S'acosten les festes de
Nadal i, ara més que mai, els aparadors de les llibreries estan
plens d'obres d'autors poc coneguts que s'han autofinançat l'edició,
ja sigui amb els seus propis estalvis o mitjançant plataformes de
micromecenatge, les quals s'han presentat com el remei de tots els
mals quan, en realitat, constitueixen una manera elegant de fer pagar
als ciutadans per un dret -l'accés a la cultura- que hauria d'estar
inclòs en l'anomenat estat del benestar, com la sanitat i
l'educació.
Però no ens enganyem:
sovint l'única manera que tenen els nous escriptors i escriptores
per donar-se a conèixer es rascar-se la butxaca. Importa poc la
qualitat d'allò que han escrit perquè, sense padrins, cap editorial
s'arriscarà a publicar-los l'obra.
Fa un grapat d'anys,
quan encara vivia a Vidreres amb els pares, la meva veïna va decidir
auto-publicar-se un llibret de poemes i va deixar uns quants exemplars
a l'Estanc, l'únic establiment del poble on venien llibres -poquets
i poc variats, no us penséssiu-.
No sé si ningú va
comprar-ne cap, a part dels amics i familiars. Jo tampoc vaig fer-ho, entre d'altres coses perquè sóc poc aficionada a la
poesia i, als 20 anys, encara ho era menys.
El que sí va
arribar-me van ser les xafarderies -en els pobles viatgen amb AVE- ,
les quals, en general, venien a dir que, si s'havia de pagar la
publicació ella mateixa, devia ser un llibre pèssim.
No tindré
l'oportunitat de comprovar-ho. Per internet no he trobat referències d'aquest llibre ni de cap altre. He descobert, en canvi, que l'autora va
llicenciar-se en dret i en traducció i interpretació i que ha publicat alguns articles sobre el tema.
Segons el currículum que té penjat a la xarxa, ara es dedica a la traducció jurada d'anglès/ espanyol i de català/ espanyol. No menciona, en canvi, l'anglès/ català. Al cap i a la fi, que els jutges s'expressin i comprenguin el català a Catalunya no és important...
Segons el currículum que té penjat a la xarxa, ara es dedica a la traducció jurada d'anglès/ espanyol i de català/ espanyol. No menciona, en canvi, l'anglès/ català. Al cap i a la fi, que els jutges s'expressin i comprenguin el català a Catalunya no és important...
La qüestió és que,
de poesia, no he trobat res de res. Potser la meva antiga veïna podria tornar a intentar-ho, ara que
auto-publicar-se no és cap vergonya, sinó que es tracta d'una bona
opció i fins i tot, una necessitat.
Per si us interessa, us deixo un enllaç a un post que parla dels avantatges de l'autopublicació: autopublicar tu libro o no autopublicar tu libro i un altre, d'en Salvador Macip, que parla de la necessitat dels editors Per què serveix un editor?
Fa ja temps que em va semblar entendre que no calia ni tan sols autopublicar-se, o dit duna altra manera, n'hi havia prou en publicarho a un bloc. El de poesia: ANOARRA passa de les 22 mil visites i el d'HAIKUS de les 23 mil. Fins i tot Siete hora en la Habana passa de les 3 mil. A quin poeta han llegit tant en paper?, a pocs, a molt pocs.
ResponEliminasalut
No sé que faré si arribo acabar el meu projecte de novel·la. Vull dir, tinc clar que m'agradaria publicar-la, sé que es difícil aconseguir--ho amb una editorial, però no tinc clar si em decantaré per l'auto-publicació encara que em sembla una proposta interesant
ResponEliminaJo penso com en Francesc... Crec que mai no tindria més lectors en paper dels que tinc al blog.
ResponEliminaDe tot plegat, és la necessitat de tenir padrins per poder publicar en una editorial. Puc entendre que les editorials arrisquin poc, sobretot en moments que els costa molt publicar i les vendes són poquetes, però que et publiquin si ets parent de no sé qui, o perquè tens negocis amb no sé qui altre em fa més mal. Per no dir que si ets mediàtic ja ho tens fet, quan pot ser que el llibre sigui una merda, però només amb el nom de la coberta ja ven. I és que els lectors de vegades som una mica capsigranys.
ResponEliminaAixò de l'auto-publicació no ho acabo de veure clar, és molt esforç poder vendre els llibres en un lloc vistós, i una energia que no tots tenim. Si t'hi poguessis dedicar a temps complet encara, però cap escriptor novell pot viure de la seva obra o obres, a banda d'això ha de pencar vuit hores, o les que siguin.
Ah, potser tinc mentalitat antiga, eh, però et diré que encara penso que si s'ho has de publicar tu mateix és que no és prou bo. Ja sé que això xoca amb el que deia més amunt i el que dius tu, però sóc ingenu (o vull ser-ho) en algunes coses, i el tema de la justícia n'és una.
El problema de l'autopublicació és que els llibres tenen molt poca visibilitat perquè no disposen d'una bona distribució, i al final només els llegeixen -si és que ho fan- família, amics, coneguts i saludats.
ResponEliminaEls blogs són una alternativa, i presentar-se a concursos literaris en pot ser una altra.
Tot depèn dels motius que es tinguin per publicar... Si és perquè et fa il·lusió, no ho veig pas mala idea.
ResponEliminaAvui dia que una editorial et publiqui, és bastant complicat...Penso que has de ser molt bo/na, o tenir padrins, o tenir sort, en aquest últim cas em refereixo a trobar la persona adequada, al moment precís...
ResponEliminaEl poquet que tinc publicat, penso que el podria incloure al tercer apartat...
L' autopublicació requereix estar molt segur d'un mateix a més, no tens la promoció...Jo he fet pròlegs per alguns amics que ho han fet. Crec que depèn de cada persona, de la intenció que tingui...I també estic d'acord que hi ha blogs que tenen més lectors que molts llibres!!!
Bona setmana nadalenca, a tothom.
a mi això de l'autopublicació em sembla una bona idea si pots i et fa il·lusió mai se sap ....si te'l publica una editorial pot semblar una gran cosa però els guanys monetaris si n'hi ha se'ls quedaran gairebé tots , jo modestament tinc alguna coseta , molt poca publicada auto , no sinó col·lectivament ....respecte a la noia protagonista del post ....no devia sentir-se poeta sinó hauria persistit
ResponEliminaeeep i Bon Nadal que ja falta poc
Tot sempre volta al voltant del mateix....si vols ser ben servit fes-te tu mateix el llit.
ResponEliminaTanta gent que ho fa bé i mai serà de domini públic per raons de marketing editorial
Tinc tres amics mataronins que han publicat, dos se l'editorial, l'altre ara no ho recordo.
ResponEliminaEl que si se és que ún d'ells va demanant a la gent que li busqui llocs per presentar el llibre i que l'editor li ha dit que fins que no quedi ni ún en venda, no treu nova edició.
I creu que per ser novell sembla que ha venut molt bé!
El paper és el paper, els blogs també són importants. No és el mateix que guardar l'obra al calaix. Fins i tot hi ha escriptors consagrats que tenen un blog, per alguna raó serà.
ResponEliminaJo ho trobo més com un repte personal , si pots fer-ho, encara que sigui una autoedicio , perquè no ? tenint ,es clar, una mica de criteri, no tot s'hi val, tampoc.... però és una manera de fer-se conèixer al públic i ser valent !
ResponEliminaMolt bones festes de Nadal , Loreto !!!
Actualment pots intentar-ho amb format digital que es molt més econòmic per publicar-ho, i començar demanant la voluntat pel llibre.
ResponEliminaJa se que no és el mateix que estem parlant, però abats era molt més complicat que ara i amb menys possibilitats. Jo després de fer el Peritatge Elèctric (després vaig continuar estudiant pel meu compte)
ResponEliminaBé, vaig escriure un llibre en dos toms de física. Era d'electricitat en un terme genèric que engloba tot un conjunt de fenòmens que són la manifestació de la presència d'un moviment de càrregues elèctriques. Podem aplicar el terme electricitat a fenòmens prou coneguts com al llamp o l'electricitat estàtica però també a d'altres com el camp electromagnètic o la inducció electromagnètica i el principi de les màquines elèctriques. Anava dirigit als Instituts. El va aprovar L'Escola Industrial i el Gremi. No vaig trobar cap Editorial que el volgués tirar endavant: "No té mercat", i ja està. Tant de bo fos ara, almenys, i encara que fos per la il·lusió, tindria un llibre meu, i en feria 100 per regelar (com volia fer abans, regalar-los tots als instituts que el volguessin)
Número de lectors a banda, el paper és el paper, al menys per als que ja tenim uns anys.
ResponEliminaTrobo que fan bé els que s'auto-financien si tenen il·lusió de veure els seus escrits impresos.
Hi ha molts llibres editats, finançats per grans editorials que són un rave.
I aquestes històries augmentaran, Loreto, perquè ara ens trobem amb canvis tan accelerats en el sistemes d'edició, segons els temes, que ens serà difícil publicar si no és a Internet. I de padrins no en queden.
ResponEliminaNo sé si has vist que March et deixa una resposta al meu blog. Sí, la majoria del poble (que va a l'església) sol dir aigua beneita.
Que sant Esteve t'animi a escriure. Diu Cuyàs que la majoria de gent escriu el dia de sant Esteve i se'ls desencallen les coses que tenien aturades.
L'autopublicació és una opció com una altra. Però crec que com a lectora (i més com a compradora de llibres), no confio tant quan veig que el llibre ha estat autopublicat. Tot i això, n'he comprat i llegit un parell darrerament... i tots dos m'han decebut. No tant per la història com per la manca de cura en l'edició. Cert que també hi ha llibres d'editorials tradicionals mal editats, i això emprenya més. Però crec que la faena d'un editor és necessària. Si més no, és un altre filtre.
ResponEliminaVoleu dir que abans publicar era més fàcil que ara? Jo crec que sempre ha estat difícil.
Personalment crec que l’autopublicació és una bona opció igual que la presentació en un bloc, però si el que realment desitges és guanyar-te la vida amb l’escriptura, només queden dues opcions (deixant de banda els padrins i els mecenes) que publiquis en plataformes com Bubok i facis córrer la veu tot esperant que el teu llibre es posicioni en els primers llocs i que alguna editorial es fixi en tu o bé presentar-te a concurs. En qualsevol cas l’únic factor determinant de totes aquestes propostes és la sort i aquesta amics meus no depèn exclusivament de altres.
ResponElimina