Al començament, no va estalviar hores ni talent perquè tot fos
perfecte, tal com havia vist fer al seu pare. I se’n va sortir prou bé,
fins el punt de creure que estava destinat a exercir aquella professió. Al cap i a la fi, provenia d’una família de
comerciants, no d’historiadors, com podia haver estat tant neci?
Però qui es pensa saber massa, té el cap de
carbassa i en Jan va pecar de confiat.
Un dissabte, l’endemà d’haver sortit a ballar amb la colla d’amics, van
enganxar-se-li els llençols i va obrir la botiga a quarts de quinze. Resignat i
convençut que havia perdut per sempre els clients més matiners, en Jan va
asseure’s darrere el taulell. “La clientela de tota la vida s’han de cuidar, no
els fallis mai o deixaran de venir”, havia sentenciat el pare. Va mirar per la
finestra, va veure que els llums del museu s’havien encès i va somriure sense
saber per què.
Les campanetes de la porta van dringar i en Jan
va fregar-se els ulls quan la senyora Lupe, la mestressa del forn de la
cantonada, que acostumava a ser la primera clienta dels matins, va demanar-li
una ració de llenties cuites. “Noi, avui se m’ha fet tard” –va dir-li-. Poca
estona després van arribar els altres clients, com si no hagués passat res i,
en comptes de les dotze de migdia, fossin les vuit del matí.
En Jan no se’n sabia avenir. Eren temps de
vaques magres i tenia amics que havien provat d’engegar projectes molt més
prometedors i no ho havien aconseguit. No se suposava que portar un negoci requeria
sacrifici i que els errors no estaven permesos?
Va asseure’s a la cadira, va creuar els braços
darrere el clatell i va posar els peus
damunt de la taula, només un moment per comprovar què se sentia. Esperava notar
l’alegria que acompanya la sort i la promesa d'un futur encertat però, quan va mirar el
sostre, les parets van caure-li al damunt. L’estança s’anava fent petita, fosca
i pesant. Cada vegada li costava més de respirar. A fora, les llums del museu
Picasso feien pampallugues: si ningú no feia res, no trigarien a fondre's.
