Fires de Sant Narcís 2015/ Una història de ciència-ficció

No us descuideu de venir a les Fires :) 

- La nostra agència té prou recursos per enviar una màquina tan eficaç i demolidora que acabarà amb les mosques de Girona en un obrir i tancar d'ulls.

- Amb bombes de dispersió?

- Massa espectacular.

- Biològiques?

- Per descomptat que no. Els insecticides no servirien de res. No veus que són mosques de colors diferents?

- Això et va dir?

- Amb un somriure de hiena d'orella a orella.

Vaig retirar el cafè de la màquina i vaig oferir-lo a l'Atenea 3. Vaig arrugar el vas de cartró sense voler i va vessar-se una mica de líquid. Vam quedar-nos observant la taca que s'havia format al terra.

- Sí, ja sé que em diràs. La directora està obligada a mantenir en secret els detalls de les missions que ens encomana. Però mira, no me'n refio gens. I, si vols sobreviure, tu tampoc ho hauries de fer.

L'Atenea 3 m'escoltava i, alhora, remenava el cafè. Formava part de la tercera generació d'Atenees, la primera capaç de fer dues coses al mateix temps. Jo, en canvi, pertanyia a la desena generació, molt més complexa i, en conseqüència, més infeliç. No podia treure'm del cap els records de quan era petita, quan jugava a futbol a la Devesa, participava al concurs de truites de les fires populars i esperava els reis al carrer de la Creu. I ara, per quatre mosques mal comptades, aquella beneita era capaç de destruir tota la ciutat.

- A més, la única raó per la qual s'ha proposat d'enllestir tan ràpid és perquè la nomenin cap de la Federació internacional d'agències de control de plagues- vaig continuar. L'Atenea 3 encara tenia la vista clavada en la taca marronosa que s'havia format damunt de les rajoles metal·litzades del menjador. Ignorava si podria processar tot el que li estava dient però m'era igual. Necessitava desfogar-me.

- Saps que et dic? Tan és que m'escridassi o que em titlli d'androide xirucaire, però no li permetré que faci mal a ningú, ni tant sols a aquestes mosques que, per més colors que tinguin, són tant gironines com tu i com jo. Quina culpa tenen que l'escalfament global del planeta les hagi fet com són? Corre, desplega el fusell de neutrons. Li plantarem cara plegades. No ens aturarà ni ni la cap, ni la Federació, ni Déu.

- Ni els comerciants del barri vell?- va preguntar-me l'Atenea 3. De vegades tenia unes sortides sorprenents, per ser de la tercera generació.

- Encara menys. A Girona, primer són les mosques que els turistes.

- Un moment – va dir la meva companya posant-se un dit damunt dels llavis - Què és aquesta música?

Vaig córrer cap a la finestra. A fora tot era fosc. Vaig activar el mòdul de visió supersònica i vaig veure, just al començament del carrer, una forma humanoide que brandava una arma prima i allargada. Mentrestant una música infernal que la meva base de dades va identificar com el Virolai, m'estabornia el cervell positrònic.

A mesura que l'humanoide se'ns acostava, vaig poder distingir la birreta daurada, la casulla i la vara que, sota l'aparença de bàcul pastoral, devia amagar algun tipus d'arma de destrucció massiva.

- És qui em penso que és?

- I tant! T'atreveixes?- vaig respondre, picant-li l'ullet.

Vam mirar-nos i, sense pensar-nos-ho, vam saltar per la finestra. Un cop al carrer, vam amagar-nos darrera un contenidor d'escombraries blau i vam esperar. El Virolai se sentia cada vegada més a prop.