diumenge, 22 de gener del 2012

Cap a estudi






Dissabte vaig examinar-me d'Història de la literatura catalana del segle XX,  una assignatura que forma part del Grau de llengua i Literatura Catalana que imparteix la Universitat Oberta de Catalunya, però que també pot cursar-se mitjançant l'Ateneu Universitari.

Eren tres quarts de deu del matí. La prova començava a quarts d'onze, així que encara era aviat, calia esperar. No hi havia massa opcions: anar a esmorzar a la cafeteria, seure a les butaques de l'entrada o repassar els apunts a la sala d'estudis. Jo portava dins la motxilla la novel·la "Delicioso suicidio en grupo", de l'escriptor finlandés Arto Paasilinna,  així que vaig escollir la butaca. Va ser prou entretingut ja que, des d'allà estant, vaig dur a terme dues de les meves grans aficcions: llegir i observar.   

Al cap de poca estona vaig adreçar-me a l'aula. Molts alumnes ja estaven asseguts, un al costat de l'altre, sense respectar la norma de  la cadira de rigor entremig de dues posicions.  Vaig asseure'm en el primer lloc buit que vaig trobar, entre una noia joveníssima i un home de mitjana edat.

L'organitzadora, una dona d'aspecte senzill, va donar-nos la benvinguda, sense massa retòrica, i va començar a repartir les proves.
De seguida vaig adonar-me que ningú havia vingut a avaluar-se de la mateixa materia. Hi havia gent que s'examinava d' Introducció a la microeconomia, de Pensament creatiu, de Fonaments de la tecnologia audiovisual o de Gestió de l'intermediació turística, entre moltes altres assignatures. I jo de Literatura catalana del segle XX. Realment la cadira de separació no tenia cap sentit. Per més d'un motiu, però.
Aquelles persones, totes  amb les seves obligacions quotidianes, havien decidit estudiar una materia perquè sentien curiositat,  per adquirir nous coneixements o per millorar els què ja tenien. Totes havien fet la seva valoració i havien decidit que, malgrat costés, l'esforç valia la pena. Dubto que cap d'elles, a última hora,  decidís renunciar-hi i copiar perquè, obtinguéssin el resultat que obtinguéssin, ja havien aprovat.

Programes com l'Ateneu Universitari de la UOC, que ofereix la possibilitat a tothom qui ho desitgi, sense requisits previs, de formar-se i aprendre  contribueixen en gran mesura al benestar social perquè, al cap i a la fi, les persones estem fetes de cultura. La cultura ens defineix, ens fa millors, ens il·lusiona i, en temps difícils, ens arrecera.

Llàstima que  la classe dirigent hagi decidit ignorar-ho.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada