena dedicar temps a la meva bossa, ja que només hi guardo el moneder, el telèfon mòbil, un bloc i un bolígraf.

Pel que sembla, la personalitat no es deixa retratar així com així.

Àdeu-siau

La descripció: Parlar d'una persona mitjançant la descripció visual, tàctil, auditiva... del lloc on viu.

-       Senyora Vera, si us plau, ha arribat l’hora

L’Elisabet va acostar l’orella a la porta de l’habitació 301. Silenci.

-       Per l’amor de Déu, senyora, no m’ ho posi tan difícil

L’únic soroll que se sentia en tota la planta provenia de l’ascensor que hi havia al capdavall del passadís.

Va descloure la mà i va mirar la clau mestra. Sense adonar-se'n, l’havia premut tan fort que tenia el palmell ple de marques profundes i allargassades.

-       Em sap greu, senyora Vera

Va introduir la clau dins la ranura i va girar-la fins sentir el clic. Va empènyer la porta poc a poc.

-       Senyora Vera?

Un cop els ulls van avesar-se-li a la foscor va localitzar l’interruptor i el va prémer. Va esperar que el llum que coronava l’amplíssima estança prengués força.  Com sempre, tot feia olor de cafè.   

Va mirar el sofà de pell vermella, on tantes vegades s’havien assegut tots tres a berenar, i la tauleta baixa de cristall blanc. Ni rastre de les tasses de porcellana, ni de les pastes de mantega, ni del sucre moreno. Damunt la taula només hi havia un cendrer brut i un tauler d’escacs orfe de peces. L’Elisabet va aturar-se. Trobava a faltar alguna cosa, malgrat encara no sabia quina.  

Va creuar la moqueta de llana beix amb les sabates de carrer, ara ja hi hauria qui se n’ocupés, i va deixar-se caure damunt del sofà. Davant seu quedava l’estanteria, atapeïda de mapes de carreteres, novel·les d'autors russos i nord-americans, diccionaris i  manuals de lepidopterologia i d’entomologia.

D’on li venia aquesta fal·lera pels insectes? L’Elisabet va sospirar. Algun dia la Vera li ho explicaria. O  potser no li explicaria mai més res.

Va apropar-se, arrossegant els peus, fins al moble escriptori, que estava il·luminat pels raigs de llum solar que es filtraven a través dels vidres de la finestra. Els papers estaven pulcrament col·locats dins caixes de cartró que feien olor de nou. Va obrir-ne una amb compte i ràpidament la va tancar sense haver llegit ni una sola paraula. Sentia que no hi tenia dret.

Just en aquell moment va adonar-se que la màquina d’escriure de Navokov havia desaparegut. Damunt la taula, plena de pols, encara se’n podia distingir  la petjada.  

Aparences- Relats conjunts

* 3a aportació a  Relats conjunts


Johannes Vermeer, Al·legoria de l'art de la pintura, 1673

-          I això de l’al·legoria que és?

-          Doncs una mena de símbol

-          Un símbol de què?

-          De qualsevol concepte abstracte, la  llibertat, l’amor, la pintura, la guerra... mama, estigues quieta, si us plau

-          I aquest quadre és una al·legoria?

-          Sí, és clar... una al·legoria de la literatura.

-          Però jo no sé llegir

-          No importa,  mentre ho sembli...  Fes com si miressis el llibre

-          I no podria fer veure que cuino?

-          No dona, no

-          Que rento els mitjons?

-          Ai mama, et dic que no!

-          I la màscara, quan me la posaré?

-          Quan pinti l’al·legoria del teatre

-          No hi he anat mai, al teatre

-          No passa res. Aixeca una mica la barbeta

-          I tu perquè t’has posat aquesta roba?

-          És roba de pintor

-          Però si no saps pintar

-          Coi, que no passa res!

On el posem?

Representar el rol de cap  no és fàcil. És possible que n’hàgim conegut de molt diversos, des del dictador (aquell que imposa per força les seves idees i destrueix la creativitat dels altres) fins al liberal (aquell que no jutja ni avalua les aportacions dels demés i només opina si li demanen) però difícilment els tractarem com si fossin uns companys qualssevol.

El tema és més complicat quan ens situem fora de les hores de feina. Per exemple durant el sopar de nadal o una sortida d’empresa. Al costat de qui s’asseurà el cap? Qui compartirà el cotxe amb ell? Si tothom li té tírria  la solució és clara: al costat de l’últim d’arribar o del més despistat. Però si resulta que el superior és una persona entranyable –o si més no passable- ?  Ningú no vol fer-li un lleig però tothom prefereix tenir-lo lluny per poder mantenir una conversa distesa. Al cap i a la fi no són hores de feina!

De vegades qui acaba posant les coses a lloc és el mateix cap. N’hi ha que, de bon començament, ja es col·loquen al costat de la resta de persones que manen, començant pels que ho fan més i acabant pels que ho fan menys. De la resta de treballadors, ni se’n preocupen.

Hi ha caps, però, que no ho tenen tan estudiat i els sembla que, si no es comporten com un treballador més, els titllaran de prepotents o estirats. Llavors miren de barrejar-se entre la multitud, esgarrapant aquella cadira que els treballadors havien reservat pel company que ha trucat per avisar que venia tard  o essent el primer d'arribar i asseient-se al bell mig de la taula, sense donar cap possibilitat a la resta d’escapar-se’n.

Com deia la cançó, és l’ofici del burgés, menjar beure i no fer res. Sigui com sigui, hi ha tràngols pels quals tots hem de passar.

Ressentiment

El temps del relat: Començar amb una escena, continuar amb una retrospecció en forma de resum que inclogui una el·lipsi i finalitzar amb una digressió reflexiva.

 

Tot i que el carrer era ample i ella caminava per la vorera oposada, no li va costar reconèixer-la . Just veure-la, la Marina va desviar la mirada i va accelerar el pas.

-       Marina, Marina!- va cridar l’Eva mentre creuava temeràriament el carrer

-       Guaita-la! Com estàs?

-       Vaig fent, com sempre. I tu com estàs?

-        He sortit un moment de la feina per fer uns encàrrecs

-       Encara treballes allà?

 

Feia més de deu anys que la Marina havia entrat a treballar a la fàbrica del senyor Gordoa.  Va començar a la cadena de muntatge i ràpidament va ascendir a adjunt de secretària. Ara ocupava el càrrec de gerent, el segon més important de l’empresa.

-       Sí, i tant. És que tinc una mica de pressa... –va dir la Marina, mirant el rellotge

-       I els nens que fan? Ja deuen ser molt grans, no?

-       Sí, déu ni do, ara són a escola

-       I són tant alts com tu i el teu home? No crec que es quedin curts

-       Mira Eva, és que he de tornar a la feina

-       Escolta, i tu no podries preguntar al senyor Gordoa si necessita algú perquè li porti la comptabilitat o l’assessori amb els temes legals, vam estudiar plegades, saps que sóc bona en el que faig, a més aprenc ràpid...

-       Ui, és que jo no tinc ni veu ni vot a la fàbrica, el senyor Gordoa és qui s’encarrega d’aquests temes. Em sap greu eh

-       Va dona, m’han dit que ets tu qui remena les cireres

-       Doncs t’ho han dit malament. Perdona però  he de marxar

 
En aquesta vida ningú no regala res, va pensar la Marina mentre la silueta de la seva amiga, encara palplantada al mig de la vorera, anava fent-se petita.

És clar que hauria pogut donar-li un cop de mà però no en tenia ganes. Per arribar on era havia robat hores a la família, havia treballat nits senceres, s’havia empassat l’orgull davant del fastigós d’en Gordoa un munt de vegades. No, ella no havia tingut una vida fàcil.

No com l’Eva, que sempre ha estat la més popular, la més llesta, la més moderna, la que havia d'arribar més lluny. A la llarga, tothom té el que es mereix. 

El boig del telèfon

Diuen que Adrià Puntí, ara reencarnat en Josep Puntí, li ha dedicat la cançó “El boig del telèfon roig” però com que no és “L’Empordà”, no he sabut trobar-ne la lletra.

Sigui com sigui el boig del telèfon continua voltant per Girona però fa molt de temps que no duu telèfon. Va deixar de portar-lo quan els mòbils, els que només trucaven i enviaven missatges, van envair totes les butxaques i bosses de mà dels gironins.

Fins llavors, quan ens el trobàvem pel carrer, ens exposàvem a que ens encastés l'auricular a l’orella per convidar-nos, amb mímica, a parlar amb un interlocutor imaginari. Tots els que el coneixíem solíem accedir-hi respectuosament.  

Avui, en canvi, ja no parlem per telèfon ni amb persones reals ni imaginades. Avui revisem el correu, llegim els titulars de la premsa, responem wasaps, enviem alguna foto, donem un cop d'ull al Facebook i al Twiter, consultem la previsió meteorològica... i  tot sense  deixar de caminar en cap moment, no fos cas que ens sobrés temps per deixar volar els pensaments.  

Ben mirat, l’home no podia fer cap altra cosa que abandonar el telèfon roig. Perquè quin sentit té assumir el paper de boig de la ciutat quan els demés ho són més que tu?

 

Tres de Banyoles

 

 

 

 

 

Si us ve de gust, podeu enviar-me fotografies de balcons a lgiraltt@gmail.com. Gràcies!!!

Menjar feliç

Tal com estan les coses avui dia, costa anar amb un somriure a la feina. Potser per això la mestra de la meva filla cada dilluns demana als alumnes que dibuixin què han fet durant el cap de setmana.

A més de per raons didàctiques, penso que utilitza aquesta estratègia per facilitar que sorgeixi dins del grup alguna situació tendra que li renovi els ànims, cosa que no és difícil perquè els nens d’aquesta edat són del tot imprevisibles i tenen una escala de valors  diferent de la dels adults.

Malauradament la Clara que, com tots els infants de 5 anys, viu en el seu món particular, no té en compte els desitjos de la seva “senyoreta”.

M’explico. Per les vacances de Setmana Santa vam fer un munt de coses: vam assistir a una fira romana, vam anar a veure els manaies, vam fer la mona i vam menjar els bunyols, vam visitar la catedral de Girona i la muralla, vam celebrar l’aniversari de l’avi, vam anar a sopar a casa d’una amigueta i vam anar al cinema, amb crispetes incloses. Un dia, tornant de comprar, també va anar al McDonalds.

 

Imagineu què va dibuixar el primer dia d'escola?

Zona Clients

(27 de març)

-       No, no hace falta que mandes un burofax, con una carta por correo ordinario es suficiente

(2 d’abril)

-       Bona tarda, truco perquè vaig sol·licitar donar de baixa aquesta línia telefònica i veig que encara no s’ha fet efectiu

-       De acuerdo. Me dice el número de línea por favor

-       679726550

-       Me puede confirmar su nombre si es tan amable

-       Loreto Giralt

-       De acuerdo. Un momentito que localizo su expediente en el ordenador

-       Gràcies

-       (…)

-       Señora Loreto, si es tan amable d’esperar un momentito más por favor

-       Molt bé, gràcies

-       (…)

-       Señora Loreto, en su expediente no aparece ninguna solicitud de baja

-       Tinc el resguard del burofax conforme l’han rebut

-       Muy bien. Espere un momentito por favor

-       (…)

-       Señora Loreto, aquí consta que su petición nos ha llegado esta mañana, por lo tanto la baja se hará efectiva  a las 48 horas

-       Perdoni però en el resguard posa que el burofax va entregar-se el dia 1 d’abril, a les 9.43 i que el va recollir el senyor Amador Rico Colina

-       De acuerdo señora Loreto. Si es tan amable de esperar un momento que compruebo los datos

-       Gràcies

-       (…)

-       Señora Loreto, su baja se hará efectiva el día 3 de abril a partir de las 8 de la mañana. Tiene alguna duda más?

-       No, gràcies, ara està tot bé

-       Muy bien señora Loreto. Si es tan amable le paso una encuesta para que valore nuestro servicio

 

Nota pels lectors: La veritat és que m'han sorgit un munt de dubtes però de vegades és millor passar pàgina.

Creients no practicants



Tapís de la Creació. Museu Capitular de la catedral de Girona

 

Segons el Punt-Avui (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/632395-catalunya-un-dels-paisos-mes-laics-de-leuropa-secularitzada.html) la religió catòlica podria deixar de ser majoritària a partir del 2025 a Catalunya ja que només un 10% de la població estarà batejada.

No fa gaires anys els pares batejaven els nadons tot just néixer. Era un costum tan arrelat que no es plantejaven una altra cosa. Avui dia, en canvi, qui opta per aquest sagrament ja no ho fa per inèrcia ni tradició sinó després d’haver sospesat racionalment tots els pros i contres.  

Suposo que perquè sóc poc religiosa, només trobo inconvenients a l’hora de complir fil per randa els preceptes de la fe cristina. Estimar a Déu sobre totes les coses, assistir a missa els diumenges i festes de guardar, combregar, dejunar, resar, no mentir, rebutjar segons quins actes, evitar pensaments impurs, confessar els pecats i predicar sempre amb l’exemple.

D’avantatges, en canvi, no en trobo tants: la transmissió de valors positius  i el fet de tenir a la nostra disposició un matalàs on caure si les coses van maldades.

Com que els valors també poden trasmetre's  des de la laïcitat només m'inquieta  el tema del matalàs. I, sincerament, em sembla tan personal, complex, difícil i jo mateixa el tinc tan poc resolt que prefereixo no insistir-hi.

Sigui com sigui, l’any 2025 m'he proposat d'admirar les persones compromeses amb l’església catòlica. Sobretot perquè seran cristianes fins el moll de l'os.

De quina altra manera podria ser? Tingueu present que ja no és castigarà –ni econòmicament, ni moralment, ni socialment- als que no compleixin amb la tradició i, per tant, no serà necessari "inventar-se" una religió a mida ni el “jo sóc creient però no practicant”.

 Pel que fa a la resta d'individus, si aconseguim ser una mica més espirituals, que no vol dir religiosos, ja tindrem molt de guanyat.