”Tots
els que estudien una carrera haurien de marxar uns anys a treballar a
l'estranger” deien aquest matí un parell de joves que esmorzaven a
la taula del costat. Fins aquí, bé. El
que no comparteixo és la segona part del
diàleg:
“No
entenc com poden haver-hi profes o metges que no s'hagin mogut mai
del poble, així ens van les coses”
A
veure, tots sabem que el jovent té un munt de motius per marxar a
treballar a l'estranger, formar-se i, si els ve de gust, quedar-s'hi
a viure. Per més greu que ens sàpiga penso que no tenim cap dret a
demanar-los que no ho facin, sobretot si tenim en compte el panorama
que els hem deixat.
Allò
que no em sembla bé és que cap professional sigui desprestigiat
pel fet d'estudiar a les nostres universitats, marxar una temporada per aprendre
anglès si li ve de gust
i tornar per treballar ben a prop de casa quants més anys millor.
Marxar
a l'estranger és una opció (no
una solució a l'atur, com ens vol fer creure el govern),
però treballar a Catalunya hauria de
ser un dret. I, encara que entenc que la reacció de la noia és una mena de mecanisme de defensa (accentuar
el costat bo de
l'adversitat) em recorda a aquells que,
després de patir una malaltia greu, se senten superiors als demés
pel fet d'haver “crescut com a persones”. Consti que no dic que
sigui fals, ni que treballar a l'estranger no sigui positiu, però
una cosa no garanteix l'altra: ni tots els professionals que han
marxat són bons ni tots els que s'han quedat són dolents. Les coses
mai no són tant simples.
+Eva+Albiol.jpg)
