Nacimiento de los colores
Sostenía el gris que todo era blanco
lo que no era negro, que todo era día
lo que no era noche. Los innumerables colores
residían clandestinos en la luz del sol
que aún no podía soportarlos.
Lo que ahora parece rojo tenía un color vino blanco.
¿El naranja? Un color de leche integral
El amarillo era blanco antiguo.
El verde, un blanco entrecano.
Y era tan claro el azul tímido.
El índigo emblanquecía aún.
El violeta alía a óleo.
Lo demás era negro. Cada noche
Lo demás era negro. Cada noche
eran tiempos negros. Cada mar
Lo demás era negro. Cada noche
era negro, cada selva, cada continente
El arte era pura magia, tan negra como
Lo demás era negro. Cada noche
era negro, cada selva, cada continente
El arte era pura magia, tan negra como
el alma del mundo. La tinta hacía oídos sordos
a los colores.
¿Hace falta una luz del día?,
¿Hace falta una luz del día?,
preguntaba a veces el amanecer, o mejor dicho:
preguntaba la lluvia (llovía a cántaros).
Hasta cuando la luz del sol la atraviesa
y la pone de mil colores,
la vuelve naranja;
su oro fresco palidece
hasta el amarillo y el verde,
luego se vuelve morado
y tiñe de índigo
un arriate de flores violetas.
El primer arco iris
salta a primera vista.
Traducció del neerlandès Stefann van dem Bremt i Marco Antonio Campos
Les fotografies són un regal de la Marta C. Moltes gràcies!
Molt maques les façanes holandeses, i genial el poema. M'ha encantat aquest vers: "La tinta hacía oídos sordos a los colores".
ResponEliminaperò no és pot ignorar la realitat durant molt de temps... Una abraçada!
EliminaQue macos i especials, aquests balcons... I el poema que parla de colors i blanc i gris i negre també és molt xulo
ResponEliminaSí, en consonància amb el gris d'aquestes façanes
EliminaHome, això ja és anar a buscar l'excel·lència, amb balcons com aquests ens poses molt difícil superar-los, ja no per ser holandesos, sinó per la categoria!
ResponEliminaSí, sí, la Marta sap des d'on s'han de tirar les fotos
EliminaLes trobo molt romàntiques... deu ser el dia!
ResponEliminaJo també les hi trobo. Sembla que darrera aquestes parets hagin de passar grans coses
EliminaMira m'ha agradat veure un lloc on hi he estat, la primera foto la conec.
ResponEliminaÉs bonica, Holanda!
Eliminaboniques cases i millor poema! gràcies!
ResponEliminaDes res Elfreelang. I gràcies a tu :)
EliminaUnes balconades esplèndides per mirar el món amb uns altres ulls.
ResponEliminaM'ha sobtat la grisor de les façanes. Recordo Holanda plena de colors. Més val que torni a visitar-la :)
EliminaM'ha agradat molt el teu poema, és una mirada plena de color :)
ResponEliminaSí, el vaig trobar molt curiós, diferent. L'autor no el coneixia
EliminaUns edificis amb molta història...
ResponEliminaUn poema molt curiós, aquesta espècie de rivalitat entre els colors i la foscor...Sort que els colors triomfen , finalment i tot és més lluminós!
Petonets.
Sí, sort... un món gris i blanc seria, com a mínim, diferent. Una abraçada
EliminaInteressant aquest poema, la llum és vital per retrobar els colors.
ResponEliminaLes balconades de conte!!
Bessets! :)
La llum de la lluna, també. Petonets!
EliminaBoniques fotos, donen ganes de visitar Holanda.
ResponEliminaNo coneixia aquest poema ni l'autor. M'han agradat!
Jo hi he estat però fa molts anys, de viatge de fi de curs. En guardo un bon record. Petonets
Eliminalindo poema, me ha gustado tu blog, te seguiré.
ResponEliminaGràcies Paula Andrea, feliç que passis a veure'm de tant en tant :)
EliminaUn poema molt original, amb un bon punt de partida per la definició dels colors. M'ha agradat.
ResponEliminaSí, jo també el vaig trobar curiós. Una abraçada, Olga
EliminaM'ha agradat molt el poema i les fotos, fetes a un lloc que esper poder conèixer qualque dia :)
ResponEliminaSegur que sí, tots els llocs ens poden mostrar coses. Una abraçada!
Elimina