Quin tip de riure

M’he assabentat que alguns diaris anglesos incorporen els signes (?) o (!) als seus articles d'opinió per avisar als lectors que no se'ls han de prendre al peu de la lletra. No vull qüestionar la utilitat de l'estratègia, tots sabem que la ironia massa subtil pot portar a males interpretacions, però no sé si autors com Tom Sharpe, Pere Calders, Mark Twain i molts d'altres pensarien de la mateixa manera.

A la vida no literària succeeix més o menys igual. Quantes vegades, sobretot per manca de informació contextual, se'ns escapa que el company de feina o l'amic no ens està dient això sinó allò, li responem això i ens quedem tant amples?

En canvi amb el sarcasme, tot i que són cosins germans, ja cal que anem amb peus de plom. El sarcasme no és cap joc d'intel·ligència sinó una tàctica que utilitzen els covards per ferir o burlar-se públicament d'una persona sense que els demés se n’adonin que estan presenciant una conducta reprovable o, encara pitjor, fent-los-en còmplices perquè, com que és més cruel, sanguinolent i matusser que la ironia, és més fàcil d'identificar i no s’hi val fer-se el longuis, malgrat qui calla no sempre hi consent. 

Mentre que l'ironia és una demostració d'enginy, el sarcasme és tirar la pedra (apuntant on fa més mal) i amagar la mà.