diumenge, 18 de maig del 2014

El progrés - Relats Conjunts

Màquina d'escriure Underwood, 1874


Dimarts, 16 de novembre de 1894 a les sis de la tarda ACTE de protesta a la plaça de            l' Ajuntament.

No us deixeu entabanar ! Digueu NO a l'escriptura sense personalitat, NO a la uniformització de les idees, NO a l' avorriment, SÍ a la llibertat!

ACTUACIÓ DE LA COBLA-ORQUESTRA D'ESTEVE GARRETA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

Hi haurà xocolata amb xurros i un bolígraf de regal per tots els participants.

A la mitja part cremarem una Underwood.

Organitza: Gremi d'escribans de Girona 

La meva aportació a Relats Conjunts de maig 


divendres, 9 de maig del 2014

La gent gran



Fa un dia ennuvolat. Dos homes es troben al passadís de l’hospital de Banyoles. Porten roba elegant, fan olor de colònia i ambdós s’ajuden d’un bastó per caminar. Pel cap baix tenen més de vuitanta anys.
  • Noi, quan et veig a tu sembla que em miri al mirall- diu el primer.
  • Cagondena, tu! A mi em passa el mateix- respon l’altre abans de clavar-li un copet amistós a l’espatlla.

Crec que el sol no trigarà a sortir.

dimarts, 6 de maig del 2014

7 del Marroc

Tetuan

Tetuan

Tetuan

Tetuan

Tetuan

Tànger

El Jebha

ENSÉÑAME LA NOCHE

Enséñame la noche..

para engalanarme con mis heridas,
y sofocar con mi pie
las últimos suspiros del otoño.


***


Enséñame la noche..

para picotear el cuenco vacio del tiempo
y que me llegue la saciedad
de la boca del desierto.


***


Enséñame la noche..

Para percibir la reintegración de las partículas del barro
En mi cuerpo.


***


Enséñame la noche..

para Bailar con los fantasmas
que me atemorizan
y dormir sobre su fatiga


***


Enséñame la noche..

para construirte
con mis sueños un trono
y dormir a tus plantas


***


Enséñame la noche..

para nacer de un sueño
y amar mi muerte
al despertar.


Fatiha Morchid
Traducció: Abdellatif Zenna


Moltes gràcies  Un puntal d'Hèrcules per les fotografies.  No us perdeu el seu blog! 


dissabte, 3 de maig del 2014

Fugida de cervells



Tots els que estudien una carrera haurien de marxar uns anys a treballar a l'estranger” deien aquest matí un parell de joves que esmorzaven a la taula del costat. Fins aquí, bé. El que no comparteixo és la segona part del diàleg:
No entenc com poden haver-hi profes o metges que no s'hagin mogut mai del poble, així ens van les coses”
A veure, tots sabem que el jovent té un munt de motius per marxar a treballar a l'estranger, formar-se i, si els ve de gust, quedar-s'hi a viure. Per més greu que ens sàpiga penso que no tenim cap dret a demanar-los que no ho facin, sobretot si tenim en compte el panorama que els hem deixat.
Allò que no em sembla bé és que cap professional sigui desprestigiat pel fet d'estudiar a les nostres universitats, marxar una temporada per aprendre anglès si li ve de gust i tornar per treballar ben a prop de casa quants més anys millor.

Marxar a l'estranger és una opció (no una solució a l'atur, com ens vol fer creure el govern), però treballar a Catalunya hauria de ser un dret. I, encara que entenc que la reacció de la noia és una mena de mecanisme de defensa (accentuar el costat bo de l'adversitat) em recorda a aquells que, després de patir una malaltia greu, se senten superiors als demés pel fet d'haver “crescut com a persones”. Consti que no dic que sigui fals, ni que treballar a l'estranger no sigui positiu, però una cosa no garanteix l'altra: ni tots els professionals que han marxat són bons ni tots els que s'han quedat són dolents. Les coses mai no són tant simples.