La
crisi ho canvia tot, no només el pes de les nostres butxaques. Últimament m’he
fitxat que, segurament com a conseqüència de l’elevat atur i la inestabilitat
laboral, les professions tenen una altra consideració. Així, mentre que abans
érem botiguers, peluquers, paletes o informàtics, avui dia només n’exercim. Fruit
d’això hem començat a valorar les persones d’una altra manera, segurament molt
més raonable. Ja no importa tant de què treballem o quants diners guanyem sinó com
pensem, què ens agrada fer o què sabem. Penso que és positiu perquè obre les
portes al desenvolupament personal i creatiu, fet que contribueix a millorar la
qualitat de vida.
L’altra
cara de la moneda és el risc que el rendiment laboral disminueixi ja que els interessos
dels individus estaran més diversificats. Això, però, és competència dels empresaris,
que hauran de començar a creure’s que un treballador il·lusionat produeix més,
fins i tot estant-se menys hores a la feina.
Com
sempre solament és una reflexió, sóc conscient que allò que necessiten les persones que pateixen l’atur és un treball digne.
Sovint també, les persones exerceixen oficis pels que no es van preparar, però que accepten per guanyar-se la vida. Llavors és clar, sempre seran feines circumstancials i, el que dius, no pas vocacionals.
ResponEliminaSens dubte el millor es tenir una feina vocacional perquè passem moltes hores a la feina però crec que també és bo tenir altres interessos. S'ha de buscar l'equilibri, suposo.
ResponElimina