dilluns, 21 d’abril del 2014

Religions variades


Ni el meu home ni jo som de missa, a pesar que els dos hem fet la comunió i, fins i tot, la confirmació. Per això quan va néixer la Clara, ni se'ns va passar pel cap batejar-la. “Quan toqui ja decidirà ella mateixa” dèiem, convençuts. I ens quedàvem tant amples.
L'altre dia, però, quan una mare de l'escola va dir-me que l'any vinent la seva filla començaria la catequesi de la primera comunió (es veu que ara s'hi ha d'anar dos anys) se'm va encendre la llumeta d'alarma. Com pot la meva filla triar res si ni tant sols sap què és una missa? Aprofitant que era setmana Santa vaig decidir posar fil a l'agulla i li vaig explicar a grans trets de què tracta el cristianisme. Però per escollir s'han de conèixer les altres opcions i també li vaig exposar el poc què sé de la religió jueva, islàmica i la budista (demano disculpes als hinduistes i als seguidors de les religions tradicionals xineses i de les naturals, però és que no en sé un borrall) . Evidentment també vaig explicar-li què pensa la gent que no creu en cap religió, que és el que domino millor, tot sigui dit. El resultat: un embolic mental considerable, però jo ja havia complert.
Quan ja havia donat el tema per acabat (“Tu vés-hi pensant” vaig dir-li) decidim visitar l'exposició de mòmies que estarà a Girona fins a l'agost i que, per cert, val la pena no perdre's (si cal, obvieu quina entitat l'organitza)
i em trobo amb això (més o menys):
“D'entre tots els objectes que els egipcis introduïen dins dels sarcòfags, hi havia una mena de passador amb l'imatge que la persona morta volia adoptar un cop passés a formar part del regne d'Anubis”
- I podien triar qualsevol cosa? em pregunta la Clara
- Suposo, no sé (en què estarà pensant??)
- Doncs ja sé de quina religió vull ser: de l'Egípcia!




dilluns, 14 d’abril del 2014

4 de Vielha








CAMIN VIÈLH 
Devèrs lo sòmi dau ciprés,  
ò camin d’autres còps, escalas
amb la suavor de los qu’a pres
l’ombra de la mòrt, e te calas.  
Los vents an esvanat lo bruch
de las carretas de setembre.
Ara n’as pas que lo remembre
de la vinha grèva de fruch. 
Espinchas dins la solelhada 
passar d’un nívol lo pantai,  
qu’amont s’alonga e puòi se’n vai
aval sus la mar argentada.
E benlèu es ton lent planhum
que s’ausís, quand, sarrant la jaça,
au vèspre d’aur un tropèl passa
amb d’esquilhons plnes de tristum. 


VELL CAMÍ 
Cap al somni del xiprer,
oh camí d’antany, puges
amb la dolçor dels que ha pres
l’ombra de la mort, i calles

Els vents s’han endut la fressa 
dels carros de setembre.
ara no tens més que el record
de la vinya feixuga de fruit

Esguardes en ple sol
com passa el somni d’un núvol,
que allí dalt s’estira i davalla
després sobre el mar argentat.

Potser no és sinó el teu lent lament
que sentim, quan cap a la pleta
un vespre d’or el ramat passa
amb esquelles plenes de tristor.

Traducció al català d'Àlex Susanna i Jaume Figueras 

Sabíeu que a l'agost del 1956 un barceloní i un gallec van recórrer de punta a punta, a peu, la Val d'Aran? 

Van començar el trajecte vuit quilòmetres més al nord de la Pobla de Segur i van resseguir la comarca del Pallars Sobirà de sud a nord fins al port de la Bonaigua. Van endinsar-se a la Val d'Aran i la van travessar fins al punt més occidental. Després, amb cotxe, van visitar algunes valls secundàries: la vall de Cardós, la coma de Burg, la vall Ferrera, la vall d'Escrita, la vall de Boí... 

Un cop van acabar les vacances cadascú va escriure un llibre: "A peu pel Pallars i la Vall d'Aran" (1957) i "Viaje al Pirineo de Lérida" (1965). 



   
         




















XeXu, moltes gràcies per les fotografies dels balcons!