Quan en Grau Samarra va
despertar-se un matí després d'un somni intranquil, va trobar-se
damunt del llit convertit en un monstruós insecte. Un cop
superat l'ensurt inicial, va baixar del matalàs amb parsimònia i va
dirigir-se al lavabo arrossegant les potes peludes i primes per la
sanefa de les rajoles. L'inevitable posició no bípeda li impedia
arribar a l'aigüera, així que va veure's obligat a rentar-se la
cara en una petita bassa d'aigua que s'havia format prop de la tassa
del vàter. Lluny de sentir fàstic, però, la ferum del líquid va
proporcionar-li una agradable sensació de frescor per tot el cos.
Era dilluns i, deixant de banda aquell
petit contratemps, en Grau frisava per arribar a l'oficina, engegar
l'ordinador, prendre's un cafè amb llet amb escuma i comprovar els
missatges de correu electrònic mentre esperava que arribessin els
companys.
Feia temps que era funcionari del
departament d'Interior, va accedir-hi després de superar unes
oposicions no gens fàcils i ara, al cap de cinc anys, les hores li
passaven volant. No cal dir que també gaudia caminant per
la muntanya, anant en bicicleta, llegint una bona novel·la i prenent
copes amb els amics fins a la matinada. Però de dilluns a divendres,
de vuit a tres, xalava d'allò més redactant informes, fent
estadístiques i tramitant expedients sancionadors.
Malauradament, a no ser que volgués
enfrontar-se amb amics, familiars i coneguts, o córrer el risc que
el titllessin de bitxo rar, això darrer no podia dir-ho en veu alta.
Va mirar-se al mirall i va sospirar. Feia una fila horrorosa, havia de decidir-se a sortir de l'armari o acabaria molt malament.
Dedicat a tots els funcionaris que, malgrat tot, els agrada anar a treballar
Dedicat a tots els funcionaris que, malgrat tot, els agrada anar a treballar
