Un escriptor o escriptora elabora un text en el qual intenta plasmar una idea, història, missatge, ambient etc. Després el revisa un cop, dos, tres, quatre.... Tot seguit rellegeix el text i el procés torna a començar. I així fins que queda satisfet amb el resultat. Per acabar el publica i espera que els lectors interpretin exactament allò que pretenia expressar. Sovint, però, els lectors acaben interpretant l'escrit com més els convé o de la única manera que saben o poden.
La novel·la "Un home de paraula", d'Imma Monsó va ser l'obra proposada pel club de lectura en el qual participo. És una història essencialment autobiogràfica i parla de la mort del company, del dol i, sobretot, de la seva assimilació. Al llarg de les seves pàgines l'autora ens narra la dura experiència que va patir però ens estalvia el sentimentalisme gratuit. No es tracta de cap drama carrincló ni excessivament emotiu sinó que cada frase, cada paraula estan seleccionades per transmetre el màxim de contingut i afavorir la reflexió íntima dels lectors i lectores. L'estil narratiu de l'autora, a més a més, és senzill però correctíssim.
Allò curiós, però, va ser descobrir que aquest darrer aspecte era l'únic amb el qual coincidiem la majoria de participants del club de lectura. Pel que fa a la resta, les opinions van dividir-se bàsicament en dos. D'una banda les dones més grans del grup van valorar negativament la novel·la perquè van considerar que la protagonista estava anul·lada per un marit perfecte però irreal. Carismàtic, intel·lectual, intel·ligent, atent ... .però dotat d'una personalitat tant absorbent que acaba aclaparant a la protagonista fins al punt d'empènyer-la a renunciar a aspectes com la maternitat, les aficions els projectes professionals i, fins i tot, al nom propi (el marit li canvia el nom constantment, segons els interessos filòsofics que té).
D'altra banda, les dones més joves vam interpretar que, un cop mort el company, la protagonista idealitza la relació sentimental i narra únicament els moments feliços amb l'objectiu de superar, al llarg de la novel·la, el dolor. El component feminista que les companyes van subratllar, en canvi, ens va passar decepercebut i, a mi, fins i tot ara em costa de veure. Potser si hagués patit com elles la desigualtat de sexe m'ho miraria diferent.
Podriem dir que la novel·la era ambigua? Penso que sí. Però no perquè estigui mal escrita, ben al contrari, sinó perquè quan els lectors i lectores es troben davant un text l'interpreten segons la seva història personal, els seus valors i la seva subjectivitat i n'extreuen les pròpies conclusions. Trobo que aquest és el valor principal de la literatura i de l'art en general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada