No tot han de ser contes

Els escriptors i escriptores saben que una bona narració no ha de dir coses sinó mostrar-les. És difícil que la frase “aquell matí la Laura es sentia immensament trista i compungida”  provoqui cap emoció als lectors. Una opció més literària és, per exemple,  “des del llit estant a la Laura solament li restava mirar el sostre de l’habitació i plorar”.

Amb la música succeeix igual. Un cantant que sobreactua a l’hora de representar una cançó sovint em sembla sospitós. És com si l’intèrpret no confiés prou en la pròpia capacitat de provocar emocions i, per remeiar-ho, pretengués entabanar els espectadors afegint elements de farciment, com un vestuari estrident o uns gestos facials exagerats.  Qui no recorda la posada en escena de “Los Inhumanos”, que van triomfar durant els anys 80? O, més recentment, d’un individu gros que es fa anomenar King Àfrica?

Ahir vaig assistir a un espectacle  infantil on una noia, acompanyada d’un senyor que tocava el piano, explicava contes de nadal d’arreu del món. El decorat era fantàstic, la noia cantava esplèndidament i els titelles van fascinar tant als infants com als pares i mares.

Un cop a casa vaig adonar-me que no recordava cap dels contes que havia escoltat. L'espectacle va ser tan  estètic que les narracions havien passat a segon terme. Sens dubte vaig veure art, però no literari. Els contes eren el pretext.