”Tots
els que estudien una carrera haurien de marxar uns anys a treballar a
l'estranger” deien aquest matí un parell de joves que esmorzaven a
la taula del costat. Fins aquí, bé. El
que no comparteixo és la segona part del
diàleg:
“No
entenc com poden haver-hi profes o metges que no s'hagin mogut mai
del poble, així ens van les coses”
A
veure, tots sabem que el jovent té un munt de motius per marxar a
treballar a l'estranger, formar-se i, si els ve de gust, quedar-s'hi
a viure. Per més greu que ens sàpiga penso que no tenim cap dret a
demanar-los que no ho facin, sobretot si tenim en compte el panorama
que els hem deixat.
Allò
que no em sembla bé és que cap professional sigui desprestigiat
pel fet d'estudiar a les nostres universitats, marxar una temporada per aprendre
anglès si li ve de gust
i tornar per treballar ben a prop de casa quants més anys millor.
Marxar
a l'estranger és una opció (no
una solució a l'atur, com ens vol fer creure el govern),
però treballar a Catalunya hauria de
ser un dret. I, encara que entenc que la reacció de la noia és una mena de mecanisme de defensa (accentuar
el costat bo de
l'adversitat) em recorda a aquells que,
després de patir una malaltia greu, se senten superiors als demés
pel fet d'haver “crescut com a persones”. Consti que no dic que
sigui fals, ni que treballar a l'estranger no sigui positiu, però
una cosa no garanteix l'altra: ni tots els professionals que han
marxat són bons ni tots els que s'han quedat són dolents. Les coses
mai no són tant simples.
Totalment d'acord amb el que dius... Del tot.
ResponEliminaen certa manera algu que ha de marxar a treballar fora de la seva terra per força, més que un emigrant, és un exiliat.
ResponEliminaExiliat però sense reconeixament
Eliminad'acord; exiliats que no compten; trist
ResponEliminaSí, trist :(
EliminaEstic d'acord amb el que dius. Marxar com a opció i no com a obligació.
ResponEliminaHaver d'emigrar és un pla B. Que no ens el vulguin vendre com a pla A.
Fita
Volen que els aturats se sentin culpables de no fer el suficient per trobar feina "S'ha de ser valent i marxar" diuen.
EliminaPerò és veritat que anar contracorrent, haver superat una malaltia és un factor positiu, encara que només "per algú amb molta personalitat", que deia Thomas Bernhard.
ResponEliminaSuposo que depèn de com és prengui cadascú l'experiència, però ningú la triaria
EliminaDe fet tenim quatre universitats públiques catalanes que són a la llista de les millors del món ; la Pompeu Fabra (posició 13), l'autònoma de Barcelona ( posició 23), la Rovira i Virgili de Tarragona, i la Politècnica de Catalunya.
ResponEliminaI tres són públiques :)
EliminaMarxar a fora o patir una malaltia són maneres diferents de creixement personal, és indubtable. No és una obligació, és clar que no, ni hauria de ser-ho. Jo crec que de les adversitats sempre se'n surt més reforçat i canviat, però si em deixen triar potser preferiria no patir-les.
ResponEliminaDel tot d'acord, Sílvia,però no pot triar-se...
EliminaTambé estic d'acord amb tu, Loreto...Penso que un pot créixer com a persona anant a estudiar a l'estranger o quedant-se a casa...I dir que les malalties siguin una font de creixement personal, em sembla una barbaritat, això dependrà de la persona. Penso que si un està sa, té moltes més possibilitats de fer coses per enriquir-se anímicament. Si es podés triar, ningú les escolliria.
ResponEliminaBon diumenge.
Tots creixem com volem o com podem, suposo
EliminaAh, i m'ha fet molta gràcia això de les tres sortides, he, he...
ResponEliminaI això que no és cap acudit :)
EliminaS'estan carregan tot el que s'havia conseguit, i la veritat és que sembla que ho fan esprés
ResponEliminaFer-ho expressament no crec, el que passa és que anteposen els seus interessos als dels poble
EliminaEls "drets" els hem perdut, gaire bé tots.
ResponEliminaJo tinc un fill que viu molt lluny, li va bé, molt bé, i mai li he demanat que es quedi a prop meu, ni que torni.
Ni que com és evident... el trobo a faltar molt.
Els deixen un futur ben negre, ells intenten posar una mica de llum :)
Han de fer la seva, encara que als pares els costi. Potser algun dia pot / vol tornar. Una abraçada, Joana
EliminaJo estic d'acord amb tu, Loreto, però hi ha una altra manera que se'n vagin. Els països que vénen aquí a buscar els millors (no que busquin des d'allà), vénen a buscar infermeres i investigadors. Aquests són els casos que jo conec personalment, suposo que en altres tipus de treball passarà igual. Pel que fa a créixer com a persona havent passat una greu malaltia et puc assegurar que això dependrà de cada un.
ResponEliminaEspero que almenys els paguin igual que als treballadors d'allà. No me'n refiaria pas gaire
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEstic d'acord amb tu, hauria de ser una opció personal i no l'única oportunitat de fer el que t'agrada. Bons i dolents n'hi ha aquí i a tot arreu.
ResponEliminaPel que fa a les malalties, sí que hi ha un abans i un després, però això no te fa superior a ningú.
Aferradetes ❀
Del tot d'acord, sa lluna. Una abraçada!
EliminaVeig que tots coincidim amb tu, Loreto.
ResponEliminaMarxar hauria de ser una opció, no l'única opció.
Els acudits són molt bons. El que fa mal és que més que acudits son realitats.
Doncs sí, no tothom té esperit aventurer o està disposat a sacrificar-ho tot per la feina. Aquesta gran majoria hauria de poder treballar a casa. Dures realitats, sí
EliminaCrec que marxar a l'estranger també hauria de ser un dret i no una necessitat.
ResponEliminaEl que expliques em frepa moltíssim i no hi havia pensat mai. Responsabilitzar als altres per no haver fet una cosa que es veuen obligats a fer ara.
No sé, em crea certs dubtes. Els joves que avui han de marxar també van ser els nens de l'opulència. Nens que van créixer sense donar valor a res, demanant i demanant més, consumint a dojo i pares donant tot el material xq no estaven amb ells per guanyar molts diners. És com si alhora tot es retornés.
També ho havia pensat... o potser és que durant la joventut és veu tot blanc o negre, sense gaires matisos
EliminaSuposo que ja s'ha dit tot, que arribo tard, però hi diré la meva. Està bé anar a l'estranger a veure realitats diferents, és una bona experiència, però això no vol dir que s'aprofiti de la manera que toca. Per això no vol dir que sempre quedin més formats els emigrants. I aquesta és una altra. Anar fora és una bona cosa, sempre i quan decideixis tu fer-ho, viure l'experiència, que pot ser molt positiva. Quan la situació que vivim t'hi obliga per força, i després te les veus negres per tornar, ja no és tan divertit. Els meus amics que viuen a Edimburg estan fins la polla de l'experiència, i perdona l'expressió. Ha estat bé, però ja tenen unes ganes boges de tornar, i ara no hi ha manera. Ja em diràs tu què té això d'enriquidor.
ResponEliminaDoncs no m'estranya que estiguin "fins la polla" :) Un altre cas deuen ser els joves que un cop allà només poden aconseguir treballs precaris i a sobre no tenen recolzament social
EliminaJo hi he anat temporalment a formar-me. Ara, si ja hagués acabat, en una ONG també m'apuntaria a ser mestra. Aquí per sort encara tinc feina... fins que als adults se'ls consideri adults formables :-(
ResponEliminaOstres, espero que mai deixi de considerar-se els adults com a formables!
EliminaD'acord amb tu, també !!
ResponEliminaA força de escoltar a aquesta colla, a la fi ens fan replantejar tots els drets que tenim, però que cada cop ens respecten menys....
No els respecten i a sobre ens volen donar gat per llebre
EliminaTot plegat és un retrocés cap a les èpoques més cavernàries del franquisme. El que em fot és que ho pintin com una cosa que es fa de caprici, per veure món i fer turisme, quan la realitat tots sabem quina és.
ResponEliminaClar, així baixen les estadístiques de l'atur
EliminaNingú ha de ser discriminat per triar el seu lloc de residència. No cal menystenir el territori propi com si fos de rucs viure-hi i treballar-hi. Les paraules ens defineixen.
ResponEliminaHi ha persones que necessiten menystenir als que actuen diferent per demostrar que són ells qui l'encerten
EliminaEs la diferencia entre obligació i opció. Per mi, es gairebé imprescindible treballar a fora del pais (treballo en un institut on hi ha més de 68 nacionalitats). Això enriqueix no només professionalment, si no personalment. T'enadones que on vius es només un granet de sorra en tota la platja: ni el que menges es el millor, ni el que parles, ni el que veus...simplement forma part d'un mon global molt enriquidor. Ara be, que aquest fet sigui una excusa barata per fer fora el coneixement del nostre pais, la nostra gent... em sembla demagogic i fins i tot temerari.
ResponElimina