La Margarida va observar les fulles gebrades que cobrien la vorera i
va alentir el pas per no relliscar. Va treure’s el guant de la mà
dreta, va buscar el paquet de mocadors dins la butxaca i va sonar-se.
Aquell fred tant viu sempre li feia caure la gota del nas.
Les llums de la ciutat encara estaven
enceses i a la Margarida, amb el cap mig enterbolit per la son, li
pareixien fars que algú havia col·locat maliciosament entre la
boira per mostrar-li el camí inequívoc de l’escola on treballava
des de feia més de vint anys.
En tombar la cantonada va veure un d'aquells carros que utilitzen els escombriaires i, sense parar
esment, va llançar el mocador rebregat a dins.
- Un moment, si us plau, senyora
A l’altre costat del carrer, un
home vestit amb un mono gris amb franges de color groc fluorescent li
feia senyals amb les mans i s’adreçava cap on era ella.
- Que ha llençat a dins? – va preguntar l’home
- Com diu?
- Que què ha llençat a dins del cubell, senyora
- Un mocador de paper
- Doncs tregui’l
- Què?
- Que el tregui
- Que el tregui? És una broma o què?
L’home restava palplantat davant la
Margarida, amb posat d'esperar l'autobús, mentre es burxava el nas amb l'índex, sense ni tant sols treure's el guant de cuir.
- Senyora, els mocadors s’han de llençar a les papereres, no al meu cubell. Tregui’l.
- És massa d’hora per aguantar segons quins numerets- digué la Margarida, disposant-se a marxar
- No, senyora, no. No pot marxar fins que l’hagi tret. Miri, té una paperera a quatre passes
- Me’n vaig, ja s’ho farà
- Si marxa em veuré obligat a informar a la policia, senyora
- No pot ser veritat
- Ja s’ho pot ben creure. Vostè ha empastifat de mocs l’eina de treball d’un empleat municipal
- Què? Està sonat
- Senyora, la denunciaré per injúries. Estic perfectament capacitat per fer la meva feina. Vaig superar amb nota totes les proves necessàries, testos de personalitat inclosos.
- Me’n vaig, ja en tinc prou d’aquest color- va dir la Margarida alhora que accelerava el pas per allunyar-se'n.
- Senyora! –va cridar l’home- D’aquí tres setmanes li arribarà per correu certificat la notificació del judici ràpid . El carter farà dos intents d’entrega però si no la pot localitzar a casa se li notificarà mitjançant el Diari Oficial del municipi. Que passi unes bones festes.
Els llums de la ciutat s’havien
apagat. El cel començava a aclarir-se però la Margarida va
preguntar-se si encara dormia.
Lluny quedava l'època en que carters, escombriaires, butaners i serenos desitjaven bon Nadal per quatre duros.
Lluny quedava l'època en que carters, escombriaires, butaners i serenos desitjaven bon Nadal per quatre duros.
Ara desitgen les festes a canvi d'una citació judicial, els temps estan canviant.
ResponEliminaSí, ara el primer es denunciar... sembla
EliminaQuin caràcter mare meva!
ResponElimina:) Una abraçada, Joana
EliminaDoncs si els temps i els escombriaires estan canviant... no se m'havia acudit mai de veure-ho així! ;)
ResponEliminaUna bona història que sorprèn i retrata aquests vicis de la modernitat...
Escombriaires, mestres, lampistes, enginyers... avui dia tots tenen clares les prioritats
EliminaA mi m'agraderia felicitar-los, fa temps que no els veig passar.
ResponEliminaVaja...però per Nadal no ha de lluir tot com una patena? :)
EliminaMolt original!! Sembla una escena surrealista però no tan allunyada de la realitat com pot semblar. M'ha fet molta gràcia aquest diàleg i les rèpliques de l'escombriaire. Sembla que està molt ben documentat, jo per por hauria agafat el mocadoret, l'hauria tirat a terra i li hauria dit: "Bon Nadal".
ResponEliminaGràcies Sílvia. M'agraden les escenes surrealistes :)
Eliminaes clar que si, ma dura contra els terroristes ecològics!
ResponEliminaés que són els pitjors..., sobretot aquests que tiren els papers on no toca ;)
EliminaJa em creia que al final , apareixerien las tres noies del "On vas, envas ?" cantant pel carrer , hehehe Reciclatge al poder !!!
ResponEliminaMolt bona història i a més m'has fet recordar, aquelles felicitacions !!
Felicitats ........i també , pel teu sant !!! Petons !!
Moltes gràcies. També pel sant! Petons artur
Eliminajejjej ... què bo aquest diàleg!!
ResponEliminaCalla, calla, no he rigut ehhh!!, no sigui cosa que m'arribi una citació també.
Aferradetes :)
Millor, millor, no sé si en el codi penal està contemplat el riure, però no m'estranyaria. Abraçades sa lluna!
EliminaLoreto, a un amic meu, a Suïssa, per tirar la punta d'un cigarret on no tocava el van multar. No era Nadal, suposo que allà tant se val que ho sigui o no .
ResponEliminaSalutacions.
Uns tant i els altres tant poc, que mal repartit que està el món. Salutacions Josep!
EliminaAquesta història ens sembla surrealista, però algunes persones bé es mereixerien que els toquessin una mica el crostó; de vegades veus actituds no gaire pròpies de gent civilitzada...
ResponEliminaQuins temps aquells de les felicitacions a domicili del carter, l'escombriaire...Amb els seus versos tan casolans!
Petonets, de capvespre.
Em sembla que fins els que encenien les llums dels carrers (fanalers??) repartien felicitacions. Si ara s'haguessin d'obrir i tancar les llums de la ciutat manualment em sembla que molts dies seria fosc fins a mitja nit i clar fins al migdia. Petonets!
EliminaDoncs jo crec que no he entés bé la història...
ResponEliminaA grans trets volia ser una parodia de l'afició que té la gent de posar denúncies. D'entrada no anava de reciclatge però també està bé aquest punt de vista :)
EliminaEs podrien citar al gimnàs...casom l'home i 'escombra, que es deu pensar ser?
ResponEliminacantireta, de vegades em costa seguir-te :) Un petó!!
Eliminajo prefereixo els escombriaires d'abans! és clar que potser l'home tenia part de raó ....cada cosa al seu lloc! ben escrit!
ResponEliminaCal prendre's la feina seriosament :) Gràcies Elfreelang!
EliminaCoi d'hime quina mala llet per no dir mal...... Que el tregui ell el mocador.
ResponEliminaNo, no que després no hi hauria la prova del delicte, Joan
EliminaDoncs amb aquest afany de reciclar-ho tot no m'estranyaria que algun dia ens trobem en situacions semblades. Està molt bé reciclar, però a casa tinc mitja cuina dedicada a aquesta tasca: vidre, plàstic, paper, orgànic i ara mocs!
ResponEliminaMocs inorgànics?!?
EliminaSí, la veritat és que reciclar- ho tot no és gaire còmode, no. Salut Glo.Bos.blog
EliminaE espero que no!! :)
EliminaSegur que ara més de quatre els apreciarien, aquells durets de les dècimes a domicili. Era tan bonic, ensumar l'olor de rostit que feien les cases...
ResponEliminaPer cert, ahir vaig veure un paio que escopia dins d'una paperera. No sé si és millor que a terra...
Salut sempre.
Aquestes dècimes s'han perdut però les que diuen els nens després del dinar de Nadal encara perduren. No sabia que es deien dècimes... :)
Elimina