“A
la matinada van trobar la petita venedora de llumins arraulida en un
racó. Tenia les galtes vermelles i un dolç somriure als llavis.
Havia mort de fred l'última nit de l'any. Però ningú no va saber
les boniques coses que havia vist abans de pujar al cel amb la seva
àvia.”
-
Mama, que fas? - va preguntar en Pau.
-
No em facis cas, rei. Aquest conte sempre m'ha fet plorar.
-
Quan eres petita també?
-
Sí, però ploro perquè és un conte molt bonic, encara que també
és molt trist.
-
Sí, pobreta, s'ha mort de fred.
-
Però no passa res, Pau. Estigues content, que avui farem cagar la
tiona!
-
Vindran els avis?
-
I tant que sí, com cada any. I potser la tiona et cagarà aquell lego que demanaves... Ostres, vine, passem per aquí.
-
Per què? Vull passar per davant de l'hipermercat per veure el pare
noel...
-
Però si en tens molts, de caramels! Vine, va.
-
Mama, que no! Vull saludar el pare noel!
-
Que pesat que ets, Pau. Que no veus que allà sempre hi ha els pobres
que demanen caritat? Mira, em sembla que ja en veig un...
Si el conte de la venedora de llumins és bonic i trist, aquest també ho és.
ResponEliminaSón les contradiccions del gènere humà.
Jo crec que l'escriptura (i l'art en general) encara ens ajuda a adonar-nos de moltes coses.
EliminaAix, les contradiccions!!! O els compartiments estancs... que anem creant dins nostre.
ResponEliminaEl teu post fa plorar tant com el conte de la venedora de llumins.
Són molt humanes, les contradiccions, oi?
EliminaEns afecta la lectura, les imatges de premsa i televisió però no el patiment del veí.
ResponEliminaSom així...
Sí, cal fer l'esforç de no acostumar-nos a segons quines misèries.
EliminaAquest post interpel·la moltíssim. Doncs molts ho fem. Ens omplim de llàgrimes quan escoltem, veiem, llegim, xò en canvi evitem la pobresa del nostre immediat. En el fons, no fem res.
ResponEliminaPerò sols escoltant, llegint, veient hem de poder arribar a entendre i així, arribar a actuar.
Del tot d'acord, rits, sense cultura no som res.
Eliminacarai ....el dit a la llaga llegim les noticies , mirem la televisió, refugiats que es moren de gana i de fred, els sense llar de casa nostra , els aturats i aturades sense cap ingrés, famílies que es pelen de fred i s'alimenten de caritat ....però ai això si un conté ens commou i tanquem els ulls i el cor a la crua realitat ....
ResponEliminaSuposo que en els fons actuem així per sobreviure, perquè no pot afectar-nos tot...
Eliminapodriem explicar centenars de contes trists que ens fan despertar aquella petita humanitat que portem dins.
ResponEliminaEl que realment volem ara són realitats boniques per viure com ens mereixem
Això seria genial, mentrestant tenim la literatura ;)
EliminaEl teu conte s'ha creuat amb el de Galionar, també trist i alegre alhora, amb uns "abandonats" com a protagonistes. La realitat sempre supera la ficció… Pel bo i pel dolent.
ResponEliminaBones Festes, Loreto!
Contradiccions amunt i avall. Amb la situació política que vivim, just l'altre dia pensava en fer un post sobre contradiccions. Està en cartera. Cap de nosaltres ens en salvem. Defensar una postura fins a les últimes conseqüències et fa caure en contradiccions segur.
ResponEliminaLa tristesa no és on creiem, és en la nostra vida diària, tan habitual que ja no ens n'adonem.
ResponEliminaRecordo aquest conte, de quan era petita i em feia molta pena...
ResponEliminaAquesta mare, llàgrimes de cocodril, però l'ésser humà és així, ens emocionen les penes d'un conte i passem de llarg de les persones que pateixen al nostre costat...
Petonets, Loreto.
Me encanta el cuento original, y los cuentos lo son por lo que nos afectan y tiran de nosotros como este ha tirado de tus letras
ResponEliminaAsí somos, así son... depende
Besos y felices fiestas
Preciosa entrada
És un conte tant real com trist. Fa tants anys que arrosseguem les contradiccions que ho veiem fins i tot normal, i aquests dies floreix tot.
ResponEliminaBones Festes, Loreto!
Un cor molt tendre per plorar contes. Molt dur per enfrontar la realitat: tancant els ulls no és veu res.
ResponEliminaTrista realitat.
Un conte que el recordo trist i entranyable. Estem envoltats de contradiccions.
ResponEliminaEstic segura que aquest nen guardarà una molt bona memòria del Nadal, malgrat sa mare, que sembla perduda.
EliminaMoltes coses se'ns escapen de les mans...i dels pensaments...
ResponEliminaA pesar de tot, Bones festes i que el any nou ens millori una miqueta a tots plegats !!
I la paraula del post es "contradiccions", i això que en el post no apareix la paraula com a tal.
ResponEliminaPer Aquest 2016 et desitjo que t'acompanyin, la Salut, l'Amor, la Sort i l'Esperança, però per si qualsevol raó algun d'ells falla, recordat de mi. Sóc l'Amistat. Feliç Any Nou preciosa!
ResponEliminaA mi també m'ha semblat trist. I el conte original també em feia plorar.
ResponElimina