Com tantes nenes de la meva generació les nines de paper em van acompanyar durant tota la infantesa. En vaig arribar a tenir més de cent, totes diferentes i amb una personalitat ben pròpia. Algunes les vaig comprar jo mateixa, amb els diners que la mare em donava cada diumenge per llaminadures i d'altres me les van regalar pels aniversaris.
El primer què feia quan una nina s'unia a la família era posar-li un nom. Les més afortunades van ser batejades amb noms com Sònia, Laura, Marta, Ester, Eva, Sandra... però, a mesura que el grup anava ampliant-se, vaig haver de recórrer al santoral. Llavors algunes nines passaren a anomenar-se Prisca, Brígida, Gertrudis, Concepció... Amb el temps, però, cap nom se'm feia estrany.
El pas següent era reforçar les parts més delicades de la nina amb cinta adhesiva: coll, braços i cames. I per acabar els atribuia una edat, que mai no superava la què tenia jo en aquells moments. Puc dir, doncs, que les nines van créixer amb mi.
Recordo l'últim cop que vaig desar-les dins la capsa de cartró. Feia dies que provava de jugar-hi sense sortir-me'n. Les històries que inventava ja no m'absorbien com abans, la meva ment es distreia amb altres temes. Tenia 12 anys i una gran recança d'abandonar la infantesa.
Encara són dins la capsa, a casa dels pares. Voldria pensar que estan senceres, que el temps no n'ha esmicolat el paper, que la cinta adhesiva les ha protegides. Recordo perfectament els seus noms i les seves edats, també algunes de les històries que vivien.
Si alguna vegada els pares decideixen fer neteja de les golfes els diré que llencin la capsa a les escombraries sense obrir-la. I que no me l'ensenyin.
HOla Loreto
ResponEliminade forma casual he trobat aquest escrit sobre les nines de paper, em permets que et faci un suggeriment: NO les llencis, guarda-les encara que siguin a la capsa tancades, potser un dia seras mare, àvia, tieta.... i tornar-hi a jugar una una altra nena pot ser molt bonic.
Cristina