Final de curs

Aquest diumenge els pares i mares dels nens i nenes de P4 hem celebrat l’àpat de fi de curs en una casa de colònies.

A l’hora d’organitzar-ho tot, vam haver de decidir si cada família es portava la carmanyola (d'acord amb el què s’està plantejant per afrontar la crisi en els menjadors escolars) o si utilitzàvem el servei de la casa. Finalment, per comoditat, vam optar per la segona opció.

Allò que principalment cercàvem, però, era el confort d’un restaurant tradicional combinat amb un espai ampli que permetés que els nens s’esbravessin i que els pares i mares poguéssim menjar tranquils, sense haver d'estar massa pendents de vigilar-los.

Un cop allà, però, va resultar que la tranquil·litat va ser relativa ja que vam haver d’atendre als infants i controlar que no prenguessin mal en el pati, que d’altra banda estava ple de potencials perills. Evidentment aquest fet va comportar alguns recels per part de molts progenitors que no acabaven d'estar satisfets.    

Si es tracta de dir les coses pel seu nom, però, us diré el què penso de veritat: Crec que el lloc era idoni, amb alguns petits perills com rampes relliscoses o algun clau que sobresortia dels bancs de fusta, però era un espai ampli, tancat i en plena natura.En definitiva, era perfecte perquè la mainada es divertis.

L’autèntic problema rau en els pares, que pensem que si aconseguim controlar als nostres petits no els passarà mai res. I el pitjor de tot és que aquesta actitud la fem extensiva a l’adolescència i, perquè no, també a la joventut. Pares i mares al poder.

Potser els podríem haver dit que s'ho passessin bé i que tinguessin seny, que nosaltres els esperàvem prenent el cafè dins el menjador. Segurament així sí que hauríem tingut esbargiment i tranquil·litat.

Per sort el temps va acompanyar-nos, l’ambient va ser immillorable i vam passar una tarda divertida, sense altres incidents que uns nens i nenes esgotats de tant jugar.  

Ja he triat

Cada vegada que escollim descartem moltes altres possibilitats i segurament no arribarem a saber mai si aquestes haurien estat  més encertades. Pensar-ho pot resultar empipador, sobretot si intuïm que ens hem equivocat, però és el preu que hem de pagar per la  llibertat.

Fa poc vaig llegir una novel·la curta de Henry James, anomenada “Diari d’un home de 50 anys” que tractava d’aquesta qüestió. El protagonista, a banda de tenir 50 anys, s’obligava  a creure que una dona, a la qual havia rebutjat feia més de vint anys,  no hauria estat de  cap de les maneres la persona adequada per ell. Al final de la novel·la no li queda altre remei que acceptar que s'havia equivocat.  

Malgrat el tarannà derrotista de James, podem dir que almenys l’home disposava de  la resta de la seva vida per aprofitar la lliçó que tant durament havia aprés. És cert que l’estimada ja era morta, contràriament hauria estat massa fàcil, però encara li quedaven 20 o 30 anys per refer-se. Us imagineu descobrir una cosa així pocs minuts abans de morir?   

 Aquesta reflexió em recorda una pregunta que s’acostuma a fer a les persones que han viscut un succés extraordinari o que, pel motiu que sigui, han dut una vida poc corrent. –Canviaries alguna cosa de la teva vida?- La majoria reconeixen que han comès moltes equivocacions però sorprenentment responen que no canviarien res perquè gràcies als errors han millorat com a persones. Equivocar-se significa créixer? En alguns casos sí.

En d’altres, però, pot significar viure pres del terror, del rancor o l’amargura. I és que, contràriament al que prediquen alguns manuals d’autoajuda desastrosos, no tot el què ens succeeix en aquesta vida ho escollim de manera lliure. No sempre el voler és poder perquè el control absolut no existeix i els camins humans sovint estan plens de descontrol.