 |
| L'oncle Garrepa |
- Oncle ? Senyor
Oncle, si us plau, ja és hora- L'ànec Donald va enganxar l'orella a
la porta de l'apartament 301, situat en el tercer pis de l'edifici
més alt de Duckburg.
- Per l'amor de Déu, senyor, no m'ho
posi tan difícil- Va canviar de postura però la única fressa que
va sentir era el silenci i la recança.
Va descloure la mà
i va observar la clau mestra. L’havia premuda tan fort que li havia
quedat una marca profunda i angulosa al palmell.
- Em sap greu, senyor Oncle.
Va introduir la clau dins de la ranura
i va girar-la fins que que va sentir el clic. Va empènyer la porta a
poc a poc.
-Senyor Oncle?
Un cop els ulls van avesar-se-li a la
foscor va localitzar l’interruptor i el va prémer. Va esperar que
el llum que coronava el sostre prengués prou força per il·luminar
l'amplíssima estança que, com sempre, feia olor de cafè.
Va donar un cop d'ull al sofà de pell
de color coure, on tantes vegades s'havien assegut per berenar, i a
la tauleta baixa de cristall de diamants. No hi havia ni rastre de
les tasses de porcellana xinesa ni de les pastes de mantega que tant
li agradaven. Damunt la taula només restava un cendrer llardós i un
tauler d'escacs d'ivori orfe de peces. L'ànec Donald va aturar-se i
va mirar al seu voltant. Era com si l'apartament li estigués
xisclant a l'orella.
Va creuar la moqueta persa sense
netejar-se la planta dels peus, si era veritat que l'Oncle havia
desaparegut ja no importava, i va deixar-se caure damunt del sofà.
Al seu davant quedava l'estanteria, atapeïda de mapes de carreteres,
quaderns de bitàcola espanyols i holandesos dels segles XVI i XVII,
diccionaris àrabs, mongols, espanyols, xinesos i holandesos i
manuals d'arqueologia. A la seva dreta, vestint el penja-robes, el
barret de copa negre i la jaqueta vermella. Va fixar-se que
sobresortia un diari de la butxaca de la jaqueta. S'hi va acostar i i
va desplegar-lo: “Els partits anticapitalistes s'imposen a tot el
món”.
Quan es disposava a retornar el diari
a la butxaca, una mena de màscara sanguinolenta va caure al terra
fent un soroll pastós. L'ànec Donald va fer un pas enrere. La
pelleringa començava a tenyir el mosaic de vermell. Va girar-la amb
la punta del peu i va estremir-se quan va veure que les ulleres
rodones de l'Oncle Garrepa continuaven enganxades al bec.
Loreto,
ResponEliminauna pista, si us plau, de per on interpretar el teu relat!
Ni mirant el títol? Ostres, potser està super mal explicat i només ho entenc jo. A veure què diu l'altra gent.
EliminaL'oncle Garrepa és com el Mr. Scrooge de Dickens o el Mr. Potter de "Qué bello es vivir" (el nom original del personatge, de fet, és Scrooge McDuck... Gilito en castellà, també prou definitori).
ResponEliminaEl que jo interpreto del teu relat és que si els partits anticapitalistes s'han imposat a tot el món, al Garrepa li cau la cara de vergonya. Literalment i en forma de pellaringa.
I tant, Sícoris. Tal qual.
EliminaI tant, Sícoris. Tal qual.
EliminaPartits anti-capitalistes s’imposen a tot el mon? Ui que poc creïble aquest relat…
ResponEliminaJa ho sé, ja. Però, com he posat al facebook, mai se sap...
EliminaJa ho sé, ja. Però, com he posat al facebook, mai se sap...
EliminaMés que caure-li la cara penso que al oncle garrepa li van arrencar.
ResponEliminaEn tot el relat hi ha una atmosfera inquietant, molt ben aconseguida.
ResponEliminaSegur que arribarà el dia de desemmascarar els que s'han fet immensament rics a costa dels altres.
També dubto de que mai, els partits anti-capitalistes, s'imposin arreu del món...No estaria pas malament , però és una utopia pura i dura...És clar a l'oncle Gilito en aquest cas li cauria la cara de vergonya perquè ell és un garrepa...
ResponEliminaPetonets, Loreto.
els hi hauria de caure la cara...però sembla que la tenen molt ben posada i no hi ha maneres de des emmascarar-los.
ResponEliminasi la la gent fos més responsable aniria molt bé de poder fer el que volgués, però són molts els que no saben fer-ho o no volen
La pela, Loreto, sempre mana. Ni que no ens agradi...
ResponEliminainterpreto el mateix, nomès que el que no entenc és això de que s'han imposat els partits anticapitalistes, si és que algun n'hi ha, i si ho dius per la CUP els hi queden tres telediaris per deixar de ser anti capitalistes..
ResponEliminamalauradament , per cert el relat m'agrada, el capital segueix guanyant malgrat tot , sóc però optimista i confio que el nostre futur estat serà més just, més social i més de tot
ResponEliminaOstres...un relat xulo i utòpic, però tinc esperança que les coses canvïin, de fet ...ja ho fan :-), xino xano..
ResponEliminaMolt suggeridor: en Donald ja té l'herència a les mans i se les pot fregar satisfet, com els politiquets, tan purs i lluents com custòdies, he.
Elimina