- Buf, no sé perquè has volgut marxar tant aviat de casa, tot just
són un quart de nou... encara queda un quart d'hora perquè comenci
l'obra.
- I ara! Són dos quarts de nou, ja podem espavilar-nos o arribarem
tard. Si fos per tu, encara estaríem perdent el temps davant de la
televisió!
Tot segons qui ho mira :)
ResponEliminaMirem a través del vidre de les nostres ulleres particulars. Bon vespre, Joana
EliminaEl temps no és relatiu, però si que ho és la nostra percepció. Esclar que, al final, si arribes tard, arribes tard, no hi ha altra manera de mirar-s'ho. Jo abans era d'aquells que surten de casa a l'hora que ja haurien de ser al lloc. Ara no ho suporto. M'agrada arribar amb temps als llocs… Sempre s'és a temps de millorar.
ResponEliminaBon diumenge, Loreto!
Jo sempre he estat molt puntual, si no, pateixo :)
EliminaJa ho diuen que el temps no és més que una convenció. I com passa amb les convencions, cadascú en fa la seva pròpia interpretació... :)
ResponEliminaSí, com amb els diners, arrodonim el temps com més ens convé
Eliminade fet el temps no existeix, si de cas l'adequem a la nostra conveniència.
ResponEliminaPerò no podem viure al marge de les conveniències dels altres
EliminaÉs molt difícil que mesurem el temps tots per un igual.
ResponEliminaEncara que s'hagi arribat a una perfecció gairebé absoluta en la maquinària dels rellotges, un minut de la senyora A no és igual que un minut del senyor B.
Si a això hi sumem la resta de relacions humanes, la filosofia de cadascú, les preferències culturals, etc. l'acord entre les persones que proposes al teu exemple, és impossible.
Llàstima que l'hora d' entrar i sortir de la feina sigui objectiva o, almenys, ho pretenen. Bon vespre, Xavier
EliminaMés que una percepció del temps penso que és un problema de puntualitat. El que és impuntual sempre li sembla massa d'hora per marxar.
ResponEliminaAbans el temps el marcava el campanar del poble que sonaven cada quart d'hora. Ara estem massa pendents del segon i del minut i els rellotges de cadascú no marquen sempre el mateix.
ResponEliminaAixò és una mica com l'ampolla mig plena o mig buida...Perquè sent la mateixa hora, un veu un quart de nou i l'altre dos quarts...
ResponEliminaJo sóc de les que m'agrada arribar puntual, però vivim en un país que la impuntualitat sembla que sigui un mèrit, Sinó fixeu-vos que qualsevol activitat mai comença a l'hora prevista, perquè com que la gent arriba tard...
Petonets, Loreto.
Jo tinc tendència a ser puntual, el meu home té tendència a arribar mitja hora abans a tot arreu.
ResponEliminaO sigui que repetim i repetim aquest tipus de conversa, però en cap cas per fervtard, sinó per no fer massa d'hora. ;)
una de les coses de més mal administrar, doncs no tothom té el mateix punt de vista
ResponEliminaOstres, ara no et sabria dir de quin tipus sóc jo, però capto bé el que vols dir. Uns tirem a l'alça, els altres a la baixa, i ho fem reiteradament. Uns tenim més pressa que els altres, ja es veu!
ResponEliminaA Tetuan aquest rellotge marca les vuit en punt ;)
ResponEliminaCadascú mesurem el temps de maneres molt diferents. Jo sóc d'aquell tipus de persona que sempre prefereix que l'hi "sobri" temps que no pas anar corrent
ResponEliminaDiuen que tant és arribar vint minuts abans com després.
ResponEliminaLoreto, penso que cadascú és diferent. Sóc massa puntual, hi una feina no puc deixar-la a mig fer. En aquest cas el rellotge per a mi en molt ràpid, o bé és una exageració el meu comportament.
ResponEliminajo sóc més d'arribar abans d'hora .....el temps és una vivència ben personal
ResponEliminaMig ple, mig buit, mig quart es riu de l'altre mig.
ResponEliminaEl temps és el que és...la percepció d'aquest sempre és diferent.
ResponEliminaJa ho diu la frase, "Només hi ha dues coses que no podem perdre, el temps i la vida, La segona és inevitable i la primera imperdonable"
ResponElimina