Vaig tenir-lo de professor quan
feia tercer d'EGB. Era jove, ros, tenia els ulls blaus i duia
ulleres. No era atractiu però sí molt agradable. I el més
important, era un apassionat de la llengua, de la literatura i de
l'ensenyança. Jo era una nena espigada,
introvertida, també duia ulleres i ja m'agradava molt llegir i escriure.
De fet, vaig conèixer en Quim l'estiu abans de començar el curs
perquè va ser el meu professor de sardanes. Sovint escollia ballar
al meu costat, no perquè jo en sabés molt, sinó perquè era la
nena més alta de la rotllana i així no havia d'estirar tant el
braç:
- Faràs tercer? - va preguntar-me
- Sí
- A quina escola?
- Al cole nou
- Ja ens veurem, doncs!
Recordo que va encomanar-me d'escriure
una mena de diari de la classe. Va donar-me una llibreta d'espirals i
va indicar-me què havia de fer: posa la data i, a sota, explica el
que t'hagi cridat més l'atenció. Escriu el què et surti, no t'amoïnis gaire.
És clar que la intenció era
animar-me a escriure i vaig començar molt bé: vaig parlar de la
castanyada, del dia de l'arbre i d'algunes anècdotes divertides del
grup.
Però aviat vaig avorrir-me i, en
comptes de confessar-li-ho, ell ho hauria entès i jo hauria passat
per una nena madura i responsable, vaig omplir els fulls d'històries
inventades: una nova companya que era una princesa que s'amagava, un
nen que feia dibuixos que es convertien en reals...
Quan el mestre va demanar-me veure la
llibreta recordo que estava acollonida. Però ell va somriure i va
dir: “La deso a l'armari. Potser quan siguis gran vindràs a demanar-me-la".
Jo no sabia que pensar: d'una banda va ser molt amable però, de l'altra, no m'havia fet cap comentari dels
textos ni m'havia manat continuar-los. S'havia cregut les històries? La veritat és que vaig sortir de l'aula amb recança. Jo, per si de cas, no he gosat explicar-ho a ningú fins avui.
Molt tendre...
ResponEliminaJo vaig dur un diari anys i panys, fins que l'ex martit número 1 va gosar violar la meva intimitat...
Els vaig estripar, 6! diaris sencers. Després m'he penedit sovint :(
Molt tendre el teu escrit.
Ostres, doncs sí que és una llàstima que els estripessis i més per culpa d'un ex marit poc respectuós. Jo no n'he dut mai cap però sí que he escrit moltíssim en fulls solts (que ara no sé on paren). A reveure, Joana
EliminaI no vas anar a buscar-la? Em sembla que li devien agradar prou les històries...
ResponEliminaBon dia de diumenge Loreto
Doncs no, m'hauria fet molta vergonya. La veritat és que només he tornat a veure el professor un parell de vegades des que vaig acabar primària. Continua ensenyant a l'escola del poble i,pel que sé, també a la universitat.
EliminaSóc del parer de Lluna, Quan siguis gran vés a demanar la llibreta-diari,
ResponEliminaFita
D'acord, potser hi aniré quan sigui gran... :)
EliminaAra estan fent un documental que es diu El profesor. Tracta d'un professor assassinat a la Guerra Civil. És sobre la seva història i també la manera d'ensenyar. Va portar a una petita escola rural de l'Espanya profunda una impremta i des d'allà, els nens escrivien el que els passava.
ResponEliminaEscriure les seves petites vides, les nostres petites vides també ens ajuda a créixer.
Li demanaràs la llibreta? No tens curiositat?
Hi ha professors que no hem d'oblidar (i n'hi ha que, pel bé de la nostra salut mental, sí). Vaig tenir-lo durant tres anys però va ser importantíssim per mi, no crec que sigui conscient de fins a quin punt.
EliminaNo crec que la trobéssim, tampoc no devien ser gran cosa els escrits, els típics d'una nena de 8 anys.
Ja estas tardant en anar a demanar-la, potser veus publicat el que vares escriure amb un altre nom. Jo també tinc curiositat per saber que hi vares escriure.
ResponEliminaQue va, que va... a casa dels pares guardo textos d'aquella edat i t'asseguro que no són publicables :)
EliminaQuina història més original. Com segur que és original el que hi ha dins la llibreta!
ResponEliminaMés o menys me'n recordo del contingut, res de l'altre món. Gràcies, Helena
Eliminauna bella història ....tant si es real com inventada.....escriure és reinventar la vida, canviar-la .....real o no per si de cas tornaria a reclamar la llibreta
ResponEliminaJo també ho crec, ficció i realitat es confonen, tan si escrivim una novel·la com un diari personal. Bon diumenge, Efreelang
EliminaEn guardo, de papers que llavors eren poc rellevants, per l'extraordiària imaginació que tenien. Ells ho van saber... els meus professors sempre em van encoratjar a escriure...fins avui diumenge ;-) Jo també ho faig, la paraula escrita perdura en el temps.
ResponEliminaUn petó de diumenge, si me'ls vols ensenyar.... :-)
Professors que acompanyen, que proposen, que no imposen, que encoratgen, que perdonen... són els que deixen petja
EliminaJo també penso que l'hauries d'anar a buscar... :)
ResponEliminaJo sóc llençadora de mena, i vaig llençar tots els meus diaris d'adolescent i centenars de cartes de totes les èpoques... no puc pas dir que en tingui una gran recança, però tampoc me'n sento orgullosa...què devia escriure als 12 anys i als 15? Era diari- addicta, jo... ;) escrivia molt. Però no escrivia ficció, sinó diaris i cartes, només. I poesia, també... si és que se'n pot dir així del que escric i escrivia jo.
Que curiós, jo sempre acabava escrivint ficció. De fet, quan intentava explicar alguna cosa que de debò m'havia succeït també ho acabava tergiversant. Per això no vaig portar mai un diari suposo.
EliminaLa poesia la portes dins, només cal veure com escrius, Carme
És bonica aquesta anècdota! Trobo molt misteriós que es quedés la llibreta, segur que li va fer tanta gràcia que ho volia conservar com un record! Quan recupero escrits o llibretes de quan era petita em fa molta il·lusió veure com i què escrivia. És com recuperar una part de la meva innocència.
ResponEliminaNo sé, jo no crec que el professor encara la guardi, segur que la devia llençar, juntament amb mil coses més, quan va canviar de grup. Penso que va ser la seva manera de dir-me que havia captat el missatge i que no calia que escrigués més el diari. De fet, no se m'havia passat pel cap que encara la pogués guardar fins que ho heu dit vosaltres :)
EliminaJa he vist que t'han fet la pregunta òbvia, si no havies anat a buscar la llibreta. Bé, jo crec sincerament que hi hauries d'anar. No he llegit tots els comentaris i no sé si has explicat que hi hagi cap impediment, però si encara hi ha possibilitats, no ho dubtis. És un tresor que ha d'estar a les teves mans, i el cercle s'ha de tancar, com va predir el teu professor. Vinga va, esperem el post que en faràs quan hi vagis.
ResponEliminaPer cert, de tots els professors i professores que vaig tenir a l'escola, la de tercer d'EGB és de la que guardo millor record! Molt dura i estricta, però ensenyava molt bé i a mi m'encantava, alhora que la tenia, és clar.
No crec que encara existeixi aquella llibreta, XeXu, han passat 30 anys!! Penso que tercer és un curs important, és una sort tenir un bon professor
EliminaÉs curiós, ningú diu res del professor, si va fer bé o malament, només diuen tots que has d'anar a buscar-la. I si, clar, hauràs d'anar perquè forma part d'una època molt important per a tu, però això el professor també ho hauria de saber i un dia podria donar-te una agradable sorpresa, o no? No han passat quatre dies, no creus?
ResponEliminaUis, que va, que va... mai havia pensat que aquells quatre escrits mal fets tinguessin cap importància.
EliminaDe fet el post l'he escrit més per parlar del professor que de la llibreta perquè,quan més penso en aquells tres cursos més me n'adono de quant s'estimava el seu ofici i a nosaltres.
Si fossin meus miraria de recuperar-los. Segur que el professor ´li van fer gràcia el teus escrits, va entendre que eres una noieta amb imaginació i fantasia i que la realitat de cada dia era massa gris per deixar-ne constància.
ResponEliminaA nosaltres també ens agradaria saber el que escrivies, Loreto!
Després d'aquells escrits van venir-ne molts d'altres, no eren res de l'altre món :)
EliminaUna anècdota molt curiosa, suposo que deu ser real perquè és molt creïble...Jo mai vaig escriure cap diari, però si que tinc algun poema guardat de quan anava a l'escola. I és clar, jo crec que havies d'haver anat a reclamar la teva llibreta...El què em fa dubtar una mica de que sigui real, és l'actitud del professor...A mi mai se m'hauria acudit quedar-me la llibreta personal d'una alumna, tant si el que hi havia escrit era real com si era fantasia...El més normal, és que la llegís, te'n fes algun comentari i te la tornés(?), a no sé que et demanés permís per quedar-se-la com record...
ResponEliminaPetonets de bona nit.
Dius que no eren res de l'altre món, però jo crec que en aquells moments si eren importants per a tu. Et feien estimar aquest món i et van fer créixer.
ResponEliminaQuan es tenen bons professors, difícilment pots esborrar la seva empremta.
Jo guardo tots els meus quaderns de quan era petita ... penso també que hauries recuperar-lo.
Bon dilluns ... aferradetes!! :)
El diari que jo escrivia quan era petita, crec que el vaig acabar esquinçant. En canvi, conservo tot de dibuixos que vaig fer, i t'asseguro que em fa molta gràcia tornar-los a mirar cada cert temps.
ResponEliminaJo de tu aniria a veure el professor i, tot fent ús de la seva proposta passada, li reclamaria.
Si ho fas, ens ho expliques, i ens deixes fer una ullada tafanera... :-)
A mi em faria gràcia de recuperar-ho. Segur que alguna cosa d'especial devia veure el professor quan va decidir desar la llibreta a l'armari, obrint la possibilitat de remirar-la anys després.
ResponEliminaPer desgràcia, jo no conservo tota "l'obra" de l'etapa escolar, i ara em sap greu.
Segur que es va creure les històries... i potser un dia va entrar d'amagat a l'escola, es va capbussar a la llibreta i... ara està vivint històries extraordinàries dins de les pàgines que vas escriure.
ResponEliminaVés, vés a buscar ràpid eixa llibreta! :)