Nacimiento de los colores
Sostenía el gris que todo era blanco
lo que no era negro, que todo era día
lo que no era noche. Los innumerables colores
residían clandestinos en la luz del sol
que aún no podía soportarlos.
Lo que ahora parece rojo tenía un color vino blanco.
¿El naranja? Un color de leche integral
El amarillo era blanco antiguo.
El verde, un blanco entrecano.
Y era tan claro el azul tímido.
El índigo emblanquecía aún.
El violeta alía a óleo.
Lo demás era negro. Cada noche
Lo demás era negro. Cada noche
eran tiempos negros. Cada mar
Lo demás era negro. Cada noche
era negro, cada selva, cada continente
El arte era pura magia, tan negra como
Lo demás era negro. Cada noche
era negro, cada selva, cada continente
El arte era pura magia, tan negra como
el alma del mundo. La tinta hacía oídos sordos
a los colores.
¿Hace falta una luz del día?,
¿Hace falta una luz del día?,
preguntaba a veces el amanecer, o mejor dicho:
preguntaba la lluvia (llovía a cántaros).
Hasta cuando la luz del sol la atraviesa
y la pone de mil colores,
la vuelve naranja;
su oro fresco palidece
hasta el amarillo y el verde,
luego se vuelve morado
y tiñe de índigo
un arriate de flores violetas.
El primer arco iris
salta a primera vista.
Traducció del neerlandès Stefann van dem Bremt i Marco Antonio Campos
Les fotografies són un regal de la Marta C. Moltes gràcies!
Molt maques les façanes holandeses, i genial el poema. M'ha encantat aquest vers: "La tinta hacía oídos sordos a los colores".
ResponSuprimeixperò no és pot ignorar la realitat durant molt de temps... Una abraçada!
SuprimeixQue macos i especials, aquests balcons... I el poema que parla de colors i blanc i gris i negre també és molt xulo
ResponSuprimeixSí, en consonància amb el gris d'aquestes façanes
SuprimeixHome, això ja és anar a buscar l'excel·lència, amb balcons com aquests ens poses molt difícil superar-los, ja no per ser holandesos, sinó per la categoria!
ResponSuprimeixSí, sí, la Marta sap des d'on s'han de tirar les fotos
SuprimeixLes trobo molt romàntiques... deu ser el dia!
ResponSuprimeixJo també les hi trobo. Sembla que darrera aquestes parets hagin de passar grans coses
SuprimeixMira m'ha agradat veure un lloc on hi he estat, la primera foto la conec.
ResponSuprimeixÉs bonica, Holanda!
Suprimeixboniques cases i millor poema! gràcies!
ResponSuprimeixDes res Elfreelang. I gràcies a tu :)
SuprimeixUnes balconades esplèndides per mirar el món amb uns altres ulls.
ResponSuprimeixM'ha sobtat la grisor de les façanes. Recordo Holanda plena de colors. Més val que torni a visitar-la :)
SuprimeixM'ha agradat molt el teu poema, és una mirada plena de color :)
ResponSuprimeixSí, el vaig trobar molt curiós, diferent. L'autor no el coneixia
SuprimeixUns edificis amb molta història...
ResponSuprimeixUn poema molt curiós, aquesta espècie de rivalitat entre els colors i la foscor...Sort que els colors triomfen , finalment i tot és més lluminós!
Petonets.
Sí, sort... un món gris i blanc seria, com a mínim, diferent. Una abraçada
SuprimeixInteressant aquest poema, la llum és vital per retrobar els colors.
ResponSuprimeixLes balconades de conte!!
Bessets! :)
La llum de la lluna, també. Petonets!
SuprimeixBoniques fotos, donen ganes de visitar Holanda.
ResponSuprimeixNo coneixia aquest poema ni l'autor. M'han agradat!
Jo hi he estat però fa molts anys, de viatge de fi de curs. En guardo un bon record. Petonets
Suprimeixlindo poema, me ha gustado tu blog, te seguiré.
ResponSuprimeixGràcies Paula Andrea, feliç que passis a veure'm de tant en tant :)
SuprimeixUn poema molt original, amb un bon punt de partida per la definició dels colors. M'ha agradat.
ResponSuprimeixSí, jo també el vaig trobar curiós. Una abraçada, Olga
SuprimeixM'ha agradat molt el poema i les fotos, fetes a un lloc que esper poder conèixer qualque dia :)
ResponSuprimeixSegur que sí, tots els llocs ens poden mostrar coses. Una abraçada!
Suprimeix