Les dues joves comparteixen taula i enraonia. El to és pausat, els mots ferms però afables. No alcen la veu però el silenci que impera dins la cafeteria em permet sentir tot el
que diuen. La conversa gira entorn la independència de Catalunya, parlen d'il·lusions i de projectes, sense fer cap concessió al despit ni als insults. De fons
es sent la televisió, els tertulians d’Intereconomia bullen de ràbia però, per
fortuna, és una remor que ningú atén. Mai havia pres un cafè tan gustós. Quin plaer!
Les paraules dites són lleugeres, veloces i s'encasten a la cara de qui les sent, com un paper empés per la tramuntana. Les paraules escrites són lentes, pesants i el lector tria si les vol prendre. Escriure es tenir i donar llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada