- A veure, segons el siting tenim la taula presidencial i, ben bé al
davant, dues fileres de VIPS
- Tres fileres
- Tres? No eren dues?
- No, al final han confirmat l'assistència quatre més
- I que farem amb les butaques que no s'omplin?
- Posar-hi NO VIPS
- Alcaldes i regidors?
- Això mateix. Ordenats per nombre d'habitants
- Quina feinada, no?
- Tu coneixes a tots els VIPS?
- Només el delegat de Govern i algun diputat
- Com jo. I com ho farem per reconèixer els ambaixadors i cònsols?
- No sé, els haurem de preguntar quin càrrec tenen
- Ambaixadors primer, oi?
- Exacte
- El tractament és il·lustríssim?
- Sí
- Dels alcaldes també?
- Diria que sí. Els regidors només són senyors
- I els jutges?
- Crec que il·lustres
- És més un alcalde que un jutge?
- Ni idea. Per cert, ha trucat la segona secretària del senyor Ciro
de Tovar Sanjuan. Exigeix asseure's al costat d'un superior
o, com a molt, d'un homòleg.
- Quin càrrec té?
- No sé, haig de mirar-ho a la llista de convidats
- Sobretot hem de garantir que els VIPS no es barregin amb el públic
general. Algú els haurà d'acompanyar fins a la butaca i tenir-los
sempre controlats. El que no sé és com ho farem per reconèixer-los
a tots...
-Tinc una idea. Aconsegueix-me un pot de pintura fluorescent per
demà.
Arribat el gran dia, van col·locar-se a la porta d’entrada.
-Endavant, endavant, poden seure a les butaques del centre. Mirin
d’omplir els forats buits- anaven dient a mesura que s'omplia la sala.
- Señor de Tovar Sanjuan. Tengo asiento reservado- va dir un home
menut, calb i altiu
Just en aquell moment una brotxa de pél de truja xopada de pintura
verda fluorescent va encastar-se-li a la cara.
- És perquè tothom sàpiga que vostè és una persona important.
- Ah- va dir, desconcertat l’home, donant-se temps per reaccionar.
- Si li sembla bé, l’acompanyaré a la butaca.
- Muy bien, gracias. L'home va seguir-lo capcot. Enlluernava però no semblava massa convençut. Els dos
companys van mirar-se: per l'any vinent haurien de revisar el protocol.
* Tot i que la història és inventada (no és igual el què voldríem que passés i el què passa) la vanitat d'algunes persones amb "trajo i corbata", no.
Molt bo, Molt bo... tens raó quanta vanitat!!!
ResponEliminaTreu de polleguera. Jo crec que el teu protocol pintada als morros els hi aniria prou bé... els que no hem estat mai VIPS no cal que ens hi amoïnem.
Hehehe M'he imaginat un bé de Deu de gent amb la llampada al mig de la cara... :)
ResponEliminaVols dir que és inventada? Més aviat exagerada.
ResponEliminaHi ha gent que per sentir-se important s'avindrien a pintar-se del color que convingues.
Això del protocol... i a sobre molts cops arriben tard!
ResponEliminahaha, m'has fet molt riure! El protocol és per no agafar-se'l seriosament, tot i que si s'hi ha de treballar la cosa es complica.
ResponEliminaDoncs sí, per segons quines persones, abillar-se de determinades maneres és com aconseguir súper poders. Això només serveix per Spiderman, però per tots aquests no!
ResponEliminaA vegades els que volen sobressortir ho fan a costa d'empetitir la resta. Aquests encara són més odiosos.
ResponEliminaFita
Perquè allò de portar etiquetes identificadores penjades de la butxaca de la camisa ja no es porta?
ResponEliminaEn corren molts, d'aquests presumptuosos, en tinc experiència.
ResponEliminaMolt bona la història!
Jo els faria desfilar tots en calçotets, els més vip al davant. Ja veuries tu el protocol...
ResponElimina:D Jo també voldria que passés alguna cosa així... perquè és veritat que quan et trobes amb certes Il·lustres Prepotències del Gran Poder... en fi, hi ha que donar-los de menjar apart, uf.
ResponEliminaQuina mandra això del protocol...Tots ben barrejadets molt millor. Els de trajo i corbata al costat dels que van amb texans i esportives; segur que si els ho preguntessin a alguns d'aquests VIPS, s'estimarien més passar inadvertits, tindrien una vetllada molt més tranquil·la i una conversa més amena...
ResponEliminaBona nit, Loreto.
Alguns el vestit d feina els hauria de pesar dos cents kilos i portar-los a aprndre a nedar......
ResponEliminaLoreto, voy a decir que tu texto es excelente sólo si me llamas Doctor Dib, si no, apenas voy a decirte que me gustó ;)
ResponEliminaMuy real, me hace ver que estas cosas no tienen una nacionalidad.
Una abraçada.
HD
boníssim! ja m'agradaria que fessin servir brotxa i pintura fosforescent
ResponEliminaJo no tinc cap dubte que més de quatre ho acceptarien sense problemes. És més: ja ho accepten.
ResponEliminaboníssim!!! aquestes corbates mal posades, ais...
ResponEliminaMolt bona solució la de la pintura ! ; ))
ResponEliminaAixò del protocol hauria de deixar d'existir, és cosa del passat, senyors i vassalls.... ara ja no som tots iguals ??.....
....... Bon diumenge !!
Una història ben propera, en corren d'aquests personatges...uffff i en el fons, que en són de poca cosa!.
ResponEliminaNo recordo qui deia que , la supèrbia és una discapacitat que sol afectar a pobres infeliços que es troben de cop amb una miserable quota de poder, però es del tot cert. Molt bon post i molt divertit!
ResponElimina