 |
| No us descuideu de venir a les Fires :) |
- La nostra agència
té prou recursos per enviar una màquina tan eficaç i demolidora
que acabarà amb les mosques de Girona en un obrir i tancar d'ulls.
- Amb bombes de dispersió?
- Massa espectacular.
- Biològiques?
- Per descomptat que no. Els
insecticides no servirien de res. No veus que són mosques de colors
diferents?
- Això et va dir?
- Amb un somriure de hiena d'orella a
orella.
Vaig retirar el
cafè de la màquina i vaig oferir-lo a l'Atenea 3. Vaig arrugar el
vas de cartró sense voler i va vessar-se una mica de líquid. Vam
quedar-nos observant la taca que s'havia format al terra.
- Sí, ja sé que
em diràs. La directora està obligada a mantenir en secret els
detalls de les missions que ens encomana. Però mira, no me'n refio
gens. I, si vols sobreviure, tu tampoc ho hauries de fer.
L'Atenea 3
m'escoltava i, alhora, remenava el cafè. Formava part de la tercera
generació d'Atenees, la primera capaç de fer dues coses al mateix
temps. Jo, en canvi, pertanyia a la desena generació, molt més
complexa i, en conseqüència, més infeliç. No podia treure'm del
cap els records de quan era petita, quan jugava a futbol a la Devesa,
participava al concurs de truites de les fires populars i esperava
els reis al carrer de la Creu. I ara, per quatre mosques mal
comptades, aquella beneita era capaç de destruir tota la ciutat.
- A més, la única
raó per la qual s'ha proposat d'enllestir tan ràpid és perquè la
nomenin cap de la Federació internacional d'agències de control de
plagues- vaig continuar. L'Atenea 3 encara tenia la vista clavada en
la taca marronosa que s'havia format damunt de les rajoles
metal·litzades del menjador. Ignorava si podria processar tot el que
li estava dient però m'era igual. Necessitava desfogar-me.
- Saps que et dic?
Tan és que m'escridassi o que em titlli d'androide xirucaire, però
no li permetré que faci mal a ningú, ni tant sols a aquestes
mosques que, per més colors que tinguin, són tant gironines com tu
i com jo. Quina culpa tenen que l'escalfament global del planeta les
hagi fet com són? Corre, desplega el fusell de neutrons. Li
plantarem cara plegades. No ens aturarà ni ni la cap, ni la
Federació, ni Déu.
- Ni els
comerciants del barri vell?- va preguntar-me l'Atenea 3. De vegades
tenia unes sortides sorprenents, per ser de la tercera generació.
- Encara menys. A Girona, primer són
les mosques que els turistes.
- Un moment – va dir la meva
companya posant-se un dit damunt dels llavis - Què és aquesta
música?
Vaig córrer cap a la finestra. A fora
tot era fosc. Vaig activar el mòdul de visió supersònica i vaig
veure, just al començament del carrer, una forma humanoide que
brandava una arma prima i allargada. Mentrestant una música infernal
que la meva base de dades va identificar com el Virolai, m'estabornia
el cervell positrònic.
A mesura que l'humanoide se'ns
acostava, vaig poder distingir la birreta daurada, la casulla i la
vara que, sota l'aparença de bàcul pastoral, devia amagar algun
tipus d'arma de destrucció massiva.
- És qui em penso
que és?
- I tant!
T'atreveixes?- vaig respondre, picant-li l'ullet.
Vam mirar-nos i, sense pensar-nos-ho,
vam saltar per la finestra. Un cop al carrer, vam amagar-nos darrera
un contenidor d'escombraries blau i vam esperar. El Virolai se
sentia cada vegada més a prop.
