 |
| Nens fent de pal de paller de l'autoestima materna |
En un post de fa dies us parlava de pares que suplanten la
identitat dels fills al llit. Però hi ha més modalitats del mateix fenomen. Veieu, si
no, que ens explicava divendres una companya de feina:
- Ai, no us ho havia dit. El diumenge vam guanyar a Maçanet.
- Com?
- Sí, contra el Shum. Va ser una passada, vam apallisar-los. I n’hi havia uns
quants que eren un any més gran que nosaltres.
Encara que pugui semblar-ho, qui juga a hoquei no és la mare.
Les dues modalitats de suplantació que proposes em posen els pèls de punta...
ResponEliminaSi ens les prenem literalment, fa mitja por, és veritat.
EliminaGairebé que costa de creure... Aquesta frase, però sé que és ben certa.
ResponEliminaJo també he sentit: "ho hem aprovat tot aquest curs"
És que hi ha pares que cada dia fan els deures amb els fills!
EliminaD'això se'n diu empatitzar tant amb el joc del fill que sentir-lo com a propi. Quan l'equip perd, és com si els pares també perdéssim. Quan els nens guanyen i estan contents és com si els pares descanséssim del patiment per veure els nostres fills contents.I quan un conjunt de pares tenen els mateixos sentiments i objectius es crea cohesió de grup, fet que també està bé. Per tant, no suplantem cap identitat, perquè els nostres fills, són sang de la nostra sang i carn de la nostra carn, entre altres coses més. Ens alegrem i patim amb ells sempre, amb el temps, de diferent manera però també al llarg de tota la seva vida.
ResponEliminaJordi, sé que exagero la realitat però hi ha comentaris que fan rumiar i força.
EliminaLa mare s'ha adonat a temps de les confusions del llenguatge. Enhorabona per la victòria a Maçanet. En els encerts dels fills, les mares hi tenen molt a veure. I a vegades, alguns pares també.
ResponEliminaEn els encerts i en els errors, però dins d'un límit,
Eliminael que diu en Jordi , que té una mirada força optimista jo no ho tinc tant clar , una cosa és ser empàtic i l'altra no deixar que els fills i filles es facin grans com a individus independents dels pares ....si els pares aproven el curs i suspenen i fins i tot repeteixen es identificar-se totalment , és com viure la vida dels fills enlloc seu i això tard o d'hora passa factura, sobretot als fills i filles,
ResponEliminaDel tot d'acord, Elfreelang!
Eliminaes fan la competició tant seva que moltes vegades amarga el joc dels fills
ResponEliminaSí, seria millor que fessin partits de pares i així suarien les pròpies victòries
EliminaEs fica molt a la pell del fill! O qui sap, potser hi ha una competició paral·lela de mares, com fan els equips filials dels equips que juguen la Champions!
ResponEliminaDoncs no ho veig malament! Però, en aquest cas, no hi ha cap competició paral·lela :)
EliminaAlguns pares i mares perden l'oremus.
ResponEliminaI fan els fills massa competitius i fustrats si perden. :(
Jo penso que més aviat ho fan per inflar-se l'amor propi
EliminaUna mare tant identificada amb el hoquei que juga el fill, que se'l fa seu, sembla que els pares d'un equip, van apallissar els de l'altre...I solen escridassar els arbitres...
ResponEliminaAnimar però, suplantar...
Puff, no he entès mai com la gent pot arribar a aquests extrems pel futbol, el hoquei o el que sigui
Eliminaa vegades és bo prendre una mica de distancia i deixà que ells siguin els verdaders protagonistes tal com els hi toca. Els èxits per qui se'ls guanya...
ResponEliminaI tant, Bruixeta!
EliminaDarrerament han sortit de notícies de gran violència contra àrbrites en competicions infantils i amateurs.... estem fatal!
ResponEliminaglups! jo tb suplanto!!!!
Ai, ai ... :)
EliminaNo sembla gaire sa viure amb aquesta passió els partits dels fills. Crec que s'ha de ser més imparcial i tenir en compte que el fanatisme no hauria de formar part de l'esport.
ResponEliminaJo també ho crec, però quan veig pares que perden tots els caps de setmana portant els nens amunt i avall a jugar partits, entenc que vulguin autoconvèncer-se que és el més important de la vida.
EliminaBé, per experiència parlo quan dic que en menor o major mesura tots el pares ens impliquem massa en les qüestions dels nostres fills. Si la encerten ens fan sentir la seva alegria com quelcom nostre i si no la seva pena ens colpeja d’igual manera. Tot i això , i en la meva més modesta opinió, l’encert o el desencert de les seves reaccions depèn en gran mesura de la distància i l’ensenyament que han rebut a casa.
ResponEliminaSí, en temes importants jo també ho veig així... però per l'esport s'han de martiritzar d'aquesta manera ? :)
EliminaPfff! I aquestes frases se senten tan sovint...
ResponEliminaSï, i no tothom se n'adona que les diu
EliminaDormir a la pallissa, millor :-D
ResponElimina