Vella glòria

Abans de retirar-se per tenir cura dels fills, la Cinta havia regit una botiga de roba interior al barri de Sant Narcís. Venia sostens i calces però també fils, vetes, pijames, tovalloles, sabatilles d'estar per casa i davantals.

Només veure-la, de seguida notem que és una persona de caràcter obert, per tant devia sentir-se com un  peix a l'aigua quan, a més d'un joc de tovalloles, podia endossar a les clientes que s'hi avenien una bona dosi de verborrea i, vés a saber, potser també de xafarderia irrefrenable.

Avui la Cinta encara no ha complert cinquanta-cinc anys, els fills ja li han marxat de casa i ella s'ha convertit en una mestressa de casa poc vocacional. Li agrada llegir, fer fotos i anar al cinema però les parets li cauen al damunt. Ara que ningú ja no la necessita, no se sent valorada.

L'única cosa que la distreu es asseure's a la barra d'alguna cafeteria i xerrar amb les dependentes. Els diaris no l'interessen i el cafè tampoc. El que desitja es parlar, tot i que a ella no li agrada gaire escoltar. Només quan aconsegueix ser el centre d'atenció, com quan regnava darrera el taulell de la botiga, és feliç.

Al principi les dependentes, que no acostumen a ser propietàries sinó assalariades, se l'escolten de grat “Mira quina dona més simpàtica, gràcies a ella la jornada es fa més curta”. Unes hi queden per anar a caminar, d'altres la conviden a pilates. D'altres senzillament s'acostumen a que els reculli les tasses de les taules.

La Cinta, sense adonar-se'n, respon a cada mostra de confiança amb més i més exigències. S'han convertit amb les seves millors amigues i les amigues ho fan tot l'una per l'altra.

La demanda és tant alta, però, que algú comença a aixecar parets. De fet, no són ni parets, com a molt arriben a pilones, però ella s'ho pren com si fossin muralles. Llavors canvia de cafeteria. "Ni morta tornaria a acostar-me a aquella bruixa", pensa.

Ara fa dies que no hi coincideixo. Deu anar a fer el cafè al barri de Can Gibert.