Anar a missa

Falten cinc minuts per les set de la tarda. La mainada és a punt de sortir de l'esplai, pares, mares, avis i àvies esperem sota un plugim prou dèbil perquè no sigui necessari d'obrir els paraigües.

Una família s'encamina cap a l'església, a l'interior algunes persones grans ja esperen assegudes als bancs mentre, a fora, d'altres enraonen animadament vés a saber de què.

Observo la família una altra vegada, diria que és de les tradicionals: pare, mare, fill i filla, però potser m'equivoco. Cap dels seus membres no va gaire mudat, més aviat sembla que vinguin d'un centre comercial i estiguin fent temps per anar a sopar a  una hamburgueseria. S'aturen un moment a saludar un conegut i tot seguit, amb tot naturalitat, entren a l'església i s'asseuen a un dels darrers bancs. Per mi és una escena insòlita, tanta seguretat em desconcerta. 

Especular sobre l'existència d'un Déu, el cristià o qualsevol altre, em sembla un exercici interessant, una obertura de la intel·ligència. Contràriament, pensar que el nostre Déu és el bo o obstinar-nos a negar qualsevol possibilitat que existeixi un Déu, és tancar-nos a seguir rumiant, a fer-nos preguntes, a avançar.

Diuen que la teologia és la “ciència” d'allò que no pot ser conegut i, per tant, dins d'aquest àmbit, quan volem afirmar alguna cosa hem de fer-ho mitjançant la revelació, que no és altre cosa que creure amb els ulls clucs o, dit d'una altra manera, tenir fe, una actitud associada a la voluntat de creure i a la confiança però mai a la raó.