diumenge, 28 de setembre del 2014

Polítics i sous


Del blog de Ricard Soler

Penso que molts estaríeu d'acord amb mi quan dic que, en el nostre nou petit país, els sous dels alts càrrecs del govern hauran d'estar limitats per dalt i que s'haurà d'establir un règim d'incompatibilitats més estricte que l'actual i un màxim de temps de permanència en el càrrec (una legislatura, dues...? ), de manera que cap polític pugui enriquir-se de per vida a costa de les arques públiques.
Ara bé, quan el debat es centra en quin ha de ser aquest topall és més difícil d'arribar al consens. L'altre dia, enraonant amb dos companys de feina, va sorgir aquest comentari “els polítics haurien de cobrar un sou normal, més alt que la resta però sense ser exagerat” .
Perquè el sou d'un polític ha de ser inqüestionablement  més alt que el d'un metge o que el d'un bomber? Que potser té més responsabilitat? Més formació? Fa més hores extres? I no em refereixo als polítics mediocres als quals estem acostumats sinó a aquells que, sense ser tecnòcrates, posseeixen una bona preparació tècnica i experiència consolidada dins el seu àmbit de treball (diuen que en Mas-Colell n'és un, potser sí, encara que no posaria la mà al foc).
Doncs, segons els meus companys, l'objectiu que els polítics cobrin més que els altres professionals es preveure que no caiguin dins la il·legalitat, atès que tenen moltes més oportunitats de cometre frau i ja se sap que l'ocasió fa el lladre.
Que voleu que us digui, a mi no em sembla que la mesura hagi estat gaire eficaç fins ara. No seria millor invertir una part del seus salaris desproporcionats a controlar la corrupció i a dissenyar unes mesures disuasòries més contundents? Segons els meus companys no, perquè això és impossible d'aconseguir. Si no, només cal veure com acaben comportant-se els policies (d'altres països, és clar) que no reben un sou prou digne....  

diumenge, 21 de setembre del 2014

Un de Berga

Ja falta menys! 


Figura en una finestra. Salvador Dalí
Figura en una finestra de Salvador Dalí

Compta les ones del mar,
la noia, d'esquena al moll,
i jo compto les arrugues
que li dibuixen el tors.

Compta pedres i llaguts,
la noia, d'esquena a l'euga,
i jo compto els plecs de l'aire
pentinant la cabellera.

Compta núvols i confits,
la noia, d'esquena al son,
i jo compto les vegades
que m'ha mirat de debò.

Josep Planaspachs 


Podeu trobar moltes més poesies de l'autor a www.poesia.cat