No sempre és fàcil trobar un tema sobre el qual escriure. De vegades se'ns acut tot passejant, mentre treballem, quan anem a buscar els nens a l'escola, quan rentem els plats, quan llegim una novel·la etc. D'altres vegades, però, el tema no arriba. Llavors diuem que ens falla la inspiració.
Antigament es creia que la inspiració provenia d'una divinitat o d'una musa que conectava amb l'individu per facilitar que s'expressés de manera creativa i bella.
També s'havia dit que les persones que es trobaven sota els efectes d'una droga o que senzillament patien algun tipus de trastorn mental tenien accés a una realitat diferent i oculta per la resta de dones i homes.
Fins i tot Joan Maragall va sentir la necessitat de cercar la inspiració alhora d'escriure els seus poemes. Tal com explica en la seva "teoria de la paraula viva", els poetes reben les paraules directament de la natura i la seva missió consisteix en transmetre'les, sense modificar-les, al món.
Avui dia, en canvi, es diu que la inspiració prové de les experiències personals i, sobretot, de la dedicació i l'esforç de cada artista. "Cuando llegue la inspiración, que me encuentre trabajando" va dir Pablo Picasso. Penso que la afirmació és prou raonable.
Ara bé, això no significa que la inspiració hagi deixat de tenir quelcom de màgic i indesxifrable. Com explicar si no, els canvis de rumb que apareixen involuntàriament durant el procès de creació? Un escriptor pot conèixer a priori allò que vol narrar i la manera de fer-ho però, de sobte, se li acut el gir argumental que arrodonirà el text i el convertirà en una obra personal i artística, que pot no tenir res a veure amb la intenció inicial de l'autor. El resultat pot ser més o menys encertat, però segur que dirà molt de qui l'ha escrita.
Freud consideraria que es tracta d'una manifestació del subconscient, però també podriem anomenar-ho inspiració. Tant si és una cosa com l'altra l'autor o autora és qui primer es sorprèn del resultat. Quan això succeeix, la satisfacció és tant gran que crea addicció i, per descomptat, dóna sentit a l'enorme esforç que suposa qualsevol activitat creativa.
Ara bé, això no significa que la inspiració hagi deixat de tenir quelcom de màgic i indesxifrable. Com explicar si no, els canvis de rumb que apareixen involuntàriament durant el procès de creació? Un escriptor pot conèixer a priori allò que vol narrar i la manera de fer-ho però, de sobte, se li acut el gir argumental que arrodonirà el text i el convertirà en una obra personal i artística, que pot no tenir res a veure amb la intenció inicial de l'autor. El resultat pot ser més o menys encertat, però segur que dirà molt de qui l'ha escrita.
Freud consideraria que es tracta d'una manifestació del subconscient, però també podriem anomenar-ho inspiració. Tant si és una cosa com l'altra l'autor o autora és qui primer es sorprèn del resultat. Quan això succeeix, la satisfacció és tant gran que crea addicció i, per descomptat, dóna sentit a l'enorme esforç que suposa qualsevol activitat creativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada