Abans de retirar-se per tenir cura
dels fills, la Cinta havia regit una botiga de roba interior al barri
de Sant Narcís. Venia sostens i calces però també fils, vetes,
pijames, tovalloles, sabatilles d'estar per casa i davantals.
Només veure-la, de seguida notem que és una persona
de caràcter obert, per tant devia sentir-se com un peix a l'aigua
quan, a més d'un joc de tovalloles, podia endossar a les clientes
que s'hi avenien una bona dosi de verborrea i, vés a saber, potser
també de xafarderia irrefrenable.
Avui la Cinta encara no ha complert
cinquanta-cinc anys, els fills ja li han marxat de casa i ella s'ha convertit en una mestressa de casa poc vocacional. Li agrada llegir, fer
fotos i anar al cinema però les parets li cauen al damunt. Ara que
ningú ja no la necessita, no se sent valorada.
L'única cosa que la distreu es
asseure's a la barra d'alguna cafeteria i xerrar amb les dependentes.
Els diaris no l'interessen i el cafè tampoc. El que desitja es parlar,
tot i que a ella no li agrada gaire escoltar. Només quan aconsegueix
ser el centre d'atenció, com quan regnava darrera el taulell de la
botiga, és feliç.
Al principi les dependentes, que no
acostumen a ser propietàries sinó assalariades, se l'escolten de grat
“Mira quina dona més simpàtica, gràcies a ella la jornada es fa
més curta”. Unes hi queden per anar a caminar, d'altres la
conviden a pilates. D'altres senzillament s'acostumen a que els
reculli les tasses de les taules.
La Cinta, sense adonar-se'n, respon a
cada mostra de confiança amb més i més exigències. S'han
convertit amb les seves millors amigues i les amigues ho fan tot
l'una per l'altra.
La demanda és tant alta, però, que
algú comença a aixecar parets. De fet, no són ni parets, com a
molt arriben a pilones, però ella s'ho pren com si fossin muralles.
Llavors canvia de cafeteria. "Ni morta tornaria a acostar-me a aquella
bruixa", pensa.
Ara fa dies que no hi coincideixo. Deu anar a fer el cafè al barri de Can
Gibert.
