Llibres 2014

Aquest any no puc queixar-me, he llegit més que mai i m'ho he passat molt bé. Llàstima que el llegir fa perdre l'escriure! El gran descobriment? Sens dubte l'Italo Calvino el qual, tot i ser un clàssic, no coneixia. 

Per cert, sabíeu que el passat dimarts a Girona vam estrenar biblioteca?  És diu  Carles Rahola, és la biblioteca més gran de Catalunya i l'ha pagada l'Estat Espanyol, tot i que la gestiona la Generalitat. Que per què s'ha rascat la butxaca? Doncs no ho sé ni m'interessa. L'únic que m'importa és que ja la tenim aquí! I és que les biblioteques són un gran invent.

L'únic problema és que al gener, a inauguració oficial, voldrà assistir-hi algun representant de l'Estat. Mentre no sigui en Wert...

Autopublicació

S'acosten les festes de Nadal i, ara més que mai, els aparadors de les llibreries estan plens d'obres d'autors poc coneguts que s'han autofinançat l'edició, ja sigui amb els seus propis estalvis o mitjançant plataformes de micromecenatge, les quals s'han presentat com el remei de tots els mals quan, en realitat, constitueixen una manera elegant de fer pagar als ciutadans per un dret -l'accés a la cultura- que hauria d'estar inclòs en l'anomenat estat del benestar, com la sanitat i l'educació.

Però no ens enganyem: sovint l'única manera que tenen els nous escriptors i escriptores per donar-se a conèixer es rascar-se la butxaca. Importa poc la qualitat d'allò que han escrit perquè, sense padrins, cap editorial s'arriscarà a publicar-los l'obra.

Fa un grapat d'anys, quan encara vivia a Vidreres amb els pares, la meva veïna va decidir auto-publicar-se un llibret de poemes i va deixar uns quants exemplars a l'Estanc, l'únic establiment del poble on venien llibres -poquets i poc variats, no us penséssiu-.

No sé si ningú va comprar-ne cap, a part dels amics i familiars. Jo tampoc vaig fer-ho, entre d'altres coses perquè sóc poc aficionada a la poesia i, als 20 anys, encara ho era menys.

El que sí va arribar-me van ser les xafarderies -en els pobles viatgen amb AVE- , les quals, en general, venien a dir que, si s'havia de pagar la publicació ella mateixa, devia ser un llibre pèssim.

No tindré l'oportunitat de comprovar-ho. Per internet no he trobat referències d'aquest llibre ni de cap altre. He descobert, en canvi, que l'autora va llicenciar-se en dret i en traducció i interpretació i que ha publicat alguns articles sobre el tema. 
Segons el currículum que té penjat a la xarxa, ara es dedica a la traducció jurada d'anglès/ espanyol i de català/ espanyol. No menciona, en canvi, l'anglès/ català. Al cap i a la fi, que els jutges s'expressin i comprenguin el català a Catalunya no és important...

La qüestió és que, de poesia, no he trobat res de res. Potser la meva antiga veïna podria tornar a intentar-ho, ara que auto-publicar-se no és cap vergonya, sinó que es tracta d'una bona opció i fins i tot, una necessitat. 

Per si us interessa, us deixo un enllaç a un post que parla dels avantatges de l'autopublicació: autopublicar tu libro o no autopublicar tu libro i un altre, d'en Salvador Macip, que parla de la necessitat dels editors Per què serveix un editor?

Martells

Quan era estudiant de l' ESARQ, la Maite va obtenir totes les beques, premis i reconeixements possibles. Va graduar-se amb matrícula d'honor i gràcies a aquests bons resultats i als contactes que li va facilitar el seu oncle, se li van obrir les portes dels despatxos d'arquitectura més prestigiosos del món: Paul Andreu, Stan Allen, I.M Pei, Zaha Hadid, Norman Foster, Tadao Ando...

Però ella no tenia cap ganes de treballar d'arquitecta. De fet, no volia treballar de res. Preferia fer com aquells joves japonesos que, abans de endinsar-se en el món laboral, els permeten disfrutar de un o dos anys de bogeria absoluta, durant els quals ningú no els demana responsabilitats de res.

Si havia estudiat arquitectura, havia estat per fer content a aquell oncle que sempre l'havia tractada tant bé i que, d'altra banda, també era un arquitecte amb molt de prestigi. Es sentia orgullosa d'haver-ho aconseguit però ara no sabia com fer-ho per no decebre'l.

Fou per això que, quan l'any passat, l'arquitecte de Tòquio Shigeru Ban va obtenir el premi Pritzker se li va ocórrer la idea: ella també s'hi presentaria i, fins que no aconseguís guanyar-lo, no es posaria a treballar. El tarannà exigent i perfeccionista que havia demostrat durant tota la vida seria el pretext ideal perquè ningú no la qüestionés.

Va treballar durant mig any, dedicant-s'hi a consciència, tal com estava acostumada a fer, i finalment obtingué un resultat força esperançador. 

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982

L'obra era de ferro macís i estava composta de milers de martells amb les maces ben afilades que es recolzaven un a l'altre. Qualsevol pressió a la base d'un dels mànecs podria desequilibrar el conjunt i fer que tots els martells caiguessin com fitxes de dòmino.

A la Maite se li escapava el riure per sota del nas quan va presentar el projecte als membres del jurat. Malgrat això, va defensar-lo amb totes les forces: “si ens ajudem els uns als altres, tots seguirem dempeus. Si un cau, caiem tots”. L'objectiu era fer arribar el solidari missatge a les noves generacions i, per tant, com que tothom sap que els joves no escolten, calia ubicar la vasta estructura davant dels seus nassos: a les portes principals de les escoles, instituts i universitats de tot el país.

Al cap de tres setmanes, una trucada d'una periodista de l'ABC va desvetllar-la de la ressaca de la nit anterior. Li va tornar a la boca el regust del gintònics que encara no havia digerit:

- Senyora Maite Calatrava. Ens hem assabentat que ha guanyat el premi Pritzker d'enguany. Quan li va bé que l'entrevisti?

La meva col·laboració al blog Relats Conjunts 

Jocs per no fer broma

Saps a què hem jugat avui, a l'hora del pati, amb la Mariam?

Jo sóc una fada i faig que la Mariam i la seva germana es tornin petites, tant petites com la barrufeta. Així, si els prenen el pis, podran anar a viure sota d'un bolet dels que tenen taques.  I si algun dolent vol tornar-les a  fer fora de casa es morirà de mal de ventre.    

6 d'Hondarribia (Gipuzkoa)

Tren geltokia

Neguko igande goiz hotz honetan
nora gabeko trena nasa ondoan isil
barne ilun ate-leihoak oro
hertsirik lo balego bezala...

Ametsetan, agian, zuk eta biok behin
zoriontasunera egin genuen
joan-etorriko bidaia labur hura
ezin ahantzirik...

Neguko igande goiz hotz honetan
burdin bide luzeak zerumugaz bestalderantza doaz,
haiek ere nonbait, azkenean,
bi maitale dohakaberen gisa,
elkartuko diren esperantza zoroan...

Luigi Anselmi


Como un gran árbol negro

Como un gran árbol negro nos acoge la noche
en su copa, repleta de nidos y de estrellas.

O como oscura mar cuyas altas espumas
llegan alguna vez a acariciar el cielo.

Bajo las tibias aguas se deslizan felices
los peces relucientes del deseo
ajenos a las playas que inmóviles acechan
ocultas tras las olas.

Sobre la piel ardiente las manos y los labios,
navíos silenciosos, confunden sus estelas.

Abrázame otra vez: abrázame, amor mío,
antes de que los pájaros desplieguen
como una gran pancarta azul el cielo
y exijan, implacables, con sus gritos furiosos
el fin de nuestra dicha.


Moltíssimes gràcies una altra vegada per les fotos, XeXu !

Si voleu llegir més poesia d'autors bascos, doneu un cop d'ull a aquest blog