Vaig tenir-lo de professor quan
feia tercer d'EGB. Era jove, ros, tenia els ulls blaus i duia
ulleres. No era atractiu però sí molt agradable. I el més
important, era un apassionat de la llengua, de la literatura i de
l'ensenyança. Jo era una nena espigada,
introvertida, també duia ulleres i ja m'agradava molt llegir i escriure.
De fet, vaig conèixer en Quim l'estiu abans de començar el curs
perquè va ser el meu professor de sardanes. Sovint escollia ballar
al meu costat, no perquè jo en sabés molt, sinó perquè era la
nena més alta de la rotllana i així no havia d'estirar tant el
braç:
- Faràs tercer? - va preguntar-me
- Sí
- A quina escola?
- Al cole nou
- Ja ens veurem, doncs!
Recordo que va encomanar-me d'escriure
una mena de diari de la classe. Va donar-me una llibreta d'espirals i
va indicar-me què havia de fer: posa la data i, a sota, explica el
que t'hagi cridat més l'atenció. Escriu el què et surti, no t'amoïnis gaire.
És clar que la intenció era
animar-me a escriure i vaig començar molt bé: vaig parlar de la
castanyada, del dia de l'arbre i d'algunes anècdotes divertides del
grup.
Però aviat vaig avorrir-me i, en
comptes de confessar-li-ho, ell ho hauria entès i jo hauria passat
per una nena madura i responsable, vaig omplir els fulls d'històries
inventades: una nova companya que era una princesa que s'amagava, un
nen que feia dibuixos que es convertien en reals...
Quan el mestre va demanar-me veure la
llibreta recordo que estava acollonida. Però ell va somriure i va
dir: “La deso a l'armari. Potser quan siguis gran vindràs a demanar-me-la".
Jo no sabia que pensar: d'una banda va ser molt amable però, de l'altra, no m'havia fet cap comentari dels
textos ni m'havia manat continuar-los. S'havia cregut les històries? La veritat és que vaig sortir de l'aula amb recança. Jo, per si de cas, no he gosat explicar-ho a ningú fins avui.
+MARTA.jpg)
