La metamorfosi del funcionari

Quan en Grau Samarra va despertar-se un matí després d'un somni intranquil, va trobar-se damunt del llit convertit en un monstruós insecte. Un cop superat l'ensurt inicial, va baixar  del matalàs amb parsimònia i va dirigir-se al lavabo arrossegant les potes peludes i primes per la sanefa de les rajoles. L'inevitable posició no bípeda li impedia arribar a l'aigüera, així que va veure's obligat a rentar-se la cara en una petita bassa d'aigua que s'havia format prop de la tassa del vàter. Lluny de sentir fàstic, però, la ferum del líquid va proporcionar-li una agradable sensació de frescor per tot el cos.

Era dilluns i, deixant de banda aquell petit contratemps, en Grau frisava per arribar a l'oficina, engegar l'ordinador, prendre's un cafè amb llet amb escuma i comprovar els missatges de correu electrònic mentre esperava que arribessin els companys.

Feia temps que era funcionari del departament d'Interior, va accedir-hi després de superar unes oposicions no gens fàcils i ara, al cap de cinc anys, les hores li passaven volant. No cal dir que també gaudia caminant per la muntanya, anant en bicicleta, llegint una bona novel·la i prenent copes amb els amics fins a la matinada. Però de dilluns a divendres, de vuit a tres, xalava d'allò més redactant informes, fent estadístiques i tramitant expedients sancionadors.

Malauradament, a no ser que volgués enfrontar-se amb amics, familiars i coneguts, o córrer el risc que el titllessin de bitxo rar, això darrer no podia dir-ho en veu alta.

Va mirar-se al mirall i va sospirar. Feia una fila horrorosa, havia de decidir-se a sortir de l'armari o  acabaria molt malament. 


Dedicat a tots els funcionaris que, malgrat tot, els agrada anar a treballar

Ramon Folch i Camarasa

Dimecres passat l'Espartac Peran va anar fins a Palau- solità i Plegamans a entrevistar a l'escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa, fill de Josep Maria Folch i Torres.

Cal dir que no havia planejat veure l'entrevista sencera; tenia tota la tarda per davant i preferia avançar la lectura de “Pnin” de Vladímir Nabòkov arrepapada en el sofà. La televisió, com a soroll de fons, només hi era per fer-me companyia.

Però les paraules d'aquell senyor gran, culte, una mica entremaliat van atrapar-me. Responent a una pregunta de l'entrevistador, va dir que la vinculació de la seva família amb el poble era llarga i que no ens volia avorrir explicant-nos-la. Però l'Espartac va insistir -farem un resum- va dir-li i en Ramon va començar a parlar-nos del seu oncle Lluís Folch i Torres, que era “apsique, psiquiatre o no sé què”. 

Feia broma, és clar que sabia pronunciar perfectament psiquiatre. Llavors se'm va encendre la bombeta, vaig buscar qui havia traduït de l'anglès al català la meva edició de butxaca de Pnin i efectivament va ser el mateix  Ramon Folch i Camarasa l'any 1992.

Repasso les pàgines de la novel·la i penso que simple que ha de ser "psiquiatre", per a una persona que escriu mots tant bells com “fet corglaçador” o “peus jovenívols que petjaven uns graons”.

En Ramon està segur que arribarà als cent anys, viu o mort però hi arribarà. Tant de bo estigui tant eixerit com ara.  

Simulació simulada

Al contrari que els infants i els animals (i els borratxos?) les persones grans tenim una gran capacitat de simulació: podem simular que estem contents, que ens alegrem dels aconseguiments dels demés, que ens cau bé el company de feina, que ens hem divertit a la festa d'aniversari... I podem fer-ho sense esforçar-nos-hi massa, ens surt gairebé de manera natural.

Però sempre hi ha persones que necessiten anar més enllà i ideen noves estratègies perquè allò tant important que volen transmetre ens arribi clar i fort.

És el cas d'un individu que es disposava a entrar a l'oficina i, quan va adonar-se que la majoria teníem els ulls clavats a la pantalla de l'ordinador i no li fèiem ni cas, va desitjar fervorosament que el miréssim. Podia haver dit “Ei, nois i noies, sapigueu que acabo d'entrar. Us prego que em mireu i m'escolteu perquè necessito sentir-me important almenys aquí” Però era massa evident. Què podia fer? Alçar la veu? Parlar de sexe? Fer un acudit fàcil? No, de seguida hauríem notat que pretenia atraure la nostra atenció. Doncs he d'admetre que va trobar la solució ideal (d'aquelles que només poden utilitzar-se un cop però són infal·libles): va entrar caminant com un lladre de còmic. Ja sabeu, de puntetes, amb l'esquena vinclada i demanant silenci amb el dit fregant els morros sortits. No vull molestar, perdoneu... No va fallar. També cal dir que es trobava en una oficina plena de Mossos d'Esquadra però no crec que ningú pensés que venia a robar. 

Tots els camins porten a Roma

Quan estava embarassada veia panxes fins a sota de les pedres; quan vaig adoptar la Cuca van aparèixer del no res un munt de gossos de la mateixa raça; quan vaig decidir  moure'm per la ciutat amb bicicleta el carril bici se'm va fer petit... quan per fi he visitat Roma me n'he adonat que la dita “Tots els camins porten a Roma” ha de ser certa de veres perquè, sinó, com s'explica que tothom hi hagi estat, i no una, sinó dues i tres vegades?

La gent surt de casa per anar a treballar i, de sobte, es troben davant del Panteó d'Agripa. S'encamina cap a la universitat i arriba al Coliseu. O baixa a prendre un cafè per desconnectar de les tasques domèstiques i, sense adonar-se'n, es troba admirant el sostre de la Capella Sixtina. I és una sort perquè Roma no te l'acabes ni en quatre ni en deu dies. Qualsevol moviment en fals, qualsevol petita sortida de ruta i ensopegues de morros amb una font impressionant que no estava indicada a la guia o una església que, malgrat de fora sembla modesta, quan hi entres quedes estabornit de tanta majestuositat.

S'hi ha d'anar i s'hi ha de tornar. Nosaltres, per si de cas, vam llançar un parell de monedes a la Fontana de Trevi.   

Sis de A Coruña

Moltes gràcies de nou pels balcons, Marta C. ! 

Antecomienzo

No detenerse.
Y cuando ya parezca
que has naufragado para siempre en los ciegos meandros
de la luz, beber aún en la desposesión oscura,
de donde sólo nace el sol radiante de la noche.
Pues también está escrito que el que sube
hacia ese sol no puede detenerse
y va de comienzo en comienzo
por comienzos que no tienen fin. 

José Ángel Valente