dissabte, 23 de novembre de 2013

5 d'Holanda














Nacimiento de los colores

Sostenía el gris que todo era blanco
lo que no era negro, que todo era día
lo que no era noche. Los innumerables colores
residían clandestinos en la luz del sol
que aún no podía soportarlos.

Lo que ahora parece rojo tenía un color vino blanco.
¿El naranja? Un color de leche integral
El amarillo era blanco antiguo.
El verde, un blanco entrecano.
Y era tan claro el azul tímido.
El índigo emblanquecía aún.
El violeta alía a óleo.

Lo demás era negro. Cada noche
eran tiempos negros. Cada mar
Lo demás era negro. Cada noche
era negro, cada selva, cada continente
El arte era pura magia, tan negra como
el alma del mundo. La tinta hacía oídos sordos
a los colores.

¿Hace falta una luz del día?,
preguntaba a veces el amanecer, o mejor dicho:
preguntaba la lluvia (llovía a cántaros).
Hasta cuando la luz del sol la atraviesa

y la pone de mil colores, 
la vuelve naranja;
su oro fresco palidece
hasta el amarillo y el verde,
luego se vuelve morado
y tiñe de índigo
un arriate de flores violetas.

El primer arco iris
salta a primera vista. 



Stefaan van dem Bremt Una mosca de alas de oro (1997)
Traducció del neerlandès Stefann van dem Bremt i Marco Antonio Campos  

Les fotografies són un regal de la Marta C. Moltes gràcies! 

28 comentaris:

  1. Molt maques les façanes holandeses, i genial el poema. M'ha encantat aquest vers: "La tinta hacía oídos sordos a los colores".

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. però no és pot ignorar la realitat durant molt de temps... Una abraçada!

      Suprimeix
  2. Que macos i especials, aquests balcons... I el poema que parla de colors i blanc i gris i negre també és molt xulo

    ResponSuprimeix
  3. Home, això ja és anar a buscar l'excel·lència, amb balcons com aquests ens poses molt difícil superar-los, ja no per ser holandesos, sinó per la categoria!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, sí, la Marta sap des d'on s'han de tirar les fotos

      Suprimeix
  4. Les trobo molt romàntiques... deu ser el dia!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també les hi trobo. Sembla que darrera aquestes parets hagin de passar grans coses

      Suprimeix
  5. Mira m'ha agradat veure un lloc on hi he estat, la primera foto la conec.

    ResponSuprimeix
  6. boniques cases i millor poema! gràcies!

    ResponSuprimeix
  7. Unes balconades esplèndides per mirar el món amb uns altres ulls.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'ha sobtat la grisor de les façanes. Recordo Holanda plena de colors. Més val que torni a visitar-la :)

      Suprimeix
  8. M'ha agradat molt el teu poema, és una mirada plena de color :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, el vaig trobar molt curiós, diferent. L'autor no el coneixia

      Suprimeix
  9. Uns edificis amb molta història...
    Un poema molt curiós, aquesta espècie de rivalitat entre els colors i la foscor...Sort que els colors triomfen , finalment i tot és més lluminós!
    Petonets.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, sort... un món gris i blanc seria, com a mínim, diferent. Una abraçada

      Suprimeix
  10. Interessant aquest poema, la llum és vital per retrobar els colors.

    Les balconades de conte!!

    Bessets! :)

    ResponSuprimeix
  11. Boniques fotos, donen ganes de visitar Holanda.
    No coneixia aquest poema ni l'autor. M'han agradat!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo hi he estat però fa molts anys, de viatge de fi de curs. En guardo un bon record. Petonets

      Suprimeix
  12. lindo poema, me ha gustado tu blog, te seguiré.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Paula Andrea, feliç que passis a veure'm de tant en tant :)

      Suprimeix
  13. Un poema molt original, amb un bon punt de partida per la definició dels colors. M'ha agradat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, jo també el vaig trobar curiós. Una abraçada, Olga

      Suprimeix
  14. M'ha agradat molt el poema i les fotos, fetes a un lloc que esper poder conèixer qualque dia :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que sí, tots els llocs ens poden mostrar coses. Una abraçada!

      Suprimeix