M.C. Escher,
Relativitat, 1953
-
Miri
doctor, li seré franc. Ha sigut un somni tan vívid que ni recordo en quin
moment m’he despertat
-
Continuï,
si us plau
-
M’he
vestit, m’he pres el cafè i he caminat fins a la parada de l’autobús de la
Plaça Catalunya
-
Continuï
-
He
arribat al seu portal i he premut el timbre. M’he obert la seva secretaria.
-
Prossegueixi
-
De
sobte m’he trobat dins d’una habitació espectacular. Hi havia escales que
giraven cap a bandes diferents, homenets prims caminant per tot arreu, passeres
de cap per vall ...
-
I
què li sembla que significa?
-
Perdoni
però el psiquiatre és vostè, per això li pago una fortuna cada setmana
-
Ja
vam parlar de les normes de la teràpia
-
Molt
bé, molt bé. Crec que l’habitació és un reflex de com em sento per dins.
-
Continuï
-
Des
que la dona va morir no sé per on navego. Vull plorar-la però també vull oblidar aquests mesos tan durs i tornar a començar
-
I
què més?
-
Suposo
que em sento culpable
-
Prossegueixi
-
Al
final em farà perdre la paciència
-
Senyor
Vila, coneix ...
-
Sí,
sí, les normes. Però és que no m’ajuda gens
-
Si
ho desitja podem continuar dilluns vinent
-
Serà
millor, sí
-
Doncs
per avui ja estem. Quan surti vagi amb compte amb l’esvoranc
-
Com
diu?
-
L’aviso
perquè ja he perdut tres pacients, així
-
Perdoni
però ...
-
La
teràpia ha acabat abans d’hora. Fins d’aquí 13 minuts no està previst que passi
l’escala, però pot esperar-la assegut a l’ampit de la finestra vertical. Fins
la propera setmana, senyor Vila.
|
una consulta de bojos....mai millor dit. Molt bona aportació, m'agrada
ResponEliminaO no tan bojos. Gràcies Joan
EliminaPerdona, potser no ho he llegit bé. Això era un psiquiatre, o un psiquiàtric?? Amb teràpies així acabes pitjor del que estaves!!
ResponEliminaTambé podria ser un psiquiàtric, sí, bona idea
EliminaGenial! Tot forma part de la mateixa bogeria, que sembla no tenir principi ni final.
ResponEliminaSuposo que la bogeria deu ser això. Gràcies Sícoris
EliminaUn laberint sense sortida.
ResponEliminaSí, de bojos. És curiós com a molts ens ha inspirat el mateix
EliminaHa acabat pitjor el metge que el pacient, haha! Hi has donat una bona perspectiva, Loreto :)
ResponEliminaÉs que per psicoanalitzar t'han d'haver psicoanalitzat. Per això deuen acabar així, els pobres
EliminaCarai... haver-se d'esperar a cal psiquiatre a que posin l'escala de sortida no va bé...
ResponEliminaM'ha agradat molt!
A menys que no formi part de la teràpia. Gràcies Cantireta!
Eliminagenial! boníssim relat!
ResponEliminaMoltes gràcies Elfreelang!
EliminaJa em diràs qui es pot arreglar amb una teràpia així, és per tornar-se boig de veritat!
ResponEliminaMolt ben escrit!
La veritat és que sí. Gràcies Marion!
ResponEliminaMai m'han agradat aquestes experìències d'anar a un restaurant i fer-te tu mateix el sopar. Així qualsevol pot ser cuiner.
ResponEliminaAquest manicomi m'ha agradat!!!
Molt bo,unir malson i realitat.
ResponEliminaTota una "bogeria" de metge ...mai millor dit ni explicat !!
ResponEliminaEnhorabona !!
No sé com està el metge, però em fa l'efecte que és un bon negociant i té ben captats els pacients, que a sobre li fan la feina.
ResponEliminaQuina imaginació!
ResponEliminaI quines penques el psiquiatra amb les normes de la teràpia. Per tirar-lo a ell escales avall.
Vols dir que aquest home no era una pacient camuflat de psiquiatre??
ResponEliminaMolt bo!! :)
Aferradetes!
Molt bon relat, Loreto, una mica de bojos, però ben real, la bogeria que portem a sobre.
ResponElimina