Vaig
apagar el foc i vaig apressar-me a obrir la finestra de bat a bat.
Vaig llançar la paella, fumejant, damunt del marbre de la cuina. La
truita de patata i ceba s’havia convertit en una pellofa
socarrimada en forma de sabata, no se’n podia aprofitar res. El
pitjor de tot, però, era que faltava menys d’una hora perquè els
pares de l’Enric vinguessin a sopar i a la nevera només hi
quedaven quatre iogurts, un ou i la meitat d’una ceba. Vaig agafar
la bossa d’una revolada i vaig córrer cap al carrer. Eren tres
quarts de nou del vespre.
- Bon vespre, Trini. Necessito menjar fet. Et queden precuinats? - vaig preguntar.
- Ui, ja estic a punt de tancar, a aquesta hora ja no em queda res. Però demà tindré un suquet amb peix de l'Escala que tothom diu que està boníssim...
- No, no, és que necessito alguna cosa per sopar, tinc els sogres a casa.
- Ui, nena, però on vas tant justa? Els nostres plats són de coacció lenta, a la xup-xup.
- I croquetes? Que te'n queden?
- Ara mateix s'acaben d'emportar les últimes, llàstima perquè eren casolanes.
- I canalons?
- A veure, de canalons me'n queden sis. La carn picada és de primera.
- No, no n'hi ha prou. Me'n vaig a l'hipermercat nou, a veure si trobo alguna cosa.
- Ah, allà segur que n'hi trobaràs, de canalons, però de carn de rata.
- Bé, gràcies. Adéu, Trini.
- Mira, tinc vedella de Girona, és boníssima. I et puc servir tota la que necessitis.
- Quan val?
- Et puc fer un bon preu, seixanta euros el quilo, reina.
- És igual, els canalons de rata ja em van bé.
