No és pas que cregui que és la millor afició del món però
m’agrada saber que som molts els qui llegim. I no només per instruir-nos sinó
també per divertir-nos. Per això quan, a còpia de traginar amunt i avall el “Jo confesso” de Jaume Cabré, vaig comprovar
que molts coneguts i conegudes l’havien llegit i que, a més a més, volien
parlar-me’n vaig estar molt contenta.
I quan, la setmana passada, vaig entrar al centre cívic
de Sant Narcís, on l’autor presentava el llibre, i vaig veure que el teatre
estava ple de gom a gom encara vaig alegrar-me més.
Per acabar-ho de rematar, i ja em perdonaran els homes
lectors que gaudeixi amb aquestes coses tan banals, la majoria d’assistents eren
dones.
Allà totes plegades i plegats vam descobrir que, fins a la
pàgina 300, l’Adrià Ardèvol era senzillament l’A o que l’storioni no va sortir
a escena fins el quart any del procés de creació. Gràcies Jaume!
Plegades i plegats...expressió gens recomanable. Et recomano, això sí, llegir la ressenya sobre aquest mateix llibre feta al blog 'undiaenlescarreres', de Jordi Galves. Busca-la, que et sortirà.
ResponEliminaOk Olga! Ho miraré! El llibre val molt la pena.
ResponElimina