La venedora de llumins

“A la matinada van trobar la petita venedora de llumins arraulida en un racó. Tenia les galtes vermelles i un dolç somriure als llavis. Havia mort de fred l'última nit de l'any. Però ningú no va saber les boniques coses que havia vist abans de pujar al cel amb la seva àvia.”

- Mama, que fas? - va preguntar en Pau.

- No em facis cas, rei. Aquest conte sempre m'ha fet plorar.

- Quan eres petita també?

- Sí, però ploro perquè és un conte molt bonic, encara que també és molt trist.

- Sí, pobreta, s'ha mort de fred.

- Però no passa res, Pau. Estigues content, que avui farem cagar la tiona!

- Vindran els avis?

- I tant que sí, com cada any. I potser la tiona et cagarà aquell lego que demanaves... Ostres, vine, passem per aquí.

- Per què? Vull passar per davant de l'hipermercat per veure el pare noel...

- Però si en tens molts, de caramels! Vine, va.

- Mama, que no! Vull saludar el pare noel!

- Que pesat que ets, Pau. Que no veus que allà sempre hi ha els pobres que demanen caritat? Mira, em sembla que ja en veig un...

Comerç de proximitat

Vaig apagar el foc i vaig apressar-me a obrir la finestra de bat a bat. Vaig llançar la paella, fumejant, damunt del marbre de la cuina. La truita de patata i ceba s’havia convertit en una pellofa socarrimada en forma de sabata, no se’n podia aprofitar res. El pitjor de tot, però, era que faltava menys d’una hora perquè els pares de l’Enric vinguessin a sopar i a la nevera només hi quedaven quatre iogurts, un ou i la meitat d’una ceba. Vaig agafar la bossa d’una revolada i vaig córrer cap al carrer. Eren tres quarts de nou del vespre.

- Bon vespre, Trini. Necessito menjar fet. Et queden precuinats? - vaig preguntar.

- Ui, ja estic a punt de tancar, a aquesta hora ja no em queda res. Però demà tindré un suquet amb peix de l'Escala que tothom diu que està boníssim...

- No, no, és que necessito alguna cosa per sopar, tinc els sogres a casa.

- Ui, nena, però on vas tant justa? Els nostres plats són de coacció lenta, a la xup-xup.

- I croquetes? Que te'n queden?

- Ara mateix s'acaben d'emportar les últimes, llàstima perquè eren casolanes. 

- I canalons?

- A veure, de canalons me'n queden sis. La carn picada és de primera. 

- No, no n'hi ha prou. Me'n vaig a l'hipermercat nou, a veure si trobo alguna cosa. 

- Ah, allà segur que n'hi trobaràs, de canalons, però de carn de rata. 

- Bé, gràcies. Adéu, Trini.

- Mira, tinc vedella de Girona, és boníssima. I et puc servir tota la que necessitis. 

- Quan val? 

- Et puc fer un bon preu, seixanta euros el quilo, reina. 

- És igual, els canalons de rata ja em van bé.