Al contrari que els infants i els animals (i els borratxos?) les
persones grans tenim una gran capacitat de simulació: podem simular
que estem contents, que ens alegrem dels aconseguiments dels demés,
que ens cau bé el company de feina, que ens hem divertit a la festa
d'aniversari... I podem fer-ho sense esforçar-nos-hi massa, ens surt
gairebé de manera natural.
Però sempre hi ha persones que necessiten anar més enllà i ideen
noves estratègies perquè allò tant important que volen transmetre
ens arribi clar i fort.
És el cas d'un individu que es disposava a entrar a l'oficina i,
quan va adonar-se que la majoria teníem els ulls clavats a la
pantalla de l'ordinador i no li fèiem ni cas, va desitjar
fervorosament que el miréssim. Podia haver dit “Ei, nois i noies,
sapigueu que acabo d'entrar. Us prego que em mireu i
m'escolteu perquè necessito sentir-me important almenys aquí”
Però era massa evident. Què podia fer? Alçar la veu? Parlar de
sexe? Fer un acudit fàcil? No, de seguida hauríem notat que
pretenia atraure la nostra atenció. Doncs he d'admetre que va trobar
la solució ideal (d'aquelles que només poden utilitzar-se un cop
però són infal·libles): va entrar caminant com un lladre de còmic.
Ja sabeu, de puntetes, amb l'esquena vinclada i demanant silenci amb
el dit fregant els morros sortits. No vull molestar, perdoneu... No va fallar. També cal dir que
es trobava en una oficina plena de Mossos d'Esquadra però no crec
que ningú pensés que venia a robar.
quina simulació ! per cert ni que fos en una oficina de mossos mai se sap ....això d'anar-hi a robar , de vegdes allò que es vol simular és simulació total
ResponEliminaSi que és veritat que amb l’edat aprens a millorar de manera molt eficient el subtil art de la simulació però també és cert que es perd espontaneïtat en els actes i per tant les reaccions de l’entorn són més tèbies. En aquest cas a mi també m’hagués agradat dir: Ei nois sóc aquí! i que tots es giressin però per desgràcia sembla que en aquest món tan globalitzat, l’individu com a ens singular tendeix a desaparèixer com a tal i per tant necessita vestir diferent i simular allò que no és perquè el reconeguin com a tal.
ResponEliminaEn estar en l'edat en què un és invisible, ja no em preocupa massa si em miren o no quan entro en algun lloc.
ResponEliminaDe fet, a banda que té la seva gràcia com va entrar al lloc el company, tampoc entenc quina necessitat tenia de cridar l'atenció, car si de cas l'atenció dels altres l'has de despertar sense fer res per aconseguir-ho, ha de venir emanada de tu mateix.
Els éssers humans som mestres en aquest camp. No obstant això, aquest terme adquireix un significat molt més especialitzat quan s'aplica a segons quins llocs. Tots simulem de tant en tant més o menys ben fet. Simulem que ens agrada aquest suèter horrorós que ens acaben de regalar. Simulem que estem d'acord amb la decisió estúpida que acaba de prendre el nostre cap. Vaja, que ens agrada simular.
ResponEliminaUna abraçada.
Sembla mentida les coses que fan alguns per cridar l'atenció, però en aquell lloc, segur que tots es van adonar de la seva presència...És veritat que hi ha persones que no els cal fer res per fer-se notar, emanen una llum especial...
ResponEliminaBon diumenge.
Ja ho has descrit bé: un lladre de còmic. Perquè els de veritat, aquells que roben sumes importants, van a cara destapada.
ResponEliminaFita
Bé, sense conèixer la situació no sé bé els motius de fer això, ni per què pretenia fer-se notar, però a mi m'hagués agafat un atac de riure, crec! És d'aquelles espontaneïtats ben trobades, i més en l'ambient que dius...
ResponEliminaPosats a simular que sigui fent coses divertides... Crec que es devien fer un tip de riure
ResponEliminaDoncs jo dec pertànyer a la lliga dels infants, els animals (i els borratxos?) perquè sé dissimular molt poc. L'altre dia, sense anar més lluny: reunió de feina, el cap dient bajanades, tothom amb cara de póquer però pensant: "què coi ens està explicant aquest bon home?" De cop i volta ell calla, m'assenyala amb el dit i em diu: "i tu no em miris amb aquesta cara" . I jo... glups! "és que no en tinc cap altra"... De moment, conservo la feina.
ResponEliminaNo entenc aquest afany de protagonisme, però si a ell li va venir de gust fer el numeret i a vosaltres us va fer gràcia, doncs tots contents!
ResponEliminaMolt bona pensada, però com tu dius irrepetible. M'hagués agradat veure-ho
ResponEliminaHay que reconocer que uso una técnica muy efectiva.
ResponEliminaYo puedo simular, por supuesto, pero se me nota demasiado.
Una abraçada, Loreto
Si gesticulava fent veure que era un lladre entenc les seves pecaminoses intencions. Però, si només es va posar el dit als llavis sense dir res per si algú el mirava, no serà... que realment no volia interrompre la concentració de ningú i volia passar desapercebut?
ResponEliminaUna situació una mica desconcertant aquesta.
ResponEliminaEn el meu cas ho faig molt malament, no sé dissimular i si ho faig se'm veu el llautó.
Nanit ... aferradetes! :)
Era un carcant?
ResponEliminaUn carcant divertit!