Com que no sóc experta en frenologia ni fisonomia, no puc deixar d’estranyar-me davant de les persones que, sota una aparença cordial, fins i tot dolça, amaguen una personalitat escabrosa.
En canvi a l'inrevés no em sorprèn, potser perquè la lletjor corrent sempre m’ha fascinat més que la bellesa artificial.
No seria molt millor que, com afirmaven els grecs, el rostre fos un reflex de l'ànima? On és el foc de Dorian Gray? On són els miralls que ens retornen la veritable essència?
Un pot molt adient per mi avui, com saps. No sé què pensaria jo si pogués veure la meva ànima dibuixada en un retrat, i que aquesta s'anés enfosquint a mesura que vaig fent males accions. El cas és que parles d'algunes persones, i jo penso que la immensa majoria cometem errors que ens farien enlletgir l'ànima, pocs serien els que romandrien amb la bellesa inicial. I com Dorian Gray, no sé què podríem fer per recuperar esplendor.
ResponEliminaCrec que la majoria quedariem igual que ara, amb defectes i virtuts. Pero a alguns, almenys els veuriem venir
EliminaI fer-te un arreglet amb àcid hialurònic, et faria millor persona?
ResponEliminaQuant al mirall, pense que la imatge que ens dóna sempre és subjectiva.
Aquestes persones que ens deceben profundament, allò que ens sap més greu és haver-hi confiat. Potser, en el fons, ja en teníem notícies però les apartàvem sense fer-ne cas. Miràvem el que volíem veure.
ResponEliminaamba la feina que hi ha a acumular arrugues...... Com deia Serrat, 'uno es lo que es y anda justo con lo puesto'
ResponEliminaEns podem emmirallar a un estany d'aigua tranquil·la.
ResponEliminaSi no ens agrada el que veiem ens hi tirem de cap.
L'aparença seguirà igual, però no la veurem.
En sortirem refrescats, regalimant d'alegria i morint-nos de riure... i de viure!
Fita.
ResponEliminaL’altre dia deia una cosa semblen el diari: La psicologia de l'aparença. Els llavis, les ombres i el coloret són determinants a l'hora de jutjar la moral i la personalitat: poden inclinar la balança en una entrevista de treball, arruïnar la carrera d'un polític o donar un toc tan sexy que no transmeti confiança.
Franz Joseph Gall i va aconseguir fama per la precisió dels seus postulats. Pel que sembla, cada zona del crani responia a un estímul o una activitat social. Estava tot tan perfectament sectoritzat que cridava l'atenció.
A pesar de tot això crec que l'aparença seguirà igual. Jo veuré el que vull veure.
Els miralls no diuen mentides perquè només ensenyen la superficie. El que tots voldriem veure només ho ensenya el temps.
ResponEliminaNo et fïis d'un somriure forçat. Ni d'uns ulls que no somriuen.
ResponEliminaLa resta també ho diu la veu, i el posat.
Crec que tan important és el que transmet un rostre com els ulls amb què l'altre se'l mira. Vull dir que les apreciacions sempre són subjectives, i allò que algú valorarà positivament, un altre ho farà de manera negativa. De tota manera, sempre és bo anar detectant les tàctiques dels llops amb pell de corder, perquè molt em temo que aquesta espècie no s'extingirà mai.
ResponEliminaJo mai me refiat de les persones massa mansoies...Quan estàs distret et claven les dents. Prefereixo les que d'entrada ja veus de quin peu calcen, encara que portin l'espardenya a retaló...
ResponEliminaPetonets.
Jo penso que els grecs tenien prou raó en la majoria dels casos. Com sempre a totes les coses humanes hi ha excepcions, però jo penso que sovint si que van d'acord l'ànima i l'expressió...
ResponEliminaSi tens l'anima molt lletja és lògic que la vulguis "maquillar". La primera impressió pot enganyar, però a aquesta gent, si t'hi fixes, de seguit se'ls hi veu el llautó.
ResponEliminaBé, moltes persones enganyen sota una aparença ben innocent i dolça..
ResponEliminaVeure l'interior demana temps, i paciència!
El món interior de la persona sí que el transmet la seva mirada, la seva expressió, a banda de si és maca o no.
ResponEliminaDe moment els miralls només reflexen la aparença exterior. La interior ho veig bastant complicat d'aconseguir.
ResponElimina- Mirallet, mirallet, qui es el més guapo de la catosfera?
- En Pons! En Pons!
- Molt bé...
No tots, no tots. Jo tinc miralls amics i miralls enemics, que em retornen el que volen, i no sempre amb bona intenció.
ResponEliminaNo et quedis mai amb la 1a imatge, amb la 1a impressió; has de veure a través d'ella.
ResponElimina"Aquell que del seu rostre no irradia llum, mai serà estrella." -William Blake-
Sí, l'experiència diu que s'ha de conèixer a la persona, parlar amb ella, tractar-la almenys un poc... i no fer-se judicis a partir de l'aspecte físic. Per altra banda és bo mirar a les persones no només amb els ulls, s'ha de utilitzar també el cor.
ResponEliminaEl que diuen els ulls (no físics), allò que anomenem com a mirada, és l'autèntica imatge de la persona.
ResponEliminaLes disfresses a mi em diuen molt poc, tots ens disfressem molt o poc, cadascun per motius diferents.
Aferradetes de tot cor. :)
De fet si que hi ha algunes persones que tenen l'ànima reflectida a la cara, jo dic que tenen àngel, perquè tant la cara com les maneres transmeten una mena d'harmonia que et porta la calma. Jo conec un parell i sempre que coincidim em sorprenc d'aquesta anomalia tan bella com escassa.
ResponEliminacrec que son miralls que tenim als nostres ulls, els que ens permeten mirar més endins a les persones. Però per veure aquest mirall hem d'aprofundir en les persones, hem de conéixer-les. No ens podem quedar en l'aparença.
ResponElimina