Al començament, no va estalviar hores ni talent perquè tot fos
perfecte, tal com havia vist fer al seu pare. I se’n va sortir prou bé,
fins el punt de creure que estava destinat a exercir aquella professió. Al cap i a la fi, provenia d’una família de
comerciants, no d’historiadors, com podia haver estat tant neci?
Però qui es pensa saber massa, té el cap de
carbassa i en Jan va pecar de confiat.
Un dissabte, l’endemà d’haver sortit a ballar amb la colla d’amics, van
enganxar-se-li els llençols i va obrir la botiga a quarts de quinze. Resignat i
convençut que havia perdut per sempre els clients més matiners, en Jan va
asseure’s darrere el taulell. “La clientela de tota la vida s’han de cuidar, no
els fallis mai o deixaran de venir”, havia sentenciat el pare. Va mirar per la
finestra, va veure que els llums del museu s’havien encès i va somriure sense
saber per què.
Les campanetes de la porta van dringar i en Jan
va fregar-se els ulls quan la senyora Lupe, la mestressa del forn de la
cantonada, que acostumava a ser la primera clienta dels matins, va demanar-li
una ració de llenties cuites. “Noi, avui se m’ha fet tard” –va dir-li-. Poca
estona després van arribar els altres clients, com si no hagués passat res i,
en comptes de les dotze de migdia, fossin les vuit del matí.
En Jan no se’n sabia avenir. Eren temps de
vaques magres i tenia amics que havien provat d’engegar projectes molt més
prometedors i no ho havien aconseguit. No se suposava que portar un negoci requeria
sacrifici i que els errors no estaven permesos?
Va asseure’s a la cadira, va creuar els braços
darrere el clatell i va posar els peus
damunt de la taula, només un moment per comprovar què se sentia. Esperava notar
l’alegria que acompanya la sort i la promesa d'un futur encertat però, quan va mirar el
sostre, les parets van caure-li al damunt. L’estança s’anava fent petita, fosca
i pesant. Cada vegada li costava més de respirar. A fora, les llums del museu
Picasso feien pampallugues: si ningú no feia res, no trigarien a fondre's.
I d'on va sortir, inesperadament aquesta opressió? Si tot rutllava a cor què vols?
ResponEliminaAi!!! Bon any, Loreto, encara que ja portem una setmaneta, crec que no t'ho havia dit!!!
EliminaMmm, la clau està en els estudis d'art i el museu Picasso però pot ser que no s'entengui gaire. S'hauria d'interpretar...
EliminaBon any!!
S'ha de tindre compte amb el que es desitja.
ResponEliminaDoncs deu ser que a mi això d'interpretar tampoc no se'm dóna massa bé, no he acabat d'entendre la relació que té una cosa amb l'altra...
ResponEliminaAi, Loreto que ens fas començar l'any traient fum pensador...
ResponEliminaM'has fet pensar en aquell pagès que els àngels li feien la feina, mentre ell dormia...
Però tampoc no hi ser veure la relació entre sentir-se feliç i l'opressió, perquè si tot li anava tan bé, de cop i volta el seu món s'enfonsa???
Petonets pensatius!
Ja veig que m'he passat, de sútil ;) sort que sempre és culpa de l'escriptor... El repassaré, sou un bon camp de proves!!!!
EliminaSúbtil, volia dir súbtil, no sútil
EliminaPotser no era que fos un bon negoci si no on era situat?, sense la llum del museu no hi ha venda?.
ResponEliminaNo creguis, és sols una interpretació!
No!! Jajaja ja l'he arreglat però bon intent!!
EliminaSembla que es va adormir assegut a la cadira?
ResponEliminaVa tenir un mal despertar...
Bon any Loreto.
No sé, no sé ... ;)
Eliminabon conte per iniciar l'any ....aquest home va desoir la veu del seu cor que li deia que malgrat tot havia de seguir pels camins artístics i no entaforar-se dins una botiga
ResponEliminaSí!!! I les coses que semblen bones, a la llarga poden no ser-ho :) Sembla que ara el conte s'entén una mica millor...
EliminaSí!!! I les coses que semblen bones, a la llarga poden no ser-ho :) Sembla que ara el conte s'entén una mica millor...
EliminaDoncs si, no pot ser que el negoci passi per davant de l'art...Sempre cal seguir els somnis. L'art és llum, i no es pot permetre que el museu Picasso deixi de brillar!!!
ResponEliminaEncara hi és a temps que tanca el negoci i es dediqui a propagar el nostre art, la claror tornarà als museus...
Petonets.
Quan les coses son massa fàcils no és valoren, no s'aprecien. Potser no té anima de comerciant, però una botiga que rutlli és el somni de molta gent.
ResponEliminaI si tan desgraciat se sent que la traspassi i és posi d'historiador.
Loreto, la Joana diu que potser no era que fos un bon negoci si no on era situat?, sense la llum del museu no hi ha venda?.
ResponEliminaNo té res a veure, però tot sovint baixant pel carrer Aribau, o Muntaner (són iguals) hi ha unes llibreries molt antigues. No hi ha gens de llum. Jo no m’atreveixo a entrar. Vols la direcció exacta?
A veure com continua la història... Precisament aquest any és dedicat al llegum cuit, diu avui el diari.
Elimina