Casa meva

Em sorprenen les persones que, malgrat no viure-hi des de fa molts anys, encara tenen mitificat el poble on van néixer. Com si venir al món aquí o allà fos una decisió que haguessin pogut triar, com si haver nascut a Barcelona, al Matarranya, a Tamarit o a Sant Sadurní de l'Heura representés algun mèrit del qual ventar-se.

Entenc qui defensa que el seu poble és el millor si mai se n'ha mogut. És l'únic que coneix i a tots ens agrada presumir del que tenim. De la mateixa manera, sentir-se membre d'una comunitat, conèixer a tothom i que tothom els conegui, pot representar una font de satisfacció i seguretat per alguns individus. Fins i tot, qui ho sap, és possible que hagi tingut la sort de néixer al millor lloc del món.

Hi ha gent, però, que en un moment de la seva vida va decidir traslladar-se a un altre indret de manera voluntària. Allà tenen la família, la feina i els amics. Poden estar molt a prop o molt lluny d'on van créixer però s'hi troben a gust. I, malgrat això, continuen jurant i perjurant que, com el seu poble natal, no hi ha res. Encara que només hi hagin passat la infantesa, encara que no sàpiguen quines oportunitats laborals o d'oci ofereix, encara que ja no coneguin ni a la meitat dels veïns, res no importa. Per ells, sempre serà el millor lloc del món.

Jo vaig néixer a Vidreres però vaig saber que era gironina de cap a peus quan estudiava a la Universitat. Llavors vaig descobrir que passejar pel Barri Vell em feia feliç. Vaig adonar-me que m'interessaven més les notícies de Girona que de comarques. Vaig conèixer els barris i la força de la seva gent. Vaig enamorar-me dels rius i de les pedres, de les cafeteries, del teatre, de les botigues, dels centres cívics, de les biblioteques, dels museus i dels jardins.

Potser algun dia seré d'un altre lloc però, de moment, sóc de Girona. I, per mi, Vidreres, no és res més que el poble on vaig néixer.