Fa un dia ennuvolat. Dos homes es
troben al passadís de l’hospital de Banyoles. Porten roba elegant,
fan olor de colònia i ambdós s’ajuden d’un bastó per caminar.
Pel cap baix tenen més de vuitanta anys.
- Noi, quan et veig a tu sembla que em miri al mirall- diu el primer.
- Cagondena, tu! A mi em passa el mateix- respon l’altre abans de clavar-li un copet amistós a l’espatlla.
Crec que el sol no trigarà a sortir.
Els somriures sempre ajuden a desfer núvols... I amb converses així... és fàcil que el somriure aparegui.
ResponEliminaVa aparèixer, i tant que sí
EliminaA aquestes edats trobar motius per fer broma i somriure ha de ser mitja vida.
ResponEliminaDoncs trobo que la gent gran té molta tirada a fer broma
EliminaSomriure dona més vitamines que res!
ResponEliminaO almenys ens fa sentir millor
Eliminas'ha de saber envellir, ajuda a suportar-ho amb enteressa.
ResponEliminaSí, n'hem d'aprendre perquè tots som més vells cada dia
EliminaConservar l'humor és vital per envellir dignament.
ResponEliminaAquest parell d'avis ho demostren.
Sí, dignament i feliçment
EliminaJa ho deia el Sisa, que qualsevol nit pot sortir el sol...
ResponEliminaTrobo que és una frase genial
Eliminadeuen ser grans però joves d'esperit!
ResponEliminaQue puguin dir el mateix de tots nosaltres quan hi arribem!
EliminaM'agrada aquest humor... Tendre i somrient.
ResponEliminaA mi també, humor savi
EliminaLoreto, tal com dic en teu comentari sobre Lorca i Machado, tu dius que: " els criteris d'edats recomanades de les pel·lícules: és més elevada quan hi ha sexe que quan hi ha violència. Per mi no té gaire raó de ser"
ResponEliminaDoncs aquí et deixo la mini serie per si tens ganas de veure-la. Jo ja et contesto que per una escena d'amor el col·legi va demanar als pares un consentiment per poder veure aquesta escena.
La minisèrie narra la vida del bisbe català Pere Casaldàliga i la seva incansable lluita a favor dels pobres i els més desafavorits de la regió brasilera del Mato Grosso. Es centra en els primers anys de la seva estada al Brasil, des que hi va arribar el 1968, i mostra —de forma obligadament resumida i simplificada, però en tota la seva cruesa i violència— el panorama desolador que s’hi va trobar, en un país governat per una dictadura militar (com aquí) al servei de les oligarquies i dels grans terratinents, que mantenien els indis i els brasilers pobres sotmesos a l’esclavatge i al terror, sense escoles ni hospitals ni medecines, mentre els prenien les terres i assassinaven sense pietat tothom qui s’hi oposés. De seguida, Casaldàliga s’adona que cal prendre posició en aquella lluita per la supervivència i es posa decididament, i per sempre, al servei dels indefensos, fins amb risc de la seva pròpia vida.
http://www.tv3.cat/videos/4975851/Descalc-sobre-la-terra-vermella---capitol-1
http://www.tv3.cat/videos/4976051/Descalc-sobre-la-terra-vermella---capitol-2
Josep, ja la vaig veure quan la van passar per TV3, va agradar-me força
EliminaQuina manera més maca d'envellir, amb una flor i la seva tendressa...
ResponEliminaDoncs sí, ben plens de vida
EliminaI xino-xano van fent!
ResponEliminaqui dia passa, any empeny
EliminaPosats a parlar d'anys, aquest mes en fem el meu home, un fill i jo. Ja tens raó, ja, ¡cagondena!
ResponEliminaUn bonic més per néixer, Olga
EliminaReconeixe's en l'altre és una gran qualitat humana. És una escena plena de vida :)
ResponEliminaSí, molt tendre
EliminaPoder tenir aquest sentit de l'humor a aquestes edats ha de ser la gasolina per tirar endavant
ResponEliminaSí, i segur que, com tots, n'han passat de tots colors
EliminaLa tendresa de la gent gran, que sempre ens fa somriure...Malgrat tot, el sol continua sortint, per il·luminar-los tanta vida!
ResponEliminaPetonets, Loreto.
I la sort que han tingut d'arribar-hi
EliminaM'ha fet somriure, perquè generalment a cert< edat, un es veu més jove que als de la seva mateixa edat ;)
ResponEliminaAferradetes i molt bon dia!! ☺
Com deia la Ma. Aurèlia capmany: "Si no saps ser feliç ningú pot ensenyar-te'n."
ResponEliminaD'una conversa (aparentment) senzilla, has fet un post molt interessant.
Fita
A mi m'ha recordat el meu avi. Una vegada es va trobar una dona que feia 30 que no veia i va dir: "Caram, com s'ha envellit!" :)
ResponEliminaMuy tierno, Loreto.
ResponEliminaUna abraçada.
HD
Quina escena més tendra, així és una alegria fer anys!.
ResponEliminaAquest post reafirma la meva convicció que de vegades no fan falta un munt de paraules i descripcions per resoldre convenientment una situació i fer volar de pas la imaginació del que les interpreta. En aquest cas jo, que per un moment he tornat a veure el meu avi en les teves paraules. Molt bonic i molt tendre.
ResponElimina