“Tothom
té un passat hippie”, ha dit avui una assenyada companya de feina. Com que s’ha
dirigit a persones relativament joves no penso que volgués referir-se al
moviment contracultural nascut als Estats Units durant la dècada dels 60 sinó a
la influència que aquest va tenir en les generacions posteriors, fins i tot
quan ja estava passat de moda.
Personalment
mai m’he considerat hippie; tampoc d’adolescent. De fet no he complert cap dels
tòpics que sovint se’ls atribueix: no he portat roba índia, ni esfilagarsada,
ni he fumat marihuana, ni he tocat la guitarra, ni he viscut en una comuna, ni
he creuat mig món amb una furgoneta estampada, ni he practicat l’amor lliure
tal com l’entenien ells.
Ara
bé, a nivell ideològic sí que combrego amb moltes de les seves idees: rebuig al
capitalisme més radical, ànsies d’experimentar coses noves, rebuig a la
institució del matrimoni i a les imposicions de l’església, pacifisme, amor per
la natura i respecte a la homosexualitat i a les relacions interracials, entre
moltes altres.
Segurament
algunes d’aquestes coses són qüestionables i, com sempre, hi ha moltes maneres diferents
de veure-les. L’homosexualitat potser també, no ho sé, però a hores d’ara no
sóc capaç d’entendre perquè carai hi ha tants francesos i franceses que es
manifesten contra el dret de les persones a casar-se, siguin del sexe que
siguin, sense que els caigui la cara de vergonya. Si poguessin els prohibirien
estimar-se!
Si
no els agrada que no mirin, com s’ha fet tota la vida amb les coses que no ens
incumbeixen.
Sembla mentida que siguin precisament els francesos els que van protagonitzar una de les revolucions més importants de la història. També van ser ells, a l'època dels hippies que menciones, els iniciadors de tot el que va significar aquell llunyà maig del 68.
ResponEliminaSuposo que a tot arreu hi ha gent de tota mena, però no deixa de sorprendre'm... Qualsevol diria que a tots aquests que es manifesten tant els obliguen a casar-se (amb algú del mateix sexe o del contrari; és igual).
"Viu i deixa viure" no és una mala sentència. Potser més d'un se l'hauria d'aplicar...
ep....jo no he estat pas hipie, almenys que ho recordi. Però també estic totalment d'acord a que la gent que es vulgui estimar no tingui problemes per fer-ho siguin o no del mateix sexe.
ResponEliminaSi ens posem així, jo també combrego amb algunes idees hippies, però vols dir que són patrimoni seu? Vull dir, moltes coses de les que cites és una mera qüestió de respecte, començant pel tema de l'homosexualitat. Respecte a que cadascú és lliure de fer el que vulgui mentre no faci mal als altres, que aquests que es queixen bé que després reclamaran els seus drets en el que sigui. Com veurien que se'ls neguessin? Bé, si són dels que es queixen, no entendrien la comparació igualment...
ResponElimina"Viu i deixa viure", és el meu lema preferit! Estic amb tu, també duc una hippy petita a dins :)
ResponEliminaRespetar, tolerar, compartir, deixar viure i, com no, que et deixin viure.
ResponEliminaAquí una "hippiosa" com diu n' Assumpta!! Ben pensat he de dir que van ser molt bons aquells anys on la tolerància (al menys amb la gent del teu entorn) era la bandera d'un món "ideal"... maleït capitalisme!!
Aferradetes!
Em sap greu, Loreto, però a mi em sembla que el dret a decidir la teva opció sexual, en ple segle XXI, no és qüestionable.
ResponEliminaEl dret a decidir la pròpia llibertat individual ha de ser inqüestionable perquè si no estem fent un pas enrere. Suposo que és la por a canviar les coses el que mou aquests francesos a manifestar-se, perquè si no, tampoc ho entenc. Trist, tot plegat!
Jo tampoc crec haver estat mai... ni que alguna sentada si vaig fer!
ResponEliminaCert, tot i totes tenim un passat, de vegades maco, de vegades no, però ens ha dut fins aqui...
ja ho dius tu molt bé si poguessin els prohibirien estimar-se .....quin món més ranci, més mesquí
ResponElimina